“Cap a dalt” o “cap amunt”?

La confusió entre “amunt” i “dalt” (o “a dalt”) és com més va més freqüent. Sentim frases com ara “Si aneu més a dalt, hi trobareu una església” o bé “Es va enfilar molt a dalt”, en compte de “Si aneu més amunt hi trobareu…” i “Es va enfilar molt amunt”. L’origen de l’equívoc és que el castellà fa servir arriba tant en els casos en què diem dalt com aquells en què diem amunt.

En general, podem resumir l’ús d’aquests dos adverbis així:

• Dalt (o a dalt) → ‘a la part alta’. Indica un lloc.
• Amunt → ‘en direcció a la part alta’. Indica una direcció, un recorregut.

Moltes vegades fem servir dalt amb verbs que no són de moviment i amunt amb verbs de moviment:

• És dalt.
• Ho trobaràs a dalt.

• Camina cap amunt.
• S’enfila ben amunt.

Però no sempre. Podem dir, per exemple, Vés dalt (o Vés a dalt) per indicar a algú que vagi a la part alta d’un lloc (d’un habitatge, d’un edifici, d’una muntanya…). Ens referim a la destinació.

En canvi, quan diem Vés amunt li indiquem que vagi en direcció ascendent (no pas a un lloc concret). Ens referim a la direcció.

Amunt també pot anar posposat a un nom que indiqui el lloc o objecte per on es puja:

• Corria escales amunt.
• Caminava muntanya amunt.

La construcció de… (en) amunt indica el punt de partida envers la part alta.

• De la tercera planta en amunt, les finestres són més amples.
• Té mal del colze en amunt.

Amunt tot sol també es fa servir per a designar un lloc inconcret molt alt:

• Tan amunt no hi arribo.
• Aquell castell és massa amunt; hi anirem un altre dia.

I tot això que hem dit per a dalt i amunt també serveix per a baix i avall.