Canceller cagadubtes

"A Ucraïna, com afirma Zelenski i no acaben d'entendre alguns mandataris europeus, hi ha en joc l'ordre mundial"

Joan Ramon Resina
17.04.2022 - 21:30
Actualització: 18.04.2022 - 11:20
VilaWeb
El canceller alemany, Olaf Scholz (fotografia: EFE/EPA/HENNING SCHACHT / POOL).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dimarts el president de la República Federal Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, anuncià que no viatjaria a Kíiv amb els presidents de Polònia i els tres estats bàltics per trobar-se amb Volodímir Zelenski. La visita, aclarí, no era desitjada pel govern ucraïnès. Així ho havia publicitat el diari Bild, fonamentant el rebuig en la cordialitat de Steinmeier amb els mandataris russos quan era ministre d’Afers Exteriors i l’interès que havia mostrat per la construcció del gasoducte Nordstream 2, que s’havia fet en detriment d’Ucraïna. El comunicat explicava que qui hauria de visitar Kíiv és el canceller, però Olaf Scholz fins ara s’hi ha negat.

El “lleig” diplomàtic causà estupor en els partits alemanys. Dimecres tot era lamentar l'”afront” de Zelenski, qualificant-lo de contraproduent i insinuant que tindria conseqüències en les relacions entre els dos països. Referint-se a Steinmeier, Scholz digué que “haurien fet bé de rebre’l”. Tot i això, el canceller assegurà que Alemanya mantenia el seu compromís amb Ucraïna. Però era justament a la irresolució del compromís que Zelenski pretenia cridar l’atenció, apel·lant al cap de l’executiu alemany a involucrar-se personalment i passar de l’advocació retòrica al suport decidit.

Steinmeier, que fa poc ha renovat la seva presidència sense oposició, és una figura plaent per als alemanys. Corpulent sense arribar a ser obès, transmet una imatge de solidesa, com la de la indústria automobilística i la república federal. Home de paraula fàcil i frase equilibrada, practica una oratòria moderadament solemne i lleugerament emfàtica, amb pauses calculades per a posar en relleu la frase que és a punt de pronunciar. Amb l’elegància continguda dels càrrecs públics d’un país protestant, a mig camí entre l’aspecte de cobrador de factures de Scholz i el figurí Christian Lindner, Steinmeier encarna la ponderació dins l’espectre actual de la política alemanya. Aquest ideal es podria definir com un moderat liberalisme recobert de correcció política. On més còmode sembla trobar-se Steinmeier és als actes de la comunitat jueva, com era el cas dimecres, quan potser casualment s’expressà sobre el frustrat viatge a Kíiv durant una visita al Museu Jueu de Berlín.

El cas és, però, que Zelenski és jueu i aquesta impertinència contribueix a exacerbar la incomoditat per la repulsa del mascaró de proa de l’estat alemany. L’exhibicionisme del penediment sovint serveix de pantalla per a no comprometre’s en causes que reclamen gosadia moral. Menys encara quan abraçar la causa del feble podria complicar la teranyina diplomàtica i exposar la balança comercial a algun ensurt. Però en política l’homeòstasi és transitòria, un miratge temporer. A mesura que els ucraïnesos han demostrat una capacitat defensiva que ningú no els suposava, els alemanys han mudat gradualment la seva posició, passant de l’ajuda ridículament simbòlica, com enviar cascs, a subministrar armes, tot i que encara no en la quantitat i sofisticació necessàries per a contrarestar la força russa. D’ençà de la invasió, Scholz actua a repèl, arrossegat pels aliats i ara també per membres de la pròpia coalició de govern. Els liberals i els verds difereixen dels socialistes en la necessitat de defensar la democràcia a l’Europa de l’est. Dimecres, després de visitar la regió occidental d’Ucraïna, el cap del Comitè d’Afers Europeus del congrés alemany i membre del Partit Verd, Anton Hofreiter, instà el seu govern a donar un cop de timó en política exterior i proveir Ucraïna d’armes pesants. Hofreiter criticà Scholz obertament per no haver-ho fet encara. “Amb les seves accions”, afirmà, “el canceller no sols agreuja la situació a Ucraïna sinó que causa un dany enorme a la reputació d’Alemanya a Europa i al món”.

La solució no passa sols per subministrar armes sinó per ofegar la guerra escanyant les fonts russes de finançament. Mentre que els Estats Units ja han suspès la importació de petroli rus i uns altres països europeus es declaren a favor de prescindir-ne, Alemanya s’hi resisteix malgrat que l’ex-conseller econòmic de Putin, Andrei Illariònov, asseguri que, si s’apliqués conseqüentment, aquesta mesura acabaria la guerra en un o dos mesos.

És cert que un embargament total del petroli rus tibaria l’economia mundial més que no ho està i seria especialment dolorós per a Europa. Ho seria perquè agreujaria la inflació, que ja escapa del control del Banc Central Europeu, però sobretot perquè dècades de prosperitat han anestesiat la ciutadania fins a fer-li creure que no paga la pena, no ja de mourir pour Danzig, com digué el socialista Marcel Déat sis mesos abans que Hitler submergís Europa en l’infern de la Segona Guerra Mundial, sinó de patir a la benzinera per Mariúpol.

Els qui consideren que aquesta guerra els “agafa lluny” no valoren en tota la seva magnitud l’angoixa dels països fronterers o pròxims a Rússia (Finlàndia, les repúbliques bàltiques, Moldàvia, Romania), que tenen a flor de pell una memòria històrica traumàtica. També hi ha qui creu que els Estats Units llancen llenya al foc perquè Ucraïna i els míssils russos “els agafen lluny”. Aquests voldrien un exèrcit independent de l’OTAN no pas per defensar la sobirania d’Ucraïna sinó per assegurar la neutralitat de la resta d’Europa amb un pacte de no intervenció que seria una gran victòria per a Putin.

Alguns comentaristes catalans ja han concedit la victòria a Rússia, d’antuvi en la guerra que Putin ha encès al país veí i després en termes geopolítics. Aquests mals averanys resulten d’extrapolar la resignació catalana als ucraïnesos, que tanmateix han demostrat posseir molta més fibra. El pronòstic parteix d’una premissa falsa: que la cautela occidental es mantindrà invariable i Europa es deixarà subjugar moralment. Aquest final seria previsible si Europa fos sols Europa: un continent escleròtic amb la memòria atrofiada. Però Europa és, sortosament, Europa més els seus fantasmes. I el més inquietant d’aquests fantasmes per l’ensonyada Unió Europea són els Estats Units, que encara no han dit la darrera paraula.

Tafur tan inveterat com Hitler, Putin amenaça de fer saltar la banca amb el vaitot nuclear. Així apuja l’aposta en una guerra de nervis en què és ell qui els està perdent. Les sancions econòmiques i l’armament subministrat pels Estats Units ja han alterat el curs de la guerra, però amb això no n’hi ha prou per a aturar l’ofensiva russa. Alguns congressistes, fins i tot del mateix partit, han criticat Biden pel gradualisme de les mesures preses, però aquestes han rebut el suport de tota la cambra, una fita molt rara a la política americana actual. Dijous els senadors Tom Carper, demòcrata, i John Cornyn, republicà, tots dos membres de la subcomissió de finances en comerç del Senat, publicaven un article d’opinió sobre l’efecte de rescindir el comerç amb Rússia. D’acord amb els autors de l’article, un dels objectius d’escanyar l’economia russa és advertir Putin i la resta del món que cap país que cometi atrocitats i violenti l’ordre internacional no podrà beneficiar-se del sistema global de comerç.

L’amenaça és difícil d’acomplir. Tot depèn que Putin no trobi unes altres sortides per als productes russos. La previsió de Carper i Cornyn és que la coordinació del G-7 i la Unió Europa exclouria Rússia de més de la meitat de l’economia global. Però encara li quedaria gairebé l’altra meitat per a establir-hi relacions comercials, particularment amb les macroeconomies de la Xina i l’Índia, que no tenen cap intenció de suspendre les importacions de petroli i gas russos. Per això dimecres passat, durant la reunió del Consell Atlàntic, la secretària del tresor, Janet Yellen, advertia, mirant cap a la Xina, que occident no restaria indiferent si uns altres països ajudessin Rússia a defugir les sancions. I llançava un avís per a navegants pronosticant que cada vegada serà més difícil separar les consideracions econòmiques de les de seguretat nacional.

Per comprovar la dificultat de lligar tan estretament la seguretat econòmica amb la seguretat nacional n’hi ha prou de considerar l’atzucac irresoluble al si del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El dret de veto de cinc països, entre els quals Rússia i la Xina, paralitza l’acció d’aquest consell i n’invalida la funció. Encara que l’ONU es reguli democràticament, no hi ha una majoria democràtica, perquè la democràcia escasseja al món. Per això, quan suspengueren Rússia del Consell dels Drets Humans, la majoria de membres de l’ONU no van secundar la decisió, fos per simpatia o per temor de represàlies. A Ucraïna, com afirma Zelenski i no acaben d’entendre alguns mandataris europeus, hi ha en joc l’ordre mundial i, per tant, el paper que la història reserva a occident, tant pel que fa a la prosperitat com a la forma de govern. I això vol dir que hi ha en joc el règim de llibertats, que alguns sols aprenen a valorar una vegada les han perdudes.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €