Foto: Alana Barthel

Ester Desfilis. Les coloracions animals, i els patrons que generen, proporcionen alguns dels millors exemples d’evolució per selecció natural (tant ecològica com sexual). Un dels aspectes més estudiats ha estat el camuflatge. Quan pensem en camuflatge, evoquem la imatge d’un animal amb un patró de coloració que el fa indistingible del fons, com una papallona amb ales que semblen una fulla seca o un insecte bastó indistingible de la tija d’una planta. El camuflatge és una adaptació que inclou qualsevol forma d’ocultació que dificulta la detecció i el reconeixement de l’individu, normalment per part dels seus depredadors (o de les seues preses). Es pot produir en qualsevol modalitat sensorial, però el més estudiat és el visual.

Encara que se sol considerar un caràcter purament morfològic, el camuflatge és un bon exemple d’evolució coordinada de la morfologia (patró de coloració) i el comportament de l’animal, i sorgeix per la combinació dels dos. Una coloració críptica, per perfecta que siga, no serveix si no va acompanyada del comportament adequat: l’arna de fulla de roure només passa desapercebuda si es queda quieta en un substrat de fulles seques. Estudis en diferents espècies animals han demostrat que els animals amb coloracions críptiques tendeixen a romandre immòbils més temps en presència d’un depredador que els conspicus. En la majoria dels entorns naturals, les característiques de l’ambient visual varien en l’espai i molts animals mostren preferència per substrats que faciliten la cripsi. És interessant com la selecció natural pot afavorir aquesta preferència sense que l’animal «conega la seua coloració» i fins i tot en animals cecs. Simplement, l’individu que tria viure sobre un determinat substrat –perquè l’atrau la seua olor, per exemple– té més probabilitat de sobreviure a un depredador visual, i deixarà més descendents, si la seua coloració coincideix (des del punt de vista del depredador) amb la del substrat. La cripsi afecta la supervivència tant de les preses com dels seus depredadors, que tenen més difícil alimentar-se com millor es camuflen les seues preses, i això genera pressions selectives recíproques entre el camuflatge de la presa i el sistema visual i les capacitats cognitives del depredador (un procés de coevolució).

«Els reis del camuflatge són els cefalòpodes d’aigües poc profundes, que eviten la depredació visual canviant la seua forma i patró de coloració en un instant»

En climes temperats, els colors dominants canvien en cada estació i alguns animals s’han adaptat a aquests canvis mitjançant mecanismes de desenvolupament que donen lloc a fenotips diferents en funció de variables ambientals. Un exemple són les espècies d’ocells i mamífers que pateixen un canvi de color del pelatge o plomatge bianual, de marró a l’estiu a completament blanc a l’hivern. La disminució de la duració de la coberta de neu a causa del canvi climàtic fa que els individus blancs destaquen sobre els paisatges ara foscos. Els animals ara conspicus continuen comportant-se com si foren críptics. Aquest desajustament del camuflatge té implicacions molt negatives des del punt de vista de la conservació, però al mateix temps genera un escenari molt interessant per a estudiar les conseqüències de la selecció natural en acció.

Llig l’article complet a la web de Mètode. 

Descobreix altres articles de la secció «Natural-ment».

Ester Desfilis és professora agregada Serra Húnter del Departament de Medicina Experimental de la Universitat de Lleida.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.