La diversitat lingüística suscita mirades, actituds i respostes molt diverses. Si els lingüistes la converteixen en objecte de recerca i de debat (quantes llengües hi ha al món; en quines famílies s’agrupen; quins trets lèxics, morfològics o sintàctics són importants en classificar-les…), el comú dels mortals manté cap a la diversitat una actitud que oscil·la entre la indiferència, la visió negativa (la diversitat vista com una maledicció, un perill, una inconveniència, un galimaties car i innecessari) o la mirada positiva, entenent la diversitat com un fet curiós, interessant, digne d’observació, implicació i preservació.

Res no dificulta tant la sensibilitat cap a la diversitat lingüística com certes barreres mentals. Entre aquestes barreres hi ha la visió de la diversitat com quelcom distant, que no ens afecta directament. Des d’aquesta mirada la diversitat lingüística és vista com una realitat exòtica i acolorida que resulta tan llunyana com impossible d’atènyer i davant la qual tan sols és possible un improductiu embadaliment naïf.

No insistirem ara que la diversitat lingüística, en una societat amb forts contingents d’immigració i connectada digitalment, no és pas gens remota si hi ha una ferma voluntat d’observar-la, conèixer-la i practicar-la. Volem posar el focus en una altra idea: el marc d’una sola llengua és un espai generós per a entrenar la sensibilitat cap a la diversitat lingüística. No oblidem, per començar, que una llengua és un constructe de base ideològica de confins fins a cert punt arbitraris, que pot contenir a l’interior un grau elevat de diversitat lingüística (pensem, per exemple, en l’italià). Inversament, entitats considerades llengües independents (com el malai i l’indonesi, o l’hindi i l’urdú) presenten, en canvi, graus de semblança molt elevats. Amb independència de la diversitat lingüística que continguin, les llengües constitueixen un territori de variació fenomenal, pel qual els parlants poden transitar arrecerats, sense un sentiment aclaparador d’estranyesa. Un territori que ofereix grans possibilitats de desvetllament de la sensibilitat cap a allò que és diferent, un territori a l’abast per a l’exploració i per a la suspensió de certeses lingüístiques.

Ho il·lustrarem amb un cas. Imaginem-nos un jove catalanoparlant de Barcelona. Una persona de divuit anys que ha passat la selectivitat i està a punt de començar els estudis d’informàtica. Aquest jove, que sap prou bé què és la memòria (hi té emmagatzemades més dades que mai abans), té la paraula memòria, naturalment, ben arxivada i ben activa al cervell, entre el seu bagatge lèxic. I relaciona el mot, evidentment, amb alguns altres com memorable o memorial. Aquest jove, a més, ha llegit recentment en l’esquela d’un conegut, per primer cop a la vida, el llatinisme in memoriam, que ha passat a formar part també de la seva llengua i li recorda la base llatina del català. I pot intuir, si té prou consciència lingüística, que la paraula memòria té alguna vinculació amb la ment, encara que potser no sàpiga formalment que rere la paraula memòria hi ha l’arrel indoeuropea men-, amb el sentit de ‘pensar’ o altres accions de la ment (llatí mens, ‘ment’ i memini, ‘recordar’).

Aquest jove passarà uns dies de l’estiu a Mallorca, mirant de deixar enrere el batxillerat. A l’illa pararà l’orella a una varietat per a ell nova de la seva llengua que li resultarà ben comprensible, encara que de vegades li oposarà una mica de resistència. És allà que sentirà, en una conversa entre persones de mitjana edat: ‘Dau-li memòries!’ La situació, amb evocació d’una persona absent, li farà descobrir ràpidament que memòries a Mallorca vol dir també records (‘Doneu-li records!’), en una altra variant diatòpica de la seva mateixa llengua.

El jove barceloní, d’altra banda, entrarà en contacte a Mallorca amb la figura de Ramon Llull, el català de Mallorques, del qual tal vegada ha sentit dir a l’institut que és considerat un dels precursors de la informàtica. I un dia en fullejarà, aprofitant l’avinentesa de l’any Llull i per pura curiositat intel·lectual, el Llibre d’Amic e Amat i hi llegirà: ‘Anava l’amic per una ciutat com a foll, cantant de son amat; e demanaren-li les gents si havia perdut son seny. Respòs que son amat havia pres son voler, e que ell li havia donat son enteniment; per açò era-li romàs tan solament lo remembrament, ab què remembrava son amat.’ I en la llengua catalana medieval, de set-cents anys enrere, el jove barceloní haurà trobat les curioses paraules remembrament i remembrava (‘record’, ‘recordava’), tan llunyanes però alhora tan radicalment properes (ràpidament hi haurà vist el remember de l’anglès).

I aquest jove, amb capacitat de reflexió lingüística, potser s’aturarà un moment a pensar que la paraula memòria dóna en català el verb memoritzar, però que en català i també en castellà quan es duu alguna cosa a la memòria el que es fa, sobretot, és recordar. I, si va més enllà, s’adonarà que en la paraula recordar hi ha el cor (cor, cordis, en llatí) i es preguntarà, amb raó, en quin punt del cos localitzaven els romans els records. I aleshores estarà en condicions de descobrir que no totes les llengües situen les activitats cognitives i les emocions als mateixos punts de l’organisme. Perquè en l’antiguitat llatina la memòria tenia també presència en el cor. Potser per això, pensarà, en català quan es diu que una cosa se sap de memòria es diu també que se sap de cor (i, en francès, par coeur, o, en anglès, by heart).

La reflexió sobre la seva llengua, doncs, haurà preparat el jove per encarar unes altres llengües. Després de plantejar-se si la memòria i el record rauen al cap o al cor, el jove barceloní estarà sens dubte més a punt per a descobrir i entendre que en xinès l’amor se situï en el cor i també en el fetge i que en moltes llengües el focus de les emocions es localitzi en òrgans interns que en català no tenen les mateixes connotacions (també el fetge és un òrgan decisiu, de càrrega semàntica positiva, en llengües com el mandinga o l’amazic, per exemple).

I, posats a suspendre les certeses, el jove barceloní es preguntarà també potser per què en català per referir-se a ‘tenir poca memòria’ es fan servir expressions com tenir memòria de mosquit o memòria de gall dindi i, només més recentment, per influència de l’anglès, tenir memòria de peix (‘He has a memory like a goldfish’). I constatarà que la vinculació de certes qualitats o propietats humanes amb els animals no és tampoc universal.

Retornat de Mallorca, on haurà passat les vacances, el jove barceloní començarà a estudiar informàtica en una universitat catalana i entrarà sense adonar-se’n en un altre vastíssim territori de variació, on les paraules prenen uns sentits molt específics, una rígida univocitat, el territori de la llengua especialitzada de la seva matèria: allà aprendrà aleshores què volen dir alliberar la memòria i desactivar la memòria intermèdia de línia o sentirà a parlar de la memòria del codi convolucional, o de la memòria RAM estàtica. I incorporarà aquests termes de llengua especialitzada a la seva llengua personal, a la seva biografia lingüística en creixement constant.

Al cor de la sensibilitat humana cap a la diversitat lingüística hi ha un impuls bàsic que no comporta necessàriament haver-se de saciar de llengües remotes, que és aliè a les barreres i els constructes mentals limitadors i que mena els individus a trobar variació arreu i a enriquir-se’n quasi naturalment. Cada llengua és un territori amplíssim ple de diversitat, el coneixement de la qual prepara per comprendre altres diversitats. Navegar en l’espai dels dialectes geogràfics del que es considera una sola llengua, immergir-se en la profunditat de les seves variants històriques i literàries, entrar en la zona dinàmica on l’idioma creix dia a dia al servei de les necessitats científiques, ofereixen al parlant un espai inexhaurible de descobertes on hi ha oportunitats de reflexió, de satisfacció de curiositats i de gaudi dels matisos. La diversitat lingüística no és, de cap manera, un bé inassolible: fins i tot l’u és divers.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb