Borrell ensorra les ‘fake news’ de The New York Times sobre Catalunya

"Estaria bé que alguns n'aprenguessen la lliçó i fossen més prudents la pròxima vegada"

Vicent Partal
02.12.2021 - 20:51
Actualització: 02.12.2021 - 21:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un film de John Ford que porta per títol L’home que va matar Liberty Valance. Inspirat en una novel·la de Dorothy M. Johnson, aquest western en blanc i negre contraposa dues concepcions del periodisme i del paper dels mitjans en la societat. I la versió més deshonrada assoleix el cim quan el director del diari llença a la paperera la història real i proclama (segons la versió que es va traduir al català i que es podria matisar): “Som a l’Oest, aquí! Quan la llegenda supera la realitat, llavors es publica la llegenda.” Print the legend!

I això, imprimir una llegenda, és, en definitiva, el que avui ja podem demostrar sense cap ombra de dubte que va fer The New York Times amb la publicació, a començament de setembre, d’aquesta fantasiosa història sobre les relacions de Rússia amb el Tsunami Democràtic per mitjà de Josep Alay.

A l’inici de l’article, els periodistes que el signaven –l’un, tot un premi Pulitzer i l’altre, un periodista espanyol més que sospitós que segurament va enganyar el diari– afirmaven que tot es basava en un report d’intel·ligència europeu que havia “estat revisat per The New York Times”. I ho remarcaven encara més després: “Per a reconstruir els contactes amb Rússia, The New York Times s’ha basat en l’informe de deu pàgines dels serveis d’intel·ligència europeus, la substància del qual ha estat confirmada per dos funcionaris espanyols, en els expedients de dues investigacions confidencials separades fetes per magistrats de Barcelona i Madrid que inclouen la transcripció dels texts, però que no han donat lloc a cap acusació relacionada amb les reunions de Moscou; i amb entrevistes amb polítics i activistes independentistes a Catalunya, a més de funcionaris de seguretat a Espanya i l’estranger.” Doncs bé, ahir, Josep Borrell –pobre, quin mal que li devia fer això– va assegurar de manera oficial que aquest informe de seguretat en el qual suposadament es basava la història de The New York Times no existeix en els arxius oficials ni les institucions europees en saben res de res. Final de la història. Ridícul històric per al diari de Nova York.

Va bé que això s’haja clarificat, però crec que avui seria bo recordar que la maniobra era òbvia des del primer minut. Ja es veia que no tenia res a veure amb el periodisme. I només enganyava a qui volgués ser enganyat. L’endemà mateix, per exemple, vaig publicar aquest editorial, desmuntant-la sense gaire esforç. En part, perquè bevia d’una història anterior encara més ridícula que ja havia explicat en aquest altre editorial de novembre del 2019. I, sincerament, era molt fàcil: el text queia a trossos tot sol.

En imprimir la llegenda, però, The New York Times –que algun dia sabrem per què ho va fer, això, i serà ben instructiu– servia a la funció que els inventors de la història volien. Perquè aquesta és una història inventada. Una història que buscava el que va passar. A partir d’aquí es va organitzar un gran escàndol polític i, fins i tot, malgrat els desmentiments enèrgics de l’entorn del president Puigdemont i també de Rússia, el Parlament Europeu va aprovar una moció presentada pel Partit Socialista demanant que s’investigaren les relacions entre l’independentisme català i el Kremlin –un tòpic, aquest, que Espanya prova de fer creïble com siga de fa anys. Però hi hagué un detall significatiu, molt significatiu, que és que malgrat que era una moció impulsada pels socialistes, la meitat dels diputats de l’SPD alemany van votar-hi en contra i l’altra meitat es va abstenir. Cap vot a favor. Els socialistes alemanys saben de tot el que es mou entre Europa i Rússia com ningú més. I també saben perfectament què passa entre Catalunya i Espanya. Qualsevol periodista es podia haver fixat en aquest detallet i només per això haver sospitat obertament de la maniobra. Però la gran majoria dels mitjans es va afegir acríticament al Print the legend! Per ignorància, per sensacionalisme, per consigna, per desídia potser. O una miqueta per tot plegat.

I no ho van fer només els periodistes. Molts polítics catalans, especialment unionistes però també d’Esquerra Republicana, van aprofitar la llegenda impresa pel diari nord-americà per atacar el president Puigdemont i el seu entorn. Vivim una situació tan absurda que sembla que tot val a l’hora d’atacar l’altre i així ens va tot. Ahir, però, no vaig veure rectificacions ni disculpes, malgrat l’abast de la desqualificació. Polítics, mitjans i periodistes que en el seu moment van fer grans declaracions sobre el tema i es van burlar dels qui no hi combregàvem, ara que s’ha ensorrat la història sembla que no han considerat oportú tenir una mica d’elegància. O de decència. No diré pas que estiga sorprès, però m’agradaria que alguns n’aprenguessen la lliçó i, simplement, fossen un poc més prudents la pròxima vegada.

El periodisme que fem a VilaWeb és possible perquè més de vint mil lectors s’han fet subscriptors. Amb més subscriptors podríem fer molt més. Si ens vols ajudar, apunta’t ací.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
02.12.2021  ·  22:13

La talla professional de molts periodistes ha minvat molt més del què ja havia minvat fins ara. Pitjor ho tenen alguns polítics amb pretensions; molts d’aquests, si fins ara encara volien fer creure que tenien un nivell, l’han ensorrat per complet. Els que vos deixeu convèncer per aquests interessats amb sou, esteu molt desorientats. El paperàs de Borrell, impagable. I els que li resten.

Joan Benet
Joan Benet
02.12.2021  ·  22:19

Bé, d’alguns ja no ens creiem ni una paraula ni escoltem gaire quan obren la boca, (ERC potser hauria de començar a fer números…) i algun diari ben català que va arrencar amb molt de prestigi ara no el llegiria ni per matar la espera al dentista.

Matilde Font
Matilde Font
02.12.2021  ·  22:21

La feina que feu VilaWeb és incommensurable. Per vosaltres i alguns més (contats) com vosaltres, podem estar informats de la realitat. Molt contenta de ser-ne subscriptora. Endavant amb aquesta honestedat i rigor!

Ramon Perera
Ramon Perera
02.12.2021  ·  22:35

Estem a 4 de desembre. L’article del The New York Times es va publicar el 3 de setembre. Tres mesos ha trigat el Sr. Borrell a adonar-se de que havia de dir alguna cosa. Tot un rècord!
No sé qui ha fet un paper més galdós: si el The New York Times o el senyor Borrell.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
02.12.2021  ·  22:54

És un escàndol enorme. Per fi s’ha desfet com un terròs de sucre. Crec que realment l’Estat Espanyol té informació directe de Rússia que estaria disposada a reconèixer Catalunya com a estat independent i fan aquestes ‘filtracions falses’ (tant estil madrileny) per impedir qualsevol moviment. Arribarà dia que s’ho trobaran: els països ens reconeixeran un darrera l’altre i res ho impedirà.

Pepi Oller
Pepi Oller
02.12.2021  ·  22:56

Disculpar-se implica recordar a tothom que ens havíem equivocat, que és just allò que no volen pas que es recordi.

Carles Serra
Carles Serra
02.12.2021  ·  22:57

Em pregunto com un diari del nivell de prestigi com The New York Times ha caigut tant baix; aquest fet demostra el nivell d’influència i control dels mitjans de comunicació del govern franquista espaÑol.
El drama és que ER, com molt bé ens recordes Vicent, també hi varen sucar pa; com va fer la reina del cinisme i hipocresia Colau amb el pobre Triés.
Tot plegat molt fastigós Vicent.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
02.12.2021  ·  23:05

Si a cada cagada que fa l’estat colonial espaÑol contra nosaltres ens tornaren un euro del que ens roben, en tindríem prou de superàvit en totes tres administracions nacionals que encara semblen representar-nos.

I així, s’hi acompliria la profecia aquella d’en Francesc Pujols.

Josep Blesa (València)

Jordi Nogués
Jordi Nogués
02.12.2021  ·  23:29

“Sostenella, i no enmendalla” Vicent; això ha caracteritzat, caracteritza i ho fara en el futur Espanya. El seu concepte de l'”honor” no dona per a més

Antoni Vicenç
Antoni Vicenç
02.12.2021  ·  23:43

Mushos russos en Rússia, digué el gran Eugeni…

Gerber van
Gerber van
02.12.2021  ·  23:44

El cas ha causat molts danys a Puigdemont i al moviment independentiste. Però el NYT i els seus lectors (que són centenars de milers, si no milions!), s’ho pensaran dues vegades quan en el futur un missatge sigui confirmat per polítics o funcionaris espanyols. Amb aquest afer, a més del diari, Espanya en particular ha perdut molta credibilitat. I això un dia podria ser un advantatge en un moment crucial per nosaltres.

Antoni Jerez
Antoni Jerez
02.12.2021  ·  23:50

Potser cal enviar una carta al NYT

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
02.12.2021  ·  23:57

Fa bastants anys Isop va crear la faula de la guineu i el corb que ve a dir que ens encanta que ens diguin allò que volem sentir…encara que sigui fals. També tenim una certa tendència a creure en la fantasia perquè ens ajuda a viure.
N’hi ha que ho saben i se n’aprofiten tan com poden. Sense cap escrùpol.

Josep Jallé
Josep Jallé
03.12.2021  ·  00:13

Benvolgudes, benvolguts … director: una mica de elegància, prudència, decència? però, que encara no acceptem que hi ha una guerra bruta, enquistada, contra els que volem que aquestes castes i vividors de la política desapareguin?. Callar, desprès d’atacar – sense proves fefaents – i ser descoberta la fal·làcia, el muntatge, la mentida, en una paraula, seria de gent honesta que, potser, hauria actuat enganyada, creient que, pel fet de ser publicat al N. Y. Times, seria cert.
Un cop més es fa evident el que tenim com a personal a les clavegueres de la política i les seves claques, des de Borrell fins a on s’escolen els silenciosos d’ara. Salut.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
03.12.2021  ·  00:14

Els mercenaris no aprenen lliçons: maten i cobren. I tant els és fer el ridícul. De manera que les llegendes seguiran i seguiran mentre siguin rentables. I Borrell ha dit el que ha dit perquè la seva posició a la UE deu ser ja força precària. Però mentre hi hagi caps “independentistes” disposats a acceptar qualsevol llegenda que creguin favorable (??? Perquè favorable??!!) als seus interessos, seguiran les llegendes. Perque Espanya sap molt bé on és el perill i on no….

Jaume Riu
Jaume Riu
03.12.2021  ·  00:20

TOT SE SAP I HO SAP TOTHOM
Amb la declaració de Borrell que deixa amb el cul a l’aire entre d’altres el New York Thimes, El País i l’Ara, també he pensat en aquell model del periodisme que consistia primer de tot a vendre diaris, allò del “Print the legend!” tan justificat en el negoci editorial, però que ja no serveix.
La visió positiva no és només el ridícul dels tribunals espanyols i dels que s’han avingut a publicar “fake news”, sinó que en el segle de la comunicació universal que arriba gairebé en temps real, quan ja no hi pot haver ni secrets oficials i fins i tot se saben els negocis bruts de la família reial, resulten molt gratificants les paraules inapelables de Borrell, per confirmar que al final tot se sap i ho sap tothom.
Ah, i també comptabilitzo com a positiva l’evidència de qui són els que no demanen maiu disculpes. És un fet significatiu per tenir-lo en compte.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
03.12.2021  ·  00:20

Un diari amb prestigi com el NYT farà el desmentit de rigor?
Pot l’Alay i en Puigdemont obligar a tots els diaris que han mentit a publicar la rectificació?

Núria Castells
Núria Castells
03.12.2021  ·  01:00

Com diu en Miquel Amorós, caldria explorar la possibilitat que els perjudicats demandessin els indecents. La calumnia ha estat prou important. No s’hauria de deixar passar, de cap manera.
(En Gonzalo Boye i equip no donaran l’abast, amb tanta porqueria provinent d’aquí i d’allà).

Ara, això, sí: el temps va posant tothom al seu lloc.
I, com deia un altre comentari, alguns partits haurien de començar a fer comptes.

Francesc Gruartmoner
Francesc Gruartmoner
03.12.2021  ·  01:20

A mitjans anys 70 els periodistes tenien en general un prestigi social notable…. A cada diari, a tots els diaris, n’hi havia uns quants que procuraven informar amb objectivitat dins les possibilitats que els hi oferia la capçalera per la que treballaven. Això desgraciadament ja fa anys que ha desaparegut. El periodista no está al servei de la informació sino de qui la paga.
Per aixó, em sembla que no es tant el “print the legend”…. Mes aviat es tracta de publicar el que li convé al grup que paga….. I això és molt pitjor que lo de la peli de John Ford… I es el que ha fet el NYT.

Ramon Peiron
Ramon Peiron
03.12.2021  ·  01:27

No és simplement que ERC, així genèricament, aprofités la llegenda impresa per atacar el president Puigdemont. És que va sortir l’Oriol Junqueras en persona a impartir tesi i escarafalls.

Si feu la cerca “junqueras error rússia” a Google, trobareu diverses entrades de mitjans que van destacar com pontificava sobre el tema en una entrevista a El Periódico. Barrejades, per cert, amb d’altres de l’any 2020 on es manifestava en sentit contrari: criticant i ridiculitzant precisament aquest “fake” de la trama russa. Sensacional!

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
03.12.2021  ·  02:28

Benvolgut Vicent, et dono tota la raó sobre la denúncia que vàreu fer en el seu moment al New York Times. Crec recordar que també vaig comentar en aquell moment que jo també havia presentat una queixa anteriorment al NYT sobre un article escrit pel seu corresponsal a Madrid sobre els presos polítics independentistes.

Però el teu article em resulta molt oportú per retornar-vos la crítica a propòsit de l’article que vàreu publicar ahir d’en Carl Bildt:
https://www.vilaweb.cat/noticies/guerra-taiwan-ucraina-xina-russia/

Ja heu contrastat la informació que hi exposa? Us apliqueu el cuento d’allò que vosaltres mateixos denuncieu?

Jo crec que no heu contrast, i que si ho haguéssiu fet i us ho prenguéssiu seriosament, aquest article d’en Carl Bildt.
Et convido a mirar aquesta peça informativa del canal “Ahi les va”
https://youtu.be/Tzcdf7hWlCU

Joan López
Joan López
03.12.2021  ·  05:53

Erc sempre surt darrera de les fakes news per fotra Puigdemont. Jo no me enrefiarìa gens de aquets.

Salvador Molins
Salvador Molins
03.12.2021  ·  06:28

A mi m’agradaria que en realitat els nostres representants haguessin estat capaços de demanar ajut militar, econòmic i policíac a les potències capacitades per fer-ho. En tot cas d’independència és normal fer-ho.

Potser encara hi som a temps? Aquesta llegenda que expliqueu pot haver-nos obert els ulls?

Lamentablement els indesitjables, uns enemics i altres messells, que han mogut tota aquesta història, són molt més conscients del que estem vivint i lluitant que molts dels nostres.

En un determinat moment necessiterem l’ajut d’algú, sigui Rússia, els EUA, EU, Xina, …

Ens caldran aliances de valors, econòmiques, militars, … O potser no?

Potser, … El que adjunto que ho he extret del Bloc de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la Llibertat”
(Del 8 de novembre de 2017)

Israel vist des de Catalunya 

Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que va publicar abans d’ahir al seu bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel un⁹9⁹ article titulat:

”Catalonia‘s Pacifist war of independence”:

https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=278186

TRADUCCIÓ AL CATALÀ:

“La guerra pacifista de la independència de Catalunya”

(Daniella Levy)

 «Potser ha arribat el dia i l’hora en la que la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.»

“La guerra pacifista de la independència de Catalunya”

 “Quan el president català (o ex president, depenent de qui pregunteu), Carles Puigdemont va aparèixer inesperadament a Brussel·les la setmana passada amb un grapat dels seus ministres, va causar una certa confusió. La majoria assumia que estava buscant asil;   el govern espanyol el va destituir i el va convocar a un tribunal a càrrec de la rebel·lió per declarar la independència la setmana anterior, i pocs dies abans, un ministre flamenc havia mencionat que potser podria demanar asil a Bèlgica. Però en una conferència de premsa el dimarts a la tarda, se li va preguntar a Puigdemont si aquest era el cas, i va dir que no. “Aquesta no és una pregunta belga. Estic aquí a Brussel·les com a capital d’Europa“, va respondre

Alguns l’han anomenat un covard, es va escapolir amb la cua entre les cames per salvar la seva pròpia pell mentre el seu vicepresident i altres 7 ministres del seu govern van ser arrossegats a la presó prop de Madrid. Un periodista britànic l’acusava d’abandonar no només el seu govern i la seva gent, sinó també la seva dona i dues filles petites, que encara intentaven mantenir una semblança de normalitat mentre que Puigdemont es burla de les seves responsabilitats.
Crec que aquests detractors incompleixen completament el que està intentant fer.
He estat seguint aquesta història per un temps i m’he interessat especialment a Carles Puigdemont. Sembla que no sembla el vostre revolucionari mitjà. No és particularment ferotge o confiat en el seu discurs o aspecte, més cautelós que carismàtic, que sembla més semblant al tipus d’individu que hauria d’aconsellar als estudiants d’educació secundària en els seus projectes superiors que el líder d’un govern progue que es va separar d’un país europeu important. També prové d’un fons modest: és el segon dels vuit fills nascuts d’una família de pastissers a Amer (a la província de Girona), i va abandonar la universitat per continuar la seva carrera periodística abans d’involucrar-se en la política. Ni tan sols va córrer per al president; va ser nomenat per altres polítics després que el seu predecessor fos expulsat com a part de les negociacions de coalició al gener de 2016.

No obstant això, crec que s’ha mantingut a bànda de les amenaces i la violència espanyoles amb increïble tenacitat, grandesa i valentia.

Crec que Puigdemont representa exactament el que es tracta de Catalunya que, segons les seves paraules, el converteix en un “país diferent”. M’agradaria dir que els catalans són una espècie de canadencs d’Espanya; els nordistes més amables, educats i autosuficients que semblen tenir més preferència per un diàleg respectuós i mesures pacífiques que els seus veïns, més o menys toscos, al sud. Fins i tot tenen una “eh” (només a Catalunya és “oi?”)! Són amos de la protesta no violenta; es van enfrontar a les baralles policials espanyoles, gasos lacrimògens i bales de goma amb una dignitat silenciosa, les seves mans en l’aire i el seu himne nacional als llavis. Hi ha hagut una veritable falta de violència per la seva part en resposta als atacs polítics i físics que Espanya ha imposat contra ells. Això no és casual en absolut; és qui són.

El que ens fa tornar a la raó per la qual Puigdemont es troba a Brussel·les. Em sembla bastant clar que no està aquí per fugir o evadir-se de la justícia. D’una banda, crec que es va plantar a si mateix com una nosa, una pedra dins de la sabata, a Europa, fent que sigui impossible que ignorin la seva causa o que ho descartin, ja que molts (inclòs Israel) tenen un “assumpte intern espanyol”. A més, pot ” Desenvolupar la seva campanya des de fora d’una cel·la de presó a Madrid, i com molts catalans encara el consideren el seu legítim president, té el deure de servir al seu poble durant tant de temps com sigui possible.

Tanmateix, el més important era que sabés que la seva detenció conduiria a disturbis civils a un nivell que podria derivar vers la violència, i estava molt clar que volia evitar això a tota costa. En una conferència de premsa el dimarts passat, va dir: “El meu govern podria haver optat per enviar als nostres fidels funcionaris a una batalla per hegemonia o utilitzar els elements de la policia catalana que són fidels a la República per defensar la nostra independència, però hem optat per evitar l’enfrontament i la violència. Espanya no ens arrossegui a un escenari violent “.
Quan llegia per primera vegada aquestes paraules, vaig pensar: Qui va saber parlar d’una guerra pacifista d’independència?
Com espera que la Terra mantingui la sobirania sobre un país sense militar que està disposat a defensar físicament les seves fronteres?
Vaig créixer en dos països que van lluitar amb guerres sagnants i amargues per guanyar la seva independència, a un cost molt elevat. Com a israelià, estic molt conscient que, de vegades, no hi ha altra opció que recórrer a la violència. L’ús del “pacifisme com la nostra única arma” (com ha insistit Puigdemont als catalans) l’any 1948 hauria estat una excel·lent manera de deixar que la Lliga Àrab acabi amb el que va començar Hitler.
Per descomptat, Catalunya està en una posició molt diferent de la que teníem. Espanya ha actuat amb una inexcusable agressió, però no estan a punt d’enviar a l’exèrcit i començar a disparar a la gent.

Potser ha arribat el dia i l’hora en la que la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.

Daniella Levy

Josep Segura
Josep Segura
03.12.2021  ·  06:56

Potser no cal fer-ho a l’editorial, però caldria consultar l’hemeroteca i publicar noms i cognoms dels bocamolls de torn que van eructar els improperis contra l’entorn d’en Puigdemont. Sobre tot, els d’ERC i el seu diari. Els més simpàtics, vaja.

Danilo Pelucchi
Danilo Pelucchi
03.12.2021  ·  07:10

Conclusiò: estem governats per psicopates i neurotics narcisistes! Bravo.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
03.12.2021  ·  07:46

Perdoneu, servidora té tendència a ser malpensada. Algú creu que en( m’estalvio el senyor) Borrell és innocent? Una persona provadorament malèfica no té credibilitat. Com tampoc la tenen molts altres, alguns dels quals els tenim a casa remenant les cireres. De moment. Bon dia i bona hora.☮️

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
03.12.2021  ·  07:46

Article impecable . Com diria en Carles Porta, heu posat llum a la foscor.
Només caldria poguer llegir en els diaris pertinents una rectificació …
O escoltar als que es van fer ressò de la Fake news, una explicació o correcció ….
Crec que em quedaré amb les ganes!

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
03.12.2021  ·  07:48

Aquesta gent indecent.
I un article on quedessin retratats amb el que van dir.
Oblidem fàcilment.
Seria bo recordar els seus noms.

Albert Miret
Albert Miret
03.12.2021  ·  07:50

A mi m’agradaria que els botiflers del bisbe el veiessin disculpant-se públicament d’haver pressionat al diari New York Times per publicar una de tantes merdes inventades des de la seva espanya. Què li passa a aquest home? Què els passa a la gent d’ERC per deixar transformar el seu partit en un braç més de la màfia espanyola?

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
03.12.2021  ·  07:50

Vinga va…si es guerra bruta.
En quan puguin en publiqueu un altre….par exemple si la Xina es posa mes belligérant amb Taiwan doncs segur, segur que en Carles Puigdemlnt els ha trucat…o ha fet un viatge secret pels tunnels de la gran muralla.

Es d’un nivell tan baix i la gent d’aqui fent el joc…pobres els indis que ja no saben ni com montar i desmontar la tenda.

Sort al poble.

Pep Agulló
Pep Agulló
03.12.2021  ·  09:03

Algú va dir que per assaborir del tot l’èxit, mai serà complet si no s’acompanya del fracàs de l’oponent. Doncs això miserable Borrell i el corifeu unionista…

PS. La frase val també pel bo i mal periodisme.

Bartomeu Gironès
Bartomeu Gironès
03.12.2021  ·  09:09

Tard o d’hora les mentides es destapen.
Tanto si son d’uns com del altres.

Josep Carreras
Josep Carreras
03.12.2021  ·  09:24

Aixó és la guerra hi tot si val. Personalment com a català, l’ultim de la llista, prefereixo russos que l’espanyolada. Independència a qualsevol preu, sinó som morts.

Gerard Palacín
Gerard Palacín
03.12.2021  ·  09:44

Posats a fer propostes, per què no es presenta una denúncia -per difamació, odi, etc.- contra els jutge i fiscal i la policia, que van fer cas a aquesta falsa notícia que només va enganyar els quatre imbècils que la promocionaven?
I si no es presenta aquesta denúncia, els diaris que s’hi van apuntar, els polítics estúpids que li van donar credibilitat, i els jutges i fiscals que es fregaven les mans, demanaran disculpes als ciutadans per aquest fastigós fet?

Rafael Benavent
Rafael Benavent
03.12.2021  ·  10:18

Per als que tant volen Espanya, els passe la meua part per què en tinguen més. Ni la odie ni la vull odiar, simplement m’agradaria que ni juntos ni revueltos. “Ca u panye”. D’ella. els valencians, només tenim l’abraç de l’ós

Jordi Salvat
Jordi Salvat
03.12.2021  ·  11:13

Ells si, que ho tornarán a fer

Aleix Gaus
Aleix Gaus
03.12.2021  ·  11:40

Es vergonyos com ja politics amb un nivell tant baix i no tinguin la decencia de demanar discupes quanta mediocritat

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
03.12.2021  ·  11:55

Quan un comet una equivocació, el normal per a mi, és no només admetre-ho , és aclarir-ho i demanar disculpes. Però aquest no és el comportament habitual, es confon amb rebaixar-se.
I el que és més greu es que cada vegada aquesta actitud es més habitual, especialment en certs àmbits i partits polítics. Es una dita castellana que diu:” calumnia, que algo queda”, i ho proven.

Josep Soler
Josep Soler
03.12.2021  ·  11:57

Arran del sempre interessant titular del Vicent Partal, avui m’interessa destacar la extraordinària aportació de la Sra. Daniella Levy, que d’alguna manera complementa sobre el tema avui esmentat , transcrit pel Sr. Salvador Molins.
També la pertinent pregunta del Sr. Albert Miret.
Jo tampoc acabo d’entendre com la societat catalana – especialment la gent que forma part d’ERC- tolera que elements com el que ell esmenta, acampin per les nostres terres.

Albert Sardà
Albert Sardà
03.12.2021  ·  12:11

Algú em podria posar exemples de persones d’ERC que públicament aprofitessin la notícia de NY Times per atacar Puigdemont? Gràcies.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
03.12.2021  ·  12:18

Això Vicent ja és molt més que investigació periodística…
Això ja sembla un espai d’espies de la informació.
Com sempre milers de gràcies.

Roser Caminals
Roser Caminals
03.12.2021  ·  17:28

El Vicent es pregunta, raonablement, per què el NYT va imprimir la llegenda. Ja fa temps que sospito que aquest diari, admirable pel que fa a afers interns dels EUA, té molt bones relacions amb El País i el té com a font infal.lible. Han comprat la bestiesa del “gobierno más progresista de la historia” i creuen que Pedro Sánchez és un autèntic socialista. De política europea, i menys espanyola i catalana, no en saben ni gota.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
03.12.2021  ·  17:53

Sobre aquestes falsedats llençades contra el Govern de Catalunya, quina presa de posició pren l’actual Govern “efectiu” de Catalunya? N’ha fet ja cap declaració?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €