Borja Penalba: “Sempre surt la meua part més canalla, però la intimitat familiar també és una part de mi”

Diu Borja Penalba (València, 1975) que ell volia plegar, però que no sap fer res més que això que ha fet tota la vida, que és música, i que, per tant, calia continuar. I, finalment, ha fet aquell pas que molts fa anys l’empenyien a fer: emprendre un projecte musical tot sol. Que no vol dir que no estigui ben acomboiat. Giròvag serà el títol del seu primer disc, que sortirà a començament de l’any que ve i que hem pogut  escoltar. El presentarà aquest diumenge al Teatre Principal de València. Els qui el van veure fa uns dies a Castelló ja saben per on va aquest nou camí de Penalba. Eclecticisme i arranjaments plens de detalls, i també minimalisme, i ara un vals, ara un tango, ara una suite, i una non-non, una balada, un rock, un divertiment circense… La majoria, posant música a lletres de poetes. Tot i que en un principi no hi havia cap fil conductor entre les cançons, explica que havent-les fet sí que hi veu un tema recurrent, el d’aprofitar l’única vida que tenim per a viure. Si posem les cançons  l’una darrere l’altra, també hi podem veure uns quants fragments de la seva vida. I això inclou la part nocturna i canalla i també la part íntima i casolana, com explica en aquesta entrevista. L’endemà d’haver conversat, ens truca per fer un apunt, i l’afegim ací: “Ben mirat, no és cap disc conceptual, m’ha sortit un disc existencial.”

—Quanta gent us ha dit que ja era hora que féssiu aquest pas?
—Buf! Molta. Pense també en la gent que fa anys que em diu que ho faça. El primer que recorde que m’ho va dir va ser Lluís Llach. En alguna prova de so quan fèiem la gira del 2005… Que t’ho diga Llach, això ho recordes. Et trasbalsa. Últimament, també m’ho deia Maria del Mar Bonet. I molta gent amiga. Però jo sempre contestava el mateix. Que no. Jo no m’hi veia. Per a fer aquest pas havia de sentir-ne la necessitat. I no l’he sentida fins fa un parell d’anys.

—I què ha canviat? Què us ha fet sentir-la?
—Si sóc honest, jo volia plegar. El primer sentiment que tinc és el d’estar cansat, cansat de voltar durant tants anys. He viscut tantes vegades, tantes coses boniques, i he tocat el cel tantes vegades, que ningú no té la necessitat de perpetuar eixa sensació, ni eixe sentiment. Molts es pensen que jo no podria estar sense un escenari. Potser és veritat. Però jo no ho sent així. Jo… jo estic esgotat.

—…
—I d’ací arrenca el plantejament de plegar amb Mireia Vives i amb Maria del Mar Bonet. A mitjà termini, res sobtat. Però el primer impuls és el de parar. I no sé com va anar, perquè no hi he reflexionat gaire, però m’imagine que també hi ha alguna cosa d’ingerència externa.

—“Ara no plegaràs sense haver-ho provat.”
—Exacte. I bé, té sentit, perquè és la pantalla que em falta. I per això ho he plantejat així: faig aquest projecte, i serà aquest projecte in aeternum. I això vol dir fins que em retire o la palme.

—I el projecte s’anomena Giròvag.
—És una paraula que em defineix molt bé. Ja en vàrem parlar fa uns anys, d’on venia. És el meu mot. Giròvag sóc jo i tot allò que faça a partir d’ara serà Giròvag fent alguna cosa: un disc, un concert, una gira, un altre disc, una cançó, un vídeo…

—Al concert d’aquest diumenge, dia 10, al Teatre Principal de València, hi enregistrareu algunes cançons que després formaran part del vostre primer disc.
—A principi d’any vaig entrar a l’estudi a enregistrar part del disc, i algunes de les cançons no em va agradar com van quedar. Perquè no transmetien allò que jo tenia en el cap. I he dit, fora. He pensat de fer-les en directe perquè són cançons que m’ho demanen.

—I què n’hem d’esperar, d’aquest directe? No estareu pas sol dalt l’escenari, no?
—No, no, estaré molt acompanyat. És una banda molt gran, amb bateria, baix, piano, un quartet de veus, un trio de corda, un trio de vents… Segons la cançó, hi haurà més músics o menys, i en algunes, hi seré jo tot sol amb la guitarra, hi haurà de tot.

—Hi haurà cap col·laboració especial d’algun cantant?
—No, això tenia clar que no, com a filosofia. Perquè, si m’he passat la vida col·laborant, ara tenia sentit de no col·laborar amb ningú en el meu primer concert.

—Les cançons noves són d’estils molt variats. Alhora, s’hi identifica el segell Borja Penalba. La veu, per descomptat, tot i que també la moduleu i canvieu de registre… Els arranjaments, la manera de tocar la guitarra…
—Quan faig cançons no busque una coherència estilística. Cada lletra, siga meua o d’un poeta, em demana una música. Això fa que siguen treballs molt eclèctics. Ha sigut així tota la vida. La gent sempre diu “el guitarrista”. El guitarrista? Jo no sé tocar la guitarra. Jo la toque com la toque, i ja està. Hi ha gent a qui li agrada molt i hi ha gent a qui no li agrada, però jo no m’he considerat mai un guitarrista, perquè no he treballat així ni he tingut disciplina per a estudiar.

—Però us heu dedicat a tocar la guitarra pels escenaris durant més de trenta anys.
—Sí, i jo crec que pel fet de ser autodidacte he desenvolupat una manera pròpia de tocar, o de fer les meues coses musicals… No he inventat res, ni he tingut la inquietud ni la intenció d’inventar res ni de trencar amb res… Per a mi és una cosa molt orgànica.

—També som tot allò que hem escoltat. Fins a quin punt teniu present alguns referents, a l’hora de fer cançons?
—Les influències, les tenim, i segons el dia són en l’inconscient o en el conscient… Però no he fet mai cap cançó pensant en algun referent en concret. Sí que després he dit, aquí he silviejat una barbaritat, o he llaquejat moltíssim, o això em sona a Prince, a Pink Floyd… Tot sona a alguna cosa, però sempre ho descobrisc a posteriori.

—I amb les noves cançons, què heu descobert a posteriori?
—Doncs que he fet allò que m’ha donat la gana. Una així, una altra aixà, i sí que trobe sons de referents, però no em preocupa. Al capdavall, hi veig reflectida la meua realitat polièdrica.

—Sempre heu dit que fer lletres no era el vostre fort, i que preferíeu posar música a les lletres d’uns altres. La majoria de les cançons d’aquest disc són poemes musicats. Com heu fet la tria, hi ha cap fil conductor?
—A priori no hi havia cap fil conductor. Quan vaig començar a fer les cançons, també vaig fer l’exercici de llegir moltíssima poesia, de gairebé un centenar d’autors. I després, pensava quins m’inspiraven per a posar-los música. No hi havia un objectiu conceptual. Però resulta que, després, mirant què he fet, sí que hi ha certs missatges recurrents, en el disc. Sobretot, el tema de viure i de la mort. És un tema recurrent en la poesia i també en la meua vida. Sempre he funcionat molt amb la consciència de la mort, que només vivim una vegada, i que l’hem d’aprofitar com puguem.

—De fet, la primera cançó que heu avançat, “Viu”, recull aquesta idea i diria que us representa força.
—El detonant de la cançó és un dia que vaig escriure “he nascut, he viscut i val la pena”. No sabia com desenvolupar-ho. Aquella època, el 2013, em veia sovint amb Roc Casagran, per treballar en les cançons de L’amor fora de mapa, i vam acabar aquesta, que al final va quedar en un calaix. Un dia vaig pensar, per què no la recupere? La toque tot sol, amb la guitarra, i és la primera que he tret perquè és la que defineix el disc, la que et situa. Ja que el disc és tan dispar, eixa cançó és l’essència de qui sóc, i transmet una mica la motxilla que duc.

—Roc Casagran és l’autor d’un altre poema musicat del disc, “I aquest conte no s’ha fos”, que de fet lliga amb L’amor fora de mapa, amb aquest vers final de “la força de ser dos”…
—Roc volia fer un regal a la seua companya, Alba, i em va demanar si podria musicar aquest poema, que forma part del llibre L’abraçada que. En un quart d’hora li vaig fer una música, que és aquesta. També la tenia en un calaix. Ara que tinc una xiqueta petita, aquesta cançó també té la seua gràcia, per la manera com transmet eixe amor de la intimitat de la família, que és un terreny bonic i que també és una part de mi. Sempre surt la meua part més canalla, però aquesta part també és meua. A més, m’he inventat una intro que són quatre versos dedicats a la meua filla. És molt curtet, molt naïf, per a ella, però no sabia desenvolupar-ho, perquè jo no en sé, de llenguatge poètic, sóc més prosaic. No sé escriure per a una xiqueta de tres anys, i llavors vaig decidir posar eixos quatre versos al començament, com un detallet.

—I pot ser que la nova paternitat, després de dos fills que ara ja són majors d’edat, hagi tingut alguna cosa a veure amb aquest projecte?
—Potser després de fer tres o quatre sessions de teràpia hi trobaríem alguna cosa, però ara mateix no se m’acut cap lligam, no. És una cosa més terrenal. Vull dir: jo no puc retirar-me perquè no tinc pla B. No sé fer res més, m’he passat la vida fent això. Tot el que vaig fer amb Mireia [Vives] va estar molt bé, i amb Maria del Mar [Bonet] ha anat molt bé. Però jo notava que ja havíem assolit el que calia, que si continuava, havia de ser tot sol. Hi vaig pensar i vaig dir, ara em ve de gust. Cosa que no m’havia passat mai.

—Dèieu que sou més de prosa, i això lliga amb una lletra que sí que és vostra, la de la cançó “Et in Arcadia ego”, perquè, ben mirat, hi narreu una història. Una mena de suite de set minuts amb aires de “Bohemian Rhapsody”…
—És una història que em va contar un personatge la nit que ens vam conèixer i anàvem una mica torrats. No sé si és veritat o mentida, però jo la vaig agafar com una veritat, perquè em va encisar tant, que vaig pensar que havia de fer-ne una cançó. Però, a més, des del respecte, perquè per a mi és tràgic, com mor la persona
de qui parla la cançó.

—No n’esmenteu el nom, es pot dir qui és?
—Per mi, sí. Mos pares em diuen, vés amb compte, no ho digues, que encara et denunciaran. Tenen por, perquè veient com va tot i que et processen per qualsevol cosa…

—Parleu d’una dona vestida de vermell i que porta Chanel i que, després d’uns anys de glòria, es tanca en una habitació d’hotel de Madrid…
—…I té un final de vida molt tortuós i molt desagradable. Jo no el desitge ni a ella ni a ningú, per molt que estiguera en desacord amb la seua filosofia vital i política. Em feia molta llàstima la manera com va acabar la seua vida, i aquesta cançó contraposa aquest moment d’agonia tenebrosa amb un moment de plaer, de vida, de sexe, d’amor, en dues habitacions contigües. I jo sóc un voyeur que veu què passa i imagina les coses que no pot veure. Conte les últimes hores de la vida d’aquesta persona des d’una perspectiva curiosa.

[Penalba treu el mòbil i ens mostra l’enregistrament d’aquesta cançó feta fa uns dies en el concert que oferí a Castelló. Assegut en un tamboret alt, cigarreta encesa, amb els músics al seu voltant, cantant/recitant/actuant. És inevitable que ens vingui al cap Ovidi Montllor.]

—Ara tornen a manar els seus, i tenim un conseller de Cultura amb pocs escrúpols per a censurar autors i retallar subvencions. Com ho viviu?
—S’han inventat eixa expressió de “cultura blanca”, que és meravellosa. Bé, lliga molt amb Calatrava. Està ben trobat. Són referents que em desagraden particularment. És el de sempre. Que després de vint-i-un anys del PP passe això… Hi ha moltes reflexions a fer. Una és que en els vuit anys de govern del Botànic es podien haver fet moltes més coses i es podia haver consolidat un teixit cultural. Sí que es van obrir finestres i es van fer moltes coses bé, però vuit anys donaven per a moltíssim. Ha estat molt fàcil carregar-s’ho perquè no hi havia res sòlid, no hi havia resistència. Ha estat molt fàcil arribar i dir fora, fora i fora. Els altres també van jugar a això. Vull dir, en cap moment vaig veure un full de ruta, culturalment parlant. Ara, mentre aquest senyor torero va dient totes les bajanades que diu i acapara l’atenció, els altres van robant i robant, que és el que saben fer. Ells sí que tenen un full de ruta.

—Tornem al disc. Hi ha poemes musicats de Bertolt Brecht, de Joan Fuster, de Marià Villangómez, i entre els coetanis, Joanjo Garcia i també Manel Marí, que va morir fa pocs anys.
—Marí era de la meua edat. Va faltar fa uns cinc anys. Els nostres pares eren amics. Vàrem compartir camí des que vàrem néixer. No vam ser amics, però teníem amics en comú. Vivia a cavall d’Eivissa i València. Ens vam trobar en diferents moments, i l’última vegada que ens vàrem veure, una nit, tard, al Tulsa de Benimaclet, em va dir que l’endemà m’enviaria per mail les galerades del poemari que estava escrivint. Me’l va enviar, jo en aquell moment tenia unes altres coses al cap i no li vaig fer gaire cas. Al cap de dos o tres anys va faltar. I el dia que va faltar, automàticament, em va vindre el record d’aquella nit, d’aquella conversa, i d’aquelles galerades.

—Les del llibre Tavernàries…
—Mira. Ara hi he caigut. Sí: aquest va ser el moment en què vaig decidir que faria alguna cosa tot sol. Tavernàries és un poemari molt nocturn, de bar, i té tota una part en què posa més cançons, i hi ha dos tangos, un fado, una balada… I va ser aleshores quan vaig decidir de fer un disc conceptual que es diguera Tavernàries i musicar aquell poemari. És quan vaig decidir de fer un disc tot sol, el dia que va morir Manu. Ell m’havia allargat la mà i aquell dia li la vaig agafar.

—I quin va ser el procés que us va dur d’aquell Tavernàries a l’actual Giròvag?
—Durant més d’un any, la meua idea era Tavernàries. Però Tavernàries té un punt, que és aquesta vida nocturna, canalla, amb eixa cosa d’autodestrucció, que sí que és una de les parts de la meua vida, però al cap d’un temps –i ací hi ha el fet del naixement de la meua xiqueta– vaig trobar que no em sentia a gust fent un disc conceptual d’una cosa nocturna i destructiva. Perquè, tot i que és una part de mi, no representa què sóc. No podria defensar-ho, ara mateix, donaria una idea errònia, esbiaixada, de qui sóc. Llavors, després del naixement de la meua filla, vaig decidir d’agafar algunes cançons de Tavernàries però fer-ne més. Per donar una idea més àmplia.

—Com ara, una cançó de bressol popular… “Duerme, negrito”.
—Vaig fer aquest arranjament perquè la cantara Rusó Sala a l’homenatge a Víctor Jara de la Mercè. “Duerme, negrito” és una de les dues o tres cançons amb què em bressolava ma mare. I té tot el sentit del món posar-la ací, que és un disc de vivències… Abans parlàvem del fil conductor. Al final, el fil conductor és la meua vida. I eixa cançó hi és també per això, és un homenatge als meus pares, al meu començament.

—I també la canteu a la vostra filla?
—No. Jo no…

—No li canteu?
—No. Li cante poquet. Li llegisc contes. Però jo a casa ni agafe la guitarra ni cante gaire.

—M’ha sorprès que hi hagi una cançó en anglès, “Drop”. D’on surt?
—Eixa és meua. La lletra és molt senzilla. No tinc ni idea per què la vaig fer en anglès: la cançó m’ho demanava! Potser pels monosíl·labs… Vaig fer la banda sonora d’un documental, “El riu dels set noms”, de Sergi Ricart, en què segueix el riu Mekong. I em va encisar com n’explicava el naixement: el sol colpeja contra la neu de l’Himàlaia, la neu es desfà i la gota que cau fa un bassal, i d’aquest bassal neix el Mekong, un dels rius més grans del món. I en la cançó dic que quan cau la gota, pot escollir viure o morir. Vull dir, la gota pot fondre’s amb la neu o fer el bassal i crear un Mekong. Escull viure. Al final, tornem a viure.

—Fa gràcia, això, perquè en l’article que us vam dedicar fa uns anys, acabàvem esmentant una referència molt semblant, a tomb d’un comentari sobre un film. Que tot plegat es reduïa a triar viure o triar morir, i que la vostra tria quedava clara.
—Precisament, el segon senzill del disc, que surt aquesta setmana, és “A Ciutat-K amb Paul Valéry”, un poema inèdit que Ventura Ametller va escriure a partir d’un poema de Valéry, que tracta això: davant la temptació de morir, escull viure. I el poema d’Ametller també diu això. “Bufa el vent, provem de viure/ d’aquest últim raig de sol”.

—I en el vostre cas, davant la temptació de plegar…
—Exactament. Però no hi ha res premeditat. Que és fort, això. Jo, que no sóc una persona gens mística, i no és que no crega en res, però ni crec ni deixe de creure, quan passen certes coses, per exemple, això, em costa pensar que tot és fruit de l’atzar. Em costa molt. Perquè tot quadra. I dius, no pot ser casualitat. Amb els anys, he deixat de creure en les coincidències i en l’atzar. Hi deu haver alguna cosa que no controlem, perquè si no, no m’explique com he tingut la vida que he tingut.

—Ho heu anat sembrant, també, tot això que després heu collit…
—No ho sé, és molt curiós.

—Us ronda alguna cosa més pel cap?
—Fa més de trenta anys que vaig amb els ulls tancats, i per primera vegada he d’obrir-los.

Borja Penalba ha deixat de ser l’acompanyant que toca la guitarra a ulls clucs i fa veus. Ara protagonitza la portada del disc i ocupa l’espai central de l’escenari. Mira el públic als ulls, gesticula les cançons amb mans i celles, amb la guitarra sovint aparcada en un racó, i deixa anar sense complexos la veu greu i rugosa de fum i matinada, amb potència o amb suavitat. I a l’altra banda, qui ho vulgui, que se’n deixi seduir. Giròvag tria viure.