Borja Penalba: “Ha arribat el moment de cantar tot sol”

El músic treballa amb poemes de Joan Fuster per incorporar-los a l'espectacle que ell i Maria del Mar Bonet faran a València dins el festival Barnasants · Penalba ha fet una ronda pels EUA i el Quebec interpretant poemes d'autors catalans

VilaWeb
Esperança Camps Barber
06.05.2022 - 21:40
Actualització: 07.05.2022 - 10:41

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Quedem amb Borja Penalba al bar Murta de Benimaclet a dos quarts de deu, una volta ha deixat la seua filla menuda a l’escoleta. Taules plenes de gent esmorzant i fent-la petar. Ens acomoden al tonell que fa de taula del costat de la finestra. “Aquest és el meu lloc natural ací”, diu. Efectivament, és un dels millors llocs del local, perquè s’hi veu el carrer. Vianants, algun cotxe i el 10, l’autobús de l’EMT que passa sincopadament. Un tallat i un cafè. I una ampolleta d’esprai desinfectant. Penalba acaba de passar la covid. Diu que probablement la va dur d’Amèrica, on va fer una petita ronda pel Canadà i els Estats Units. Diu que ha passat un parell de dies dolents, però que s’ha refet ràpidament. Fa broma. Potser és una variant americana nova, diu.

Havíem quedat de fer aquesta entrevista perquè, finalment, el Mural Sonor arriba avui a la plaça de Bous de Castelló, però parlem també del projecte per a fer un àlbum tot sol, de les ganes que en té i del vertigen que li provoca. I això du la conversa a la gran quantitat de cantants i grups amb qui ha tocat, a la situació del país, de la llengua, de la relació amb els fills… I al final, la cirereta amb una sorpresa fusteriana.

Com ha anat aquesta ronda pels EUA i el Canadà?
—La idea naix d’Èric Viladrich, de la Universitat del Quebec, que fa quinze anys que hi fa de professor, i a més és un gran activista. En el context de Sant Jordi i de l’Any Joan Fuster, em va proposar d’actuar-hi. Vaig actuar al casal català i a la universitat per als estudiants. I a partir d’ací, vam obrir la història i vam comboiar gent de Chicago i de Massachusetts amb l’American Catalan Institute i vam fer una mena de brunch diumenge de matí, a Manhattan, a casa la Mary Ann Newman, aquesta activista catalanòfila tan brutal, i amb tot de gent interessant.

Com va ser la recepció?
—Al Quebec l’acte era obert, hi havia estudiants de català, però també d’altres llengües. La darrera actuació va ser en una biblioteca molt bonica, amb prop de dues-centes persones. Va ser tot molt bonic. Jo he tingut la sort de sortir molt a cantar fora, a altres països. Amb Obrint Pas, amb Feliu Ventura, amb Maria del Mar Bonet… Països diversos on es parlen llengües diferents. Sempre ens han rebut molt bé. Això demostra que les llengües no tenen fronteres i que la música és universal. I també, que la gent, fora d’aquest país mediocre, aprecia molt més la música i la cultura que a casa. Ningú es planteja “oh, com pots cantar en català, t’entenen?” Qualsevol llengua sembla que siga millor que el català. “Tu entens els U2 o Bob Dylan? Has de fer un esforç, oi? Doncs ja està.”

La gent em veu com un guitarrista, però jo no, faig música i la meua eina és la guitarra

Aquesta vegada heu cantat tot sol. Us ho heu pres com un assaig del projecte que teniu?
—Sí. Aquesta era la idea. Quan m’ho van proposar, vaig acceptar per això, perquè estic en un moment en què tinc ganes de fer alguna cosa sol. Fa vertigen. Hi ha gent que fa temps que m’empeny a fer-ho. Lluís Llach ja m’empenyia fa quinze anys perquè fes alguna cosa. Però has de trobar les ganes i la necessitat de fer-ho. I ha arribat eixe moment.

I què cuineu?
—Tinc coses fetes, sobretot poesia musicada. Tot el que vaig fer a Amèrica, com que tenia relació amb Sant Jordi, era un repertori fet amb poemes als quals he posat música. Alguns dels que he compartit amb Mireia Vives, amb Tomàs de los Santos, amb Maria del Mar Bonet… No sé per on arribaré. Ho vaig pensant molt tot. Tinc quaranta-sis anys i una motxilla molt carregada. A més, hi ha diferents Borges. Hi ha el Borja més canalla, el Borja més poètic… M’agrada molt compartir, ho he fet tota la vida, però hi ha coses que necessites estar sol per a dir-les. Ets tu.

Us heu posat un termini per a enllestir el projecte?
—M’he marcat un termini flexible, que és final d’enguany, principi de l’any vinent. Però sense posar-me una pistola al pit.

Estem acostumats a veure Borja Penalba acompanyant els altres. Ara us fareu acompanyar d’algú?
—Ho considere tot, i això, també. Fa molts anys que estic enganxat a la guitarra i la gent em veu com a un guitarrista, però jo no. No m’he vist mai com un guitarrista.

Com us veieu?
—Un músic. Una persona que fa música. A mi m’agrada fer música. És el que he fet durant trenta anys i l’eina que més he fet servir és la guitarra, però jo no he estudiat guitarra ni he aprofundit en l’estil de la guitarra. Toque com he après i com he evolucionat. Tanmateix, jo arribe a casa i no agafe la guitarra i em pose a tocar, ni em passe hores fent escales. No ho he fet mai.

Com assageu si no assageu?
—[Dubta] Una gran pregunta. No ho sé. Jo vaig fent.


—Quan cree se m’acudeixen coses i llavors sí que agafe l’instrument. A vegades, la guitarra, i a vegades, el piano, malgrat que no sé tocar-lo gens bé. A l’hora de preparar una actuació assage, però són molts anys tocant i això ja et dóna un coneixement de l’instrument.

Deveu ser la persona que ha tocat amb més gent diferent. Com ho feu, això d’adaptar-vos als estils? És una mena d’intercanvi on doneu i rebeu?
—Col·laborar amb algú sempre és un treball d’anada i tornada. És cert que hi tinc facilitat o alguna cosa natural, perquè si no, no hauria pogut fer el que he fet. I tinc també una concepció dins el meu cap molt global de la música. No d’un instrument, sinó del que és la música en general. Visualitze molt tots els instruments d’una cançó.

Els visualitzeu o els escolteu?
—Les dues coses. Les escolte, però les visualitze també. A mi m’agrada molt tocar amb els ulls tancats. Amb els ulls tancats, a banda de sentir i escoltar, visualitze… És una mena de sinestèsia o no sé què. És com viure dins la música. Amb els ulls tancats és més fàcil, perquè t’abstreus. Escoltes. A vegades dic que veig amb l’oïda. Toquem la cançó, tanque els ulls i ho veig tot. És com estar dins d’això. Aquesta no era la pregunta. Quina era?

La resposta és millor que la pregunta. M’interessava saber com es fa l’intercanvi quan s’ha de fer música per a altres, que són artistes tan diferents entre si.
—Em pose al servei de les cançons. Intente donar-los el millor que entenc que els puc donar, que no és ni millor ni pitjor del que els donaria un altre. D’altra banda, quan m’ha cridat gent com Maria del Mar Bonet o com Lluís Llach, sempre dic que sóc qui sóc, amb les meues virtuts i limitacions. Jo no sóc un mercenari ni un virtuós. Si em dius toca això, probablement no sabré fer-ho. Els avise de què puc oferir. Si els fa el pes, podem treballar junts. Si no, no… Llavors he tingut la sort de trobar-me amb gent a qui això li ha servit i ha funcionat.

Ja he passat pel moment en què la música no és una necessitat vital. Puc viure sense la música

Supose que rebeu moltes propostes. Heu hagut de dir “no” gaires vegades?
—Alguna vegada, sí. Quan dic que no és perquè no m’agradava el projecte. Jo necessite dues coses importants per a poder treballar amb algú. Una és que estiga còmode amb la música, i l’altra, que humanament hi haja connexió. I encara, una tercera, que és que jo veja que puc aportar alguna cosa al projecte. Després, tot això ha de tenir sentit.

Teniu la percepció que molta gent us demana de col·laborar perquè necessita seguretat, perquè sap que amb Borja Penalba tot sona millor?
—A la vida m’han dit coses molt boniques, però no m’estime gaire, i no me les he cregudes mai. No per res, sinó perquè no les concep. D’altra banda, en els moments complicats, t’agafes a les coses boniques i penses, “no dec fer-ho tan malament”. Però em costa.

La gent us busca.
—Sí. Ho tinc clar. És un fet. Ha passat. Passa. Però no puc explicar-ho. Faig el que sé. Intente fer-ho cada vegada millor.

És gràcies a això que fa tants anys que viviu únicament de la música?
—Crec que em vaig especialitzar en la no-especialització. Potser sóc un cul de mal seient. Dels trenta anys que fa que toque, vint-i-cinc són de dedicació exclusiva. Abans tenia algun treball paral·lel en l’assessoria de mon pare o cambrer, però va durar molt poquet. Tocar en diversos projectes fa possible que puga viure d’això, perquè viure d’un sol projecte és molt difícil.

Teniu por que arribe un moment que fer música no siga una necessitat vital? Que ja no us agrade?
—Crec que eixe punt ja l’he passat. D’això, n’he parlat sovint amb Lluís Llach, que és l’única persona que m’entén. Perquè ell va sentir això, el fet que fem música per viure però no vivim per fer música. Altres persones, sí. Per exemple, Maria del Mar Bonet necessita ser en un escenari, i fins que tinga veu hi serà. Jo puc viure sense música.

Sí? Un dia podríeu dir “ja no vull tocar més la guitarra”?
—Sí. De fet, he tingut moments en el passat que si no haguera estat amb altra gent, o compatint un projecte, o pujat en un tren, potser ho hauria fet. Són molts anys…

I què hauríeu fet?
—No en tinc ni la més remota idea. Són tants anys fent això, que probablement no servisc per a res més. Aquest és el meu drama.

Borja Penalba

S’estrena en format plaça de Bous un dels discs del Mural Sonor. Pell, el de la cançó d’autor que heu fet amb Mireia Vives.
—Estic content de la faena. Trobe que ha sigut molt bonic fer eixa recerca. És un món molt desconegut. La cançó d’autor valenciana, tret dels noms més coneguts, ha estat molt fotuda, una travessia en el desert per a molta gent. I si t’hi fixes, els anys setanta i vuitanta, la majoria és gent d’un sol disc, d’un EP. La cançó d’autor no ho ha tingut fàcil al País Valencià. També ha sigut molt bonic fer la descoberta de gent nova. Hi ha moltes dones. Veus l’evolució respecte dels primers anys.

Es va normalitzant l’escena?
—Va millorant, però normalitzant, no. La música va en paral·lel amb la societat. La música és un reflex de la societat, però no normalitzarà res. Vivim en un país que no és normal. La música no normalitzarà. Pot ajudar molt. Ho he viscut, per exemple, amb Obrint Pas, que va ajudar molt a la normalització. Molta gent que no era catalanoparlant anava als concerts d’Obrint Pas. Igual que passa ara amb Zoo. I això és molt bonic. Pot ajudar a normalitzar, però malauradament no vivim en un país normal.

Quins serien els paràmetres per a dir que el país és normal?
—D’entrada, que no tinguérem problemes a dir que tenim uns Països Catalans, que compartim una llengua comuna i que algun dia poguérem tenir un estat que li done sentit a això, i una estructura d’estat. Un país on poguérem dir que fem música, en comptes de dir que fem música en català o en valencià. Diríem: “fem música”. Això seria un país normal, amb un circuit normal, unes estructures normals. En la música, en la cultura i en la vida.

Això passarà?
—No ho crec. Però és possible, perquè vivim en un país tan surrealista que tot és possible. Mentre hi haja gent que crega en això, que n’hi ha molta, és possible; probable, no. Perquè davant tens un país com Espanya que ja s’ha encarregat que no ho siga.

I un País Valencià una miqueta estrany.
—Al País Valencià tenim una idiosincràsia bastant peculiar. No hem desenvolupat eixe sentiment arrelat que tenen a Catalunya. Som més del sud. Per molt que puguen eixir personatges de la lucidesa de Joan Fuster, no ens ho posem fàcil a nosaltres mateixos. No sé què tenim al cap o al cor, però al País Valencià se li ha de donar menjar a banda.

No veieu cap millora els darrers anys?
—Una miqueta, sí. Hem viscut la València on ni de conya podies parlar en valencià perquè la gent et mirava malament o et deia “háblame en crisitano”, d’una manera molt habitual. Això cada volta passa menys. Però crec que estem una mica estancats. Els darrers anys s’haurien pogut fer moltes més coses de les que s’han fet. Tant per part de les institucions com per part de la societat civil. Crec que les institucions tenen molta por. Molta por d’Espanya, molta por que torne el PP, molta por de fer polítiques valentes. Ja que hi ets, dóna-ho tot, si creus en això. Una altra cosa és que no hi cregues. Llavors ens hauríem de plantejar en què creu la gent. Per exemple, si fa set anys haguérem tingut els repetidors de TV3 oberts, s’hauria generat un debat en el país, però és clar, està tot tan polaritzat i tan rar i amb tanta ràbia i tant d’odi… S’entén que siga molt complicat de prendre segons quines decisions. Es van generant uns discursos d’odi molt bèsties, sobretot des del 2017. Jo intente entendre totes les posicions i també entenc la por; no la compartisc però l’entenc.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El vostre fill gran, Claudi, és músic i toca amb Tenda. La música és una manera de relacionar-vos-hi?
—No tinc una relació musical amb el meu fill. Ell ha après pel seu compte, més o menys de la mateixa manera que jo, a la mateixa edat que jo. A 15 o 16 anys, va començar quan ningú s’ho esperava, igual que en el meu cas. Però ell ha fet una carrera universitària i té el grup com un element més de la seua vida. Tret del començament, que sí que vam parlar-ne alguna vegada, o vam compartir algun consell musical, ha fet molt la seua. Ha passat de mi, que és el que ha de fer, matar el pare.

Us veieu tocant amb ell, en aquest nou projecte que teniu al cap, per exemple?
—Sí. És clar, és una cosa que em faria molta il·lusió. M’ha passat pel cap. Tocar amb ell, o que la meua filla balle en una cançó meua, és un somni. La meua filla de disset anys és ballarina. Té estudis clàssics i s’ha especialitzat en contemporani.

M'agrada estimar València i no m'agrada la gent que no se l'estima

També teniu una filleta molt menuda. Heu viscut la paternitat d’una manera diferent amb ella?
—Estic entre pare i avi. Ho visc d’una manera més serena. He recordat coses que pensava que havia oblidat. Quan ets més jove, per sentit comú, ets més egoista, estàs per fer i penses molt en tu, en el teu futur, en allò que vols, en allò que seràs… Et prioritzes. Amb l’edat, quan has tingut la sort de fer tantes coses com jo, això canvia i ja fa molts anys que no em prioritze. D’altra banda, tinc el hàndicap i la sort que tinc molta feina, i això implica estar molt fora de casa i la conciliació és el més dur.

Fem aquest cafè a Benimaclet. Després de fer unes quantes voltes, de viure a altres llocs, aquest és el vostre lloc al món?
—No. No sé quin és el meu lloc al món. No ho he sabut mai. De fet, no sé si tinc lloc al món.

El busqueu?
—[Dubta] Més que buscar-lo, el que he fet sempre que he pogut és intentar donar-me el que el meu cap em demana segons el moment vital. De la mateixa manera que menge el que el cos em demana… Quan els xiquets grans eren menuts, amb la meua parella anterior vam decidir d’anar a viure a Banyoles. I després, a Porrera, un poble de 400 habitants. Hi vam estar sis anys i va ser molt natural, perquè el moment vital ho demanava. Primer van ser motius laborals, però la vida també ho demanava. De la mateixa manera que em va demanar de tornar a València. València sempre hi és. Amb els anys he après a estimar-la.

És fàcil d’estimar, València?
—L’he estimada sempre, però abans pensava que només l’odiava. És tan fàcil d’estimar com d’odiar. No sóc capaç de dir quin és el meu lloc al món. Ara sóc d’ací. Demà, no ho sé. Per això no tinc res. No m’he comprat mai res. No tinc una casa. No tinc res. Sí que és la meua ciutat. No Benimaclet, València. Vol dir que l’estime, vol dir que m’agrada estimar-la, que m’agrada la gent que l’estima i que no m’agrada la gent que no l’estima. M’ha decebut molt el món polític. M’és igual el signe ideològic. Des de xicotet he vist moltíssima gent que ha passat per càrrecs polítics tant de la Generalitat com de l’ajuntament. Gent que ha demostrat que no s’estima la ciutat ni el seu país. Això m’entristeix profundament. Gent com Zaplana, com Joan Lerma. O gent que hi ha ara, de tots els signes polítics. Per això, jo sempre he sigut molt fan de Ricard Pérez Casado, i ara ens veiem cada quinze dies o vint. L’admirava molt i em transmetia que era una persona que estimava la seua ciutat. A més, és una persona clau per a entendre tota l’època de la transició, tots els canvis.

Borja Penalba

Què llegiu?
—El que puc i quan puc. Sempre he sigut molt de novel·la, de ficció, però com que sempre m’ha agradat molt aprendre, també llegesc assaig. Ara també llegesc molta poesia. Més que quan era més jove. El detonant va ser Estellés, que em va obrir la porta a altres mons. A més, tinc la sort de tenir amics com Roc Casagran, David Caño, Joanjo Garcia, Marc Granell, o el malauradament desaparegut Manel Marí. També m’he acostat a l’obra de Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig.

Enguany que tot el món és un poc fusterià, en el vostre cas també?
—Ara musique un parell de poemes seus.

És complicat de musicar els poemes de Fuster?
—Sí. “Criatura dolcíssima”, per exemple, és una composició que Lluís Llach va fer a partir de quinze poemes diferents… És complicat de trobar poemes de Joan Fuster per a convertir-los en cançons.

Els heu trobats.
—Vaig fent. He descobert poemes molt bonics.

Formaran part del vostre projecte tot sol?
—Això ho faig per cantar-los amb Maria del Mar Bonet aquest mes de maig a la Rambleta dins el festival Barnasants. Un homenatge dins el nostre espectacle. Farem dues o tres coses de Fuster. La idea és recuperar un poema musicat per Matilde Salvador per a piano i baríton, però el portaré al nostre terreny. Després intentaré musicar-ne dos o tres, i també farem una versió de “Criatura dolcíssima”. I al novembre hi tornarem al Teatre Principal, en la clausura de l’Any Fuster de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

 

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies