bilingüe

La terminologia és un filat d’espines en el debat sobre la cosa lingüística. Un veritable fossat que separa especialistes de no iniciats. Cada cop que algú qüestiona el bilingüisme, i es descuida de puntualitzar ‘social’, s’aixeca polseguera. I encara que no se’n descuidi també. El fossat es fa més visible que mai: a una banda, els especialistes, amb els seus tetrasíl·labs i compostos; a l’altra, els profans, amb llurs eslògans llancívols. Sords que no hi volen sentir.

De l’última ràfega, produïda arran de les pancartes del 8-M, n’ha emergit una constatació (que ja apunten els estudis més recents): una part dels joves catalans han fet tan seva la condició de bilingües que la branden amb orgull. Ser bilingüe és una cosa bona, troben, tot demostrant que han assumit un dels tòtems del discurs polític dominant dels últims quaranta anys.

Però ‘ser bilingüe és una cosa bona’ és una afirmació, ja es veu, molt genèrica. Ambigua, polisèmica, matisable. Discutible. La prova és que, mentre milers de persones en aquest país la subscriurien, no conec cap lingüista disposat a signar-la, així, a l’engròs. És un bon exemple del brocgrossisme que impedeix l’entesa. S’assembla a aquells titulars que diuen que ‘Dues copetes de vi són bones per a la salut’, que ja saps que qualsevol dia un altre titular desmentirà.

Avancem. El que m’interessa ara no és qüestionar-la sinó fer palesa una altra constatació (aquesta és meva, no dels estudis): el cofoisme bilingüista predomina entre els plançons de família catalanoparlant. Entre els de castellanoparlant, força menys. Un sector minoritari, el que ha adoptat la llengua del país com a habitual o com a mínim d’ús freqüent (entre el 10% i el 15%, segons l’EULP2013), sí que branda la divisa amb orgull. Són bilingües practicants i per tant se’n vanten (cosa que demostra sentit comú: saber dos idiomes és millor que saber-ne només un), oimés quan es prové d’una tradició fèrriament monolingüista. Però el sector majoritari no. Aquest mig milió llarg (sempre segons l’esmentada enquesta) que han après el català però no l’empren mai o quasi mai no comparteixen aquest entusiasme. Hem de suposar que n’estan satisfets, d’haver après l’idioma del país d’acollida dels seus pares, però la seva pràctica quotidiana els deu impedir fer bandera d’una divisa que els posaria en evidència.

Ara, tant si n’estan cofois com si no, les estadístiques i la veu popular els inclouen en el grup dels bilingües. Igual que el 95% de la població, tots els qui declarem entendre les dues llengües oficials (tres a l’Aran). I si ho constato és per mostrar-vos la dificultat de comprendre una qüestió complexa quan s’afronta a cop d’eslògan. Per això començarem completant la dada anterior: 95% entenen el català, només 80% el parlen: quasi un milió de persones residents aquí declaren no saber-lo parlar. Molt bé, passem a l’eslògan: ‘A Catalunya tots som bilingües.’ Repetit per terra, mar i aire. Igual que l’afirmació d’abans, és ambigu, matisable, interpretable. Com a propaganda política funciona, com a enunciat científic és una falsedat que no seria acceptada en cap congrés. ‘A Catalunya tothom sap parlar dues llengües (i a l’Aran tres)’ seria un poc menys estrident. ‘Saber’ afina molt més que ‘ser’: jo sé cuinar, però no gosaria dir que sóc cuiner. Així i tot, continua essent una fal·làcia. ‘A Catalunya tothom té competències en dues llengües (a l’Aran en tres)’ ja fa una passa més cap a la realitat sociolingüística (a efectes pràctics ara no considerarem les llengües de la nova immigració). Però encara no n’hi ha prou. ‘A Catalunya la pràctica totalitat de la població és capaç d’expressar-se i s’expressa habitualment en una de les dues llengües oficials (tres a l’Aran), mentre que només una part és capaç d’expressar-se o s’expressa habitualment en l’altra (les altres dues a l’Aran).’ I tot i així caldria introduir els percentatges concrets. Veieu on vull anar? D’un eslògan de cinc mots hem passat a una frase de tres ratlles i mitja, que encara dista de ser exacta. Però ja ens serveix, si més no, de punt de partida per analitzar una situació social complexa; la falca dels cinc mots només serveix per tirar-nos-la pel cap.

Molt bé, ara que ja tenim els rudiments, aprofitem-ho per aprofundir un poc. La sociolingüística té denominacions per a referir-se als parlants que esmentàvem més amunt. O per a tu mateix, per exemple, si ens referim a aquella llengua estrangera que no hi ha manera que t’acabi d’entrar. L’has estudiada, i de fet ja t’hi llances, quan convé, però no acabes de… T’hi trobes tan poc còmode que no aconsegueixes passar de quatre frases, prèviament assajades. No gosaries declarar-te’n parlant. Series un ‘I understand it but I can’t speak it’. Molt bé, doncs sàpigues que això et converteix en un sesquilingüe català/anglès. Que lleig, oi? Sona a malaltia. Sesquilingüisme. De sesqui-, prefix llatí que significa ‘un i mig’ i que es fa servir en química. En lingüística no tant, igual que altres propostes llançades per descriure situacions de contacte lingüístic que Francesc Xavier Vila resumeix al seu bloc.

Ell mateix ens assenyala un graó més per acostar-nos a la comprensió global de la cosa. Per fugir del broc gros, convé diferenciar sempre entre coneixements i ús. Entre allò que sabem fer i allò que efectivament fem. Si tu, que tens un altre idioma matern, entens el català (coneixements) però no el fas servir (ús), ets un bilingüe receptiu; si l’entens i el fas servir, bilingüe productiu (sempre per raons pràctiques, ara no diferenciarem amb parlants trilingües, tetralingües, etc.). A partir d’això, doncs, podríem encunyar un enunciat com ara: ‘A Catalunya una part de la població practica el bilingüisme productiu i una altra el receptiu.’ Amb les dades de l’EULP a la mà, resulta que en realitat a Catalunya hi ha meitat dels uns i meitat dels altres: 20% de sesquilingües forçosos (no saben parlar català), 20%-25% de voluntaris (saben català però no l’empren) i 2%-3% de voluntaris al contrari (saben castellà però no l’empren). Si hi afegeixes un altre 2%-3% de sesquilingües altra llengua/cast (per exemple, mares magrebines o xineses que entenen el castellà però no el parlen), et surt que el nombre real de catalans que exerceixen de manera habitual el bilingüisme cat/cast és del 50%. Transformat en eslògan: ‘La meitat dels catalans són bilingües’. Que, com veieu, també seria fals, inexacte i qüestionable, i per tant una perfecta arma llancívola per cardar-nos pel cap a les estèrils discussions nostres de cada dia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb