L’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població és el megaqüestionari que el govern català fa cada cinc anys, des d’en fa vint, per radiografiar els usos lingüístics al Principat, i del qual s’alimenten durant un quinquenni tots els estudis i reports amb què la universitat i els mitjans ens il·lustren sobre aquesta qüestió cabdal. Són aquestes 250 pàgines de taules i més taules segons les quals l’ús del català creix sense parar i que la sociolingüística acadèmica branda per oposar-se a les visions catastrofistes dels amateurs de carrer, com una servidora. És l’apoteosi de les dades.

Aquesta darrera frase, és clar, és la caricatura que s’ha consolidat a conseqüència del decalatge creixent entre els missatges que ens envia l’autoritat i la percepció que els altres en tenim. Com que molts observadors de carrer esbombem percepcions catastrofistes que les dades, suposadament, desmenteixen, he fet una mica d’immersió en la del 2013, com a exercici preparatori per a la del 2018, que es publicarà enguany. I m’he endut més d’una sorpresa.

D’entrada cal advertir que, per als no iniciats, no són fàcils de llegir. A l’article-esbroncada de fa tres setmanes vaig comptar malament el nombre de salmons (catalanoparlants que no canvien de llengua davant l’interlocutor, seguint la metàfora del color de la samarreta de la Diada): no són 275.000, tal com hi deia, sinó 620.000 (el càlcul és meu). La redacció de la pregunta de l’enquesta em va confondre: ‘Població que sap parlar català segons l’actitud que pren quan en adreçar-se en català li contesten en castellà’. Per saber la quantitat d’irreductibles de la llengua en nombres absoluts, a aquests sis-cents mil llargs cal afegir-hi un 2,5% que no solament no canvien sinó que demanen a l’altre que canviï ell (prop de 130.000). Un total, doncs, de tres quarts de milió de persones, que representen el 32% dels catalanoparlants habituals: no un de cada deu, com deia, sinó un de cada tres, arrodonint. Mea culpa. Ara bé, si aquesta xifra l’apliquem no als qui tenen el català com a llengua habitual sinó als qui declaren saber-lo parlar (uns cinc milions, el 80% de la població), llavors sí que tenim un desolador 12%. Dels cinc milions de residents al Principat de Catalunya que asseguren saber parlar català (els menors de 15 anys no els hi compten), aproximadament 4.250.000 canvien de llengua davant d’un interlocutor que no parla català. Una conducta gairebé unànime entre els castellanoparlants inicials.

(Si us heu marejat una mica, no patiu. Ja he avisat que els estudis demoscòpics no són un gènere precisament entretingut. Volen una mica de paciència.)

La qüestió és tan complexa que la Direcció General de Política Lingüística edita uns llibrets exegètics. Als profans no els ajudaran gaire (tenen gairebé tantes pàgines com l’original, encara que les coses s’hi expliquen millor, i amb gràfics més entenedors), però així i tot són molt recomanables. És on trobareu interpretades les xifres. Això sí, amb la desviació pròpia d’aquesta mena d’enquestes (es dóna per bo allò que declara l’entrevistat) i, sobretot, amb una retòrica no sempre llegidora i tendent a l’eufemisme.

Un exemple impactant. Al capítol dedicat als ‘Usos interpersonals’ s’hi recull que, d’aquell 80% de potencials parlants de català, un cert nombre contesten afirmativament igual que ho faríem nosaltres davant la pregunta de si sabem anglès, encara que no anem gaire més enllà de demanar el menú. Això explica una dada encara més interessant: que un 25% de residents al Principat no fa servir mai la llengua catalana (entre castellans i parlants d’altres idiomes). Vet aquí una pista del decalatge que deia: una part d’aquell 80%, tot i saber català, no el fa servir mai. Que és una de les coses que al carrer et xoquen més: si quatre de cada cinc el saben parlar, com és que jo trobo sempre els que no? Això també és una percepció esbiaixada (a les feines de cara al públic de baixa qualificació hi abunden els treballadors menys formats, el nivell on precisament es registren els nivells de coneixement del català més baixos), però tampoc del tot errònia. Sovint aquests empleats són joves, i com que no tenen accent foraster suposem que són nascuts aquí: segones i terceres generacions de la immigració espanyola. Doncs bé, l’EULP ho confirma. I atenció perquè és gros: gairebé el 10% de nascuts a Catalunya, aproximadament 500.000 persones, no parlen mai o pràcticament mai en català. Mig milió de persones nascudes al país no fan servir la llengua del país.

He dit que una altra pega d’aquesta literatura és la prosa que gasta. La de la ciència, sovint poc comprensible al profà. Per exemple, allò que he resumit al final del paràgraf anterior, l”Anàlisi de l’enquesta’ ho fa així: ‘En l’àmbit laboral […], els castellanoparlants inicials són més dúctils lingüísticament [amb els companys] que no pas les generacions ja jubilades o els no ocupats. Per contra, amb els usuaris o clients tornen a ser molt menys adaptatius que els seus iguals catalanoparlants.’ Traduït: que el farmacèutic catalanoparlant canvia de llengua i l’empleat de la gasolinera (majoritàriament) no. Sobre el perill de llatinització de la llengua, per exemple, diu (p. 156): ‘El català obté els seus millors resultats en els àmbits en què hi ha certa garantia que els interlocutors sabran aquesta llengua, com ara les administracions locals i la Generalitat, així com en les relacions amb bancs i caixes, metges, etc. Per la seva banda, el castellà els obté en els àmbits en què no es garanteix que els interlocutors sabran català, com ara amb els amics, els veïns, els grans establiments comercials o l’administració de l’Estat.’ O, descrivint aquell fenomen de canvi de llengua que tantes queixes provoca entre els autòctons: ‘La tendència al bilingüisme funciona de manera diferent entre els usuaris del català i els del castellà: en aquest segon, els usuaris exclusius són sempre molt més nombrosos que no pas els compartits amb el català [els que fan usos bilingües]. En el camp del català, en canvi, els usos bilingües tendeixen a ser més freqüents.’

El paisatge que dibuixa l’última EULP, doncs, no és pas més afalagador que el que percebem intuïtivament. És la manera de presentar-lo, que ho desdramatitza tot. Però aquest filiprimisme retòric, que de vegades arriba a semblar fuigdestudisme, no és incompatible amb una descripció crua de la realitat, que de fet s’esquitlla sovint entre les pàgines. A la 141, per exemple: ‘L’evolució entre el 2003 i el 2013 ha portat a Catalunya centenars de milers de persones que no sabien català, que l’han après poc i que, globalment, no s’han llançat a utilitzar-lo.’ Més endavant matisarà que, amb la frenada migratòria, la tendència negativa del català també s’ha desaccelerat. S’ha desaccelerat, però no s’ha invertit: la llengua d’integració dels nouvinguts continua essent majoritàriament la castellana.

No sóc del parer que el qüestionari personal sigui la forma més fiable de descripció de la realitat lingüística, sobretot perquè deixa de banda la meitat de la feina: la qualitat de la llengua. Però ara com ara l’EULP continua essent imprescindible per fer llum sobre una situació tan delicada com la nostra. És una massa d’informació tan aclaparadora com necessària. Per això fóra bo que s’aprofités la que es publicarà enguany per donar informació més exacta i no tan a l’engròs. Seria d’agrair que, per negra que sigui la realitat, el departament tingués la valentia d’anar més enllà dels titulars cofoistes. Optimistes i catastrofistes hi sortiríem guanyant.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb