Ben Emmerson (Kent, 1963) és un advocat amb una dilatada carrera en defensa dels Drets Humans. Ha format part dels tribunals de l’ONU contra el genocidi de Ruanda i les guerres que varen comportar la desintegració de Iugoslàvia. La seva cartera de clients és interminable i ara passen per les seves mans la defensa del president Carles Puigdemont i dels presos polítics catalans.

Per això ha presentat dues demandes a l’ONU: una contra els empresonaments preventius i una contra Espanya per haver vulnerat dels drets de Carles Puigdemont per a ser investit president. L’advocat admet que els casos es tracten amb més lentitud que no esperava, però és optimista respecte de la resolució. A més, afirma que hi haurà notícies aviat.

Amb ell parlem de la seva carrera professional, Julian Assange, la situació legal dels presos polítics i dels exiliats, però també de Pedro Sánchez i el jutge Pablo Llarena. ‘No diré què en penso perquè no es pot publicar en cap diari’, assegura.

Al Principat sou conegut arran del vostre paper com a advocat internacional del president Carles Puigdemont i dels independentistes presos. Tanmateix, podeu explicar breument quina ha estat la vostra carrera professional?
—He destinat bona part de la meva carrera a la representació legal de minories nacionals, causes polítiques i nous estats independents. Durant molts anys també he estat relator especial de l’ONU pels Drets Humans i contra el terrorisme. De fet, vaig ocupar el càrrec fins al juliol passat i a l’agost va ser publicat el meu darrer informe sobre la situació a l’Aràbia Saudita. He estat jutge del Tribunal Penal Internacional de les Nacions Unides per a Ruanda i l’antiga Iugoslàvia. I entre els meus antics clients hi ha el líder de l’Exèrcit d’Alliberament de Kossove, Ramush Haradinaj, actualment primer ministre d’un Kossove independent. També he defensat el govern de Geòrgia en la seva lluita legal per a esdevenir independent de Rússia, però també el govern ucraïnès davant la deriva expansionista russa a l’est del país amb l’annexió de Crimea. Finalment, per resumir i sense estendre’m gaire, vull afegir que he defensat diversos moviments petits d’alliberament nacional.

No sé si en teniu constància, però un dels vostres antics clients, Julian Assange, ha estat amenaçat pel govern equatorià amb l’expulsió de l’ambaixada a Londres si continua comentant sobre política catalana. Vós que vàreu lluitar per evitar-ne l’extradició, què us sembla?
—Per raons òbvies he anat seguit com s’ha cobert el tractament que rep Julian Assange a l’ambaixada, especialment ara que la postura del govern de l’Equador ha canviat. Evidentment no puc parlar dels detalls com si fos el seu advocat, però certament és preocupant que el govern espanyol pugui utilitzar els seus lligams amb les altres administracions que varen pertànyer a l’imperi espanyol per a aprofitar-se d’aquesta situació. Tot i això, crec que el tema Assange és essencialment diferent de la resposta que cal que doni el govern espanyol actual a la situació cada vegada més deteriorada a Catalunya.

Centrem-nos-hi, doncs. Com us vàreu involucrar en la defensa legal del president Carles Puigdemont i dels presos polítics?
—D’una manera força ordinària [riu]. Els qui cercaven les persones que havien d’encapçalar la defensa internacional em varen contactar personalment i, evidentment, ho vaig acceptar. D’entrada, haig de dir, com tanta més gent a Europa que té interès per la política, no estava molt ben informat de la situació a Catalunya i de les raons reals per les quals els catalans es volien independitzar d’Espanya. I això és una pena, crec. Ara bé, després d’haver acceptat el cas i amb el pas del temps, m’he anat adonant que el franquisme continua profundament infiltrat en els fonaments de l’estat espanyol. I quan explico a la gent què passa realment en l’estament polític espanyol… Entren en xoc, no s’ho creuen. De fet, em costa una estona de persuadir-los sobre la realitat. Els és molt difícil d’entendre que un país que és membre del Consell Europeu i de la UE empresoni gent per haver expressat lliurement les seves opinions polítiques. Em sap greu de dir-ho, però Espanya té unes arrels democràtiques molt curtes i esquifides. En qualsevol situació de tensió o de crisi s’arrenquen. El compromís de les institucions espanyoles –el poder judicial, el funcionariat i parts del congrés– amb la democràcia i els Drets Humans és llastimosament vacil·lant.

El primer cas que vàreu presentar a l’ONU fou el de la presó preventiva dels presos polítics catalans. En quin punt és la demanda?
—Ara mateix hi ha dues denúncies sobre els presos polítics al Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU. La primera va ser admesa mesos enrere i al juliol ens va demanar més informació actualitzada sobre Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Els la vàrem enviar a final de mes, començament d’agost. I al mateix moment també vàrem presentar denuncies per la majoria dels presos polítics. A més, vàrem demanar al grup que ajuntés tots els casos i els tractés de manera prioritària.

En teniu cap resposta?
—En aquest moment encara no n’hem rebut cap. Suposo que la gent comença a estar una mica frustrada per la manca d’informació i de progrés. Sincerament, jo també comparteixo aquesta frustració. Però sóc conscient que el grup està sobresaturat amb més expedients i que tota l’estructura de l’ONU que treballa pels Drets Humans és infrafinançada. El punt clau en tot això és mantenir-hi el diàleg obert i empènyer perquè els casos avancin. I desitjo que tinguem una actualització de tot plegat abans de la manifestació de l’Onze de Setembre, que considero que serà un punt d’inflexió per a Catalunya. Pot ser l’última oportunitat del govern espanyol per a actuar abans del judici. Una volta hagi començat, em temo molt que la tensió anirà augmentant.

Teniu cap previsió de quan el grup de treball pot emetre un veredicte?
—Hem d’esperar a tenir més informació abans de poder fer cap previsió sobre quan es pot emetre un veredicte. Però deixa’m dir una cosa.

Endavant.
—L’única solució per a tot plegat és una solució política, no pas un veredicte del grup de treball. El president Puigdemont ho va deixar molt clar el cap de setmana passat al festival Beyond Borders: Catalunya està preparada per a tenir un diàleg productiu amb el govern de Pedro Sánchez. Un diàleg que el president afronta amb bona fe i sense condicions prèvies, però centrant-se amb el dret dels catalans de fer un referèndum acordat, efectiu i vinculant. Crec que no es pot fer una oferta més generosa i pacífica que aquesta. Ara depèn del govern de Madrid de decidir si vol respondre de manera constructiva o no. El món n’està pendent i sap que el govern de la Generalitat ofereix una branca d’olivera abans que no comenci el judici.

I si comença i no hi ha resposta?
—Si els demòcrates que són empresonats són sentenciats i condemnats, la situació corre el perill de descontrolar-se, perquè les demandes per accions urgents per a trencar els lligams entre Barcelona i Madrid seran impossibles d’ignorar. I crec que el govern de Pedro Sánchez ara té una bona ocasió per a respondre a la invitació d’un diàleg constructiu amb un compromís sincer. Si fracassa i no l’aprofita el món sabrà que la culpa haurà estat de Sánchez.

Tanmateix, ja fa mesos que és president i no para de repetir que la causa contra l’1-O és a les mans de la justícia. Ni tan sols ha instat la fiscalia a demanar l’alliberament dels presos polítics.
—No entraré a discutir què pot fer Pedro Sánchez o no i quines en són les intencions. Però sí que hi ha marge per a un diàleg constructiu. Ara mateix, activistes i agitadors de l’extrema dreta intenten aconseguir un escenari de violència al Principat arrencant llaços grocs. I el més important, crec, són les paraules que el president Puigdemont va dirigir a Catalunya aquesta setmana. Va fer una crida a la calma i a mantenir la resistència no violenta. La violència només alimenta els extremistes. Per tant, la calma és absolutament clau ara mateix. Això i una mica de paciència. Tots sabem que el judici de l’1-O serà un moment crucial. Sobretot si els representants del poble català són condemnats a dècades de presó per haver fet allò per què van ser elegits: un referèndum d’independència. Si arribem en aquest punt, només Madrid en tindrà la culpa.

Tornem a la denúncia contra els empresonaments. El grup de treball dicta veredictes no vinculants o recomanacions. I Espanya ja ha desobeït l’ONU unes quantes vegades. Per què hauria de fer-los cas ara?
—No és cert que la decisió del grup no sigui vinculant per a Espanya. Això és un dels mites que agrada d’explicar a la Moncloa, però no és cert. La realitat és que la constitució espanyola obliga l’estat a complir els seus compromisos internacionals. Espanya ha signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el grup de treball emetrà un veredicte d’acord amb aquest tractat internacional. Espanya haurà d’assumir la decisió perquè, segons la constitució, la llei internacional també és espanyola.

I si desobeeix?
—Si decideix de trencar la llei, cosa que ara ja fa, només puc dir que l’ímpetu a favor de la independència de Catalunya no pararà de créixer i podrà tenir una reacció immediata. A més, davant dels incompliments i les males praxis de l’estat espanyol,  crec que rebrà el suport de diversos estats.

Heu estat en contacte permanent amb el president Puigdemont, però heu visitat els presos polítics?
—Sí, al començament. Em vaig reunir amb Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn. Els vaig veure forts i determinats. Evidentment, estaven frustrats per la seva situació i la presó havia tallat bona part del vincle amb l’exterior i la societat. Però són molt conscients d’allò que representen i que són empresonats només per les seves idees. El seu empresonament és una desgràcia per a la democràcia i el sol fet que hagin estat processats és una abominació. Però no seran a la presó gaire temps més. D’una manera o d’una altra, les claus els obriran les cel·les. La pregunta és qui ho farà. Si no ho fa Pedro Sánchez ho farà Quim Torra com a president d’una Catalunya independent.

En quina situació és la demanda del president Puigdemont contra l’estat espanyol?
—Ara a l’agost hem enviat al Comitè de Drets Humans més informació sobre el cas, de manera que el període d’al·legacions ja és tancat. I ara depèn del comitè decidir sobre les objeccions preliminars d’Espanya i això ha de passar relativament aviat. Però no vull posar terminis concrets perquè és impossible. Tots sabem que vénen dates molt transcendents: l’aniversari del referèndum i la declaració d’independència i el judici contra els presos polítics i els exiliats, previsiblement al novembre. És durant aquest lapse que espero que hi hagi progressos en la demanda dels presos, però també per part del comitè.

Quina és la voluntat d’aquesta denúncia? Restituir Puigdemont?
—És exposar davant de la comunitat internacional les violacions que ha comès Espanya contra la seva obligació de permetre el pluralisme democràtic. Una democràcia ha de permetre l’expressió de totes les veus i ha de respectar tots els processos democràtics. Carles Puigdemont va ser reelegit democràticament com a president de Catalunya, però ha hagut d’exiliar-se del país que representa. El seu govern ara mateix és a la presó o a l’exili. Això és un atac directe contra la democràcia. En primera instància volem demostrar que Espanya és un estat neofranquista i antidemòcrata. I fora de l’estat espanyol, assenyalar i avergonyir els qui són responsables de la situació actual de repressió. També volem evitar que Espanya continuï amagant-se rere un vel suposadament democràtic. I és que, desafortunadament, retrocedeix cap a posicions neofeixistes. I l’única solució que ara preveuen moltíssims catalans és severa: dissoldre la unió amb Espanya. I això és una reacció directa a les accions de les autoritats espanyoles contra l’expressió de la voluntat del poble català.

Creieu que el rebuig de les euroordres reforça la vostra posició a l’ONU?
—Evidentment. La situació és molt simple, tot i els intents d’Espanya de complicar-la. Cap democràcia criminalitza la voluntat d’independència d’una minoria nacional. En cap democràcia és il·legal tenir diferències polítiques i debatre sobre la necessitat de canviar la constitució. Això, de fet, és l’essència de la democràcia. Per això l’acusació contra els presos polítics i els exiliats no és cap delicte. De fet, només és un crim en una dictadura o un país on falla la democràcia. I aquest és el cas d’Espanya. És inevitable que en qualsevol país europeu on la democràcia funciona i el poder judicial és independent hi hagi decisions com la d’Alemanya de refusar l’euroordre contra el president Puigdemont. La justícia i la democràcia van de bracet i no es pots tenir una sense l’altra. El problema greu que té Espanya, amb la seva conducta, és que exposa la bretxa que la separa cada vegada més de la resta d’Europa. Molta gent creu que l’antifeixisme va vèncer la Segona Guerra Mundial el 1945. I és cert gairebé a tota Europa, però no pas a a l’estat espanyol. I les ferides antigues es reobren d’una manera dràstica i visceral gràcies a un govern que no es regeix per una concepció moderna de la democràcia, sinó les reminiscències d’un règim feixista moribund.

Què penseu de la demanda presentada pel president Puigdemont i els consellers exiliats contra el jutge Pablo Llarena?
—No he pogut consultar-ne tots els detalls encara. Sóc contrari a dir públicament què penso del jutge Llarena perquè, essent sincer, no són coses que siguin possibles de publicar en cap diari. Tanmateix, les decisions que ha pres, emparant-se en una suposada independència judicial, sorprenen jutges i advocats d’arreu d’Europa.

Vós vàreu acompanyar el president Puigdemont al seu retorn a Waterloo. Com fou la rebuda?
—Evidentment tothom estava encantat de tornar a tenir-lo a Waterloo i que l’amenaça d’extradició en contra d’ell i la resta d’exiliats hagués desaparegut. Això és una victòria extraordinària. Però cap d’ells no és lliure encara de retornar a casa seva a Catalunya. No són lliures de retrobar-se amb els seus familiars, tampoc per a exercir els seus càrrecs i responsabilitats. I fins que això no es compleixi, dubto molt que celebrin res. No poden fer celebracions a Waterloo mentre nou persones continuen a la garjola a l’estat espanyol per haver fet exactament allò que els havien demanat els votants. Fins que els presos polítics no siguin alliberats i fins que el diàleg no hagi arribat a reinstaurar la normalitat política, serà molt difícil que celebrin res. Tot i això, és una bona notícia que anem recollint victòries en el nostre camí cap a l’objectiu final. També hi ha hagut algunes derrotes, però aquest moviment només es dirigeix en una direcció. Els polítics d’extrema dreta poden fer tantes actuacions com vulguin arrencant llaços grocs. La majoria dels catalans tenen molt clar que volen un estat independent.

En aquell acte, vàreu fer una declaració molt agosarada: ‘Catalunya tindrà un seient a l’ONU d’aquí a divuit mesos.’ Què volíeu dir?
—Evidentment ho vaig dir en un to de broma. Però sí que és cert que els terminis depenen només de Pedro Sánchez. Si la situació continua igual sense cap resposta política per part de Madrid, Catalunya serà independent molt abans que ningú no s’imagina, perquè possiblement no hi haurà cap més solució que una de radical i d’immediata. La predicció que vaig fer a Waterloo, tot i ser en to de broma, potser serà certa per culpa d’una administració espanyola feble i intransigent que té més por de perdre el poder davant de l’extrema dreta que d’oferir una solució.

També us vàreu excusar pel vostre català. Com us va?
—En vaig aprenent i sé algunes paraules, però no les penso dir ara [riu]. De tota manera, faré un breu parlament l’Onze de Setembre i intentaré que almenys una part sigui en català.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb