El Pinell de Brai, amb un soldat en primer pla a l'inici de la Batalla de l'Ebre i després dels bombardejos i combats (Biblioteca Nacional, Madrid. Cedides per Antònia Serres, del seu llibre 'Desfeta i Recuperació. Guerra i Postguerra al Pinell', editat el 2008).

Un 16 de novembre d’ara fa exactament 80 anys, l’any 1938, va acabar la batalla més duradora i mortífera de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Començada el 25 de juliol de 1938, es va allargar 115 dies. Van ser jornades de desgast que van marcar la caiguda de Catalunya i el final de la guerra. Segons l’historiador Francesc Xavier Hernández, a partir d’aquesta batalla res va tornar a ser igual: 🔊 “Es decideix el futur de la República i la Guerra. Per Catalunya és una derrota tant o més gran que l’11-S”.

Els pocs supervivents que queden de la Batalla de l’Ebre asseguren que la guerra va trasbalsar el seu territori i la seva vida. Per exemple, en Francesc Pedrol, soldat de l’exèrcit republicà durant la Batalla de l’Ebre amb tan sols 17 anys, retrata aquesta vivència que li va marcar la vida.

Alguns supervivents reconeixen, però, que al llarg dels anys tampoc hi ha hagut gaire reconeixement ni dignificació per tot el que van haver de suportar. També posen en valor la importància de no oblidar les seves històries.

Fosses per obrir

El setembre de 2018 es va obrir la fossa de Miravet, a la Ribera d’Ebre. Es van exhumar les restes de prop d’un centenar de soldats republicans que van morir defensant la Serra de Cavalls a la Batalla de l’Ebre. Aquesta és una de les fosses més grans excavades fins ara a Catalunya pel que fa a nombre d’individus trobats.

Aquesta acció s’emmarca en el Pla de Fosses que va encetar la Generalitat l’any 2017, que fa actuacions en fosses de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura. A més, també analitzen i identifiquen les restes per retornar-les als familiars gràcies al Programa d’Identificació Genètica. En canvi, abans la Generalitat només intervenia a petició de familiars de desapareguts.

Ara mateix hi ha 505 fosses localitzades arreu de Catalunya. Només se n’han obert 38, 14 de les quals han estat aquest mateix any. Davant això, el Departament de Justícia calcula que encara hi ha al voltant de 20.000 persones enterrades en les fosses que queden per obrir.

Per tant, és igual d’important estudiar, recordar i commemorar la història com atendre els llegats d’aquesta que conviuen en l’entorn. En aquest sentit, experts afirmen que encara queda molta feina per fer. Per exemple, l’historiador Josep Sánchez Cervelló, que ha liderat el projecte de geolocalització i documentació de les fosses de la Guerra Civil a l’Ebre i el Priorat, assegura que van descobrir més de 200 fosses a la zona. El problema, segons ell, és que 🔊 “no hi ha diners per excavar-les. Vam trobar més morts del que pensaven i no van poder reaccionar”.

Cervelló assegura que els governs de l’Estat i de Catalunya han sigut “incapaços” de solucionar una qüestió necessària: dignificar els morts republicans de la Batalla de l’Ebre, ja que el 98% dels morts –mal enterrats sota les vinyes o en fosses– són republicans, perquè els franquistes van treure tots els seus cadàvers. 🔊 “És una vergonya i és central solucionar el problema de la localització i de la personalització dels morts de la Batalla de l’Ebre”.

Conclou dient que el problema s’allarga des de fa 80 anys i que ningú se n’ha preocupat. L’únic que fan, diu, són “exercicis rocambolescs per semblar que fan alguna cosa, però en realitat no fan res“.

A banda d’una ferida “oberta” per la batalla i la derrota, també perllonguen efectes a nivell econòmic: 🔊 “l’Ebre és el territori amb el PIB més baix de Catalunya i és conseqüència de les destrosses de la batalla”.

En el camp polític, Francesc Xavier Hernández opina que la Batalla de l’Ebre arriba a l’actualitat: 🔊 “La perpetuació del franquisme es pot palesar. Vivim les conseqüències directes d’aquella derrota”.

A banda de les fosses i les víctimes, també s’han dut a terme excavacions de recerca a les trinxeres, com les que va fer Hernández i el seu equip: 🔊 “Hem trobat anècdotes; trinxeres amb munició, granades sense explotar o metralla”.

Aquestes són imatges de recreacions del dia a dia de l’exèrcit republicà a les trinxeres. Han estat cedides pel Grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni (DIDAPATRI) de la Universitat de Barcelona:

Ara fa 80 anys…

A principis de l’any 1938 la zona republicana aguantava a Catalunya, València, Múrcia, Madrid i algunes parts d’Aragó, Andalusia i Castella La Manxa. Després de la batalla de Terol, Franco va estendre l’atac fins arribar a Lleida i va continuar fins al mediterrani a través de la desembocadura de l’Ebre. D’aquesta manera, la zona republicana estava dividida en dues i Catalunya, seu del govern republicà, quedava acorralada.

En lloc d’avançar cap a Barcelona, l’exèrcit feixista va anar a ocupar València. Davant això, i encara que la situació de les forces republicanes era compromesa, el president Juan Negrín i el general Vicente Rojo van emprendre la seva última gran ofensiva.

El 25 de juliol de 1938 un dels dos grans cossos de l’exèrcit roig va travessar el riu Ebre amb l’objectiu de sorprendre i atacar l’exèrcit nacional pel nord de València. La resposta va ser ràpida i així és com va començar una lluita en què els republicans es van atrinxerar en un front a la vall del riu Ebre, comprès entre Amposta i Mequinensa, de més 60 quilòmetres.

Van ser quatre mesos de lluita, desgast i bombardeigs en un terreny molt particular. L’historiador Francesc Xavier Hernández considera que 🔊 “la zona de combat de muntanya donava més garanties als republicans”. Per la seva banda, Josep Sánchez Cervelló diu que l’ofensiva dissenyada pel cap de l’exèrcit republicà, Vicente Rojo, era un exercici tàctic: 🔊 “Ell coneixia molt bé el territori i va utilitzar-lo per fer l’ofensiva. És un territori de falsos plans”.

Supervivents que van estar al front per l’exèrcit republicà o bé civils que vivien a les terres de l’Ebre recorden alguns episodis de la batalla, des que va començar fins a la retirada final.

El novembre les tropes republicanes tornaven a travessar al riu Ebre per recular cap a Catalunya. Es retiraven, havien fracassat en la seva ofensiva. Va ser el punt d’inflexió perquè l’exèrcit nacional avancés sense fre per Catalunya.

Després de vuitanta anys d’aquesta batalla transcendental, encara queden ferides obertes, fosses per excavar i, sobretot, el record inesborrable d’aquells que la van viure. Queda a les nostres mans vetllar per la història, la commemoració i la memòria de la Batalla de l’Ebre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb