“No me hables en cristiano”: alguns avantatges del treball de camp monolingüe

  • Una experiència en la qual es pot establir una connexió amb una altra persona, utilitzant estratègies que tots coneixem: parar atenció i escoltar de manera recíproca, observar el llenguatge no verbal de l’altra persona, etc.

VilaWeb
Demostració de treball de camp monolingüe amb una parlant de la llengua hmong i el lingüista Daniel Everett. En la imatge es veu la taula amb els objectes utilitzats, i la pissarra amb anotacions i alguns intents de traducció a l’anglès.
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Imagina una situació en la qual tractes de comunicar-te amb una altra persona sense tenir-hi cap llengua en comú. Aquí deixo dos exemples reals d’aquestes situacions: en el primer, un noi viatja amb el tren per Sibèria compartint cabina durant 30 hores amb una senyora d’ètnia buriat. En la segona, una noia viatja en bus pel Marroc, i passa 3 o 4 hores comunicant-se amb un jove assegut al seu costat. En ambdós viatges, tots s’adonen aviat que no tenen una llengua en comú amb el seu interlocutor. A primera vista podrien semblar situacions potencialment frustrants, especialment si no es coneixen tècniques de lingüística de camp com la que presentem més avall. No obstant això, no fa falta ser lingüista per veure aquesta situació com una oportunitat d’experimentar una vivència comunicativa poc habitual i segurament, enriquidora. Una experiència en la qual es pot establir una connexió amb una altra persona, utilitzant estratègies que tots coneixem: parar atenció i escoltar de manera recíproca, observar el llenguatge no verbal de l’altra persona, interpretar l’entonació de les paraules, assenyalar objectes, fer servir paper i bolígraf, etc.

De la mateixa manera, uns dels aspectes importants del treball de camp lingüístic és la comunicació amb la comunitat de parlants amb els quals es treballa. A vegades es disposa d’una llengua colonial en comú per comunicar-se, però en comunitats remotes és possible que no es doni aquesta circumstància. Existeix la possibilitat de recórrer a un intèrpret, o d’aprendre la llengua del país abans de visitar la comunitat. Una altra alternativa és tractar d’aprendre a parlar la llengua, però… Com iniciar l’aprenentatge d’una llengua per a la qual no existeixen manuals d’estudi ni docents especialitzats en el seu ensenyament? Una de les propostes consisteix en el fet que el lingüista dissenyi unes “classes de llengua” per a ell mateix, i col·labori amb parlants nadius per impartir-les, tractant d’aplicar algunes de les estratègies esmentades de manera sistemàtica. Aquesta tècnica, coneguda com a “treball de camp monolingüe” o monolingual fieldwork, va ser popularitzada pel lingüista i antropòleg Kenneth Pike (conegut també per la distinció èmic-ètic) i posteriorment per un deixeble seu, Daniel Everett.

En un possible exemple de primera sessió treball de camp monolingüe amb un parlant nadiu, el lingüista de camp reuneix una sèrie d’objectes en una taula, per exemple, entre vuit i deu peces de roba diferents i, si pot ser, algunes peces repetides, però de color diferent. El lingüista intenta aconseguir que el parlant li digui un substantiu per a cada objecte, per exemple, assenyalant-lo, o combinant un gest amb una paraula o una frase. Una vegada completada la llista, se li presenten al parlant nadiu dues peces que només varien en el color, intentant que el parlant tracti de distingir-les (per exemple, “samarreta blava”, “samarreta verda”). Aviat entra en acció la complicitat del parlant nadiu, que comença a entendre el que tracta de fer el lingüista i a proporcionar les respostes fins i tot abans de preguntar-li. Una vegada anotades les paraules blava i verda, es torna a presentar cada peça, tractant que el parlant les distingeixi dient cada color. Si al final de la sessió s’ha aconseguit obtenir una llista amb substantius i alguns adjectius, així com l’ordre en què s’usen (substantiu-adjectiu vs. adjectiu-substantiu), la primera sessió de treball de camp haurà aconseguit els seus objectius.

El lingüista de camp anirà repetint aquest mètode diàriament durant un temps, podent treballar amb diferents parlants, modificant els continguts de cada sessió i ampliant progressivament els seus coneixements sobre la llengua. Una de les particularitats de la documentació de llengües minoritzades és que sovint els lingüistes comencen a aprendre una llengua alhora que comencen a investigar-la. També és necessari assenyalar que, encara que els exemples relacionats amb la roba i els colors poden ser efectius en alguns contextos, cada comunitat enfronta circumstàncies particulars, i cada llengua organitza les seves categories gramaticals i vocabulari de manera única. Serà tasca del lingüista trobar els objectes i la seqüenciació adequats per a la comunitat on es troba. Les possibilitats són infinites, però en tots els casos, tant la planificació prèvia del lingüista com la participació activa del parlant nadiu són crucials. En aquest vídeo, es pot veure una demostració d’aquest mètode, en què el lingüista Daniel Everett l’aplica amb una parlant de la llengua hmong.

En un altre article, Everett exposa una sèrie d’avantatges i inconvenients del mètode monolingüe i argumenta que facilita la integració del lingüista en la comunitat, entre altres raons, perquè aquest entra en la comunitat en un rol subordinat, el de l’aprenent, en lloc d’entrar des del rol de professor. En qualsevol cas, és clar que el mètode ajuda el lingüista a treballar de forma més independent, i li permet començar a formar molt aviat les primeres hipòtesis sobre de llengua de la comunitat.

En la meva experiència, treballar de forma monolingüe és una de les parts més divertides i satisfactòries del treball de camp. A més a més, no fa falta ser lingüista per a gaudir d’una experiència comunicativa amb una persona sense tenir una llengua en comú. En situacions com les que esmentàvem a l’inici de l’article, bastaria amb la voluntat de tots dos interlocutors per a començar a negociar significats o establir referents comuns. És el que els va passar a aquestes persones que viatjaven per Rússia i el Marroc, van començar a comunicar-se i van acabar establint un vincle d’amistat.

Alex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any