L'escriptor Nikos Kazantzakis.

L’última temptació de Crist, la versió dels evangelis que féu Nikos Kazantzakis i que tanta polèmica va generar, no havia estat traduïda al català fins ara. Adesiara en publica la traducció de Pau Sabaté. És una obra reiteradament prohibida que va encendre la ultradreta catòlica, que la titllava de blasfema. La versió catalana arriba, doncs, en un moment ben adequat, per ajudar-nos a pensar en aquests temps en què se’ns aboca tanta intransigència, violència i autoritarisme.

L’editor Jordi Raventós ens situa l’obra i el seu context en el text que segueix. L’editorial també ens n’ofereix un fragment bellíssim.

L’ÚLTIMA TEMPTACIÓ DE CRIST EN CATALÀ

Adesiara acaba de publicar L’última temptació de Crist, una de les grans novel·les de Nikos Kazantzakis que fins ara no existia en català. Ha tingut cura de la traducció l’hel·lenista Pau Sabaté, que ja havia traduït per a la nostra editorial L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata. Kazantzakis, un dels noms imprescindibles de la narrativa europea del segle xx, és, segurament, l’autor grec més llegit a casa nostra gràcies a les versions que van fer Joan Sales d’El Crist de nou crucificat (1959, amb nombroses reedicions) i Jaume Berenguer d’Alexis Zorbàs (1965, igualment amb diverses reedicions), però també cal esmentar la traducció del Simposi, a cura d’Alexis Eudald Solà (1990, i diria que ara com ara introbable), i la de l’Ascesi, feta per Montserrat Camps Gaset (Adesiara, 2008), amb la qual vam iniciar la nostra reivindicació particular d’aquest escriptor formidable.

La novel·la, una versió distinta i peculiar de l’Evangeli segons els uns, una blasfèmia intolerable segons els altres, es va publicar per primer cop a Grècia el 1954 i va valer a l’autor l’acusació de blasfèmia per part de les autoritats eclesiàstiques (tant catòliques com ortodoxes), i a l’obra, l’accés directe a l’Índex fins a la desaparició definitiva d’aquesta ignominiosa llista de llibres prohibits. La polèmica, tanmateix, va revifar amb l’adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese el 1988, la projecció de la qual va arribar a causar catorze ferits al cinema Saint-Michel de París arran d’un incendi provocat per fonamentalistes catòlics.

Amb polèmica o sense, L’última temptació de Crist no deixa de ser una novel·la excepcional, on Kazantzakis ens presenta de manera magistral els dubtes i els turments interiors d’en Jesús, un pària, un senzill fuster de Natzaret que fabrica creus per als romans. Malvist pels jueus perquè col·labora amb l’ocupant, malvist fins i tot per la seva mare i els seus parents, i sentint-se culpable d’haver abocat a la prostitució la seva cosina Maria Magdalena ―que ell, malgrat tot, continua desitjant―, decideix purificar-se en un monestir del desert i inicia, a continuació, la seva tasca evangelitzadora acompanyat d’uns deixebles covards i pusil·lànimes, els apòstols, que l’abandonen quan les coses comencen a anar mal dades. Només la Temptació el segueix allà on va, i fins i tot quan en Jesús és a la creu li posa al davant, en forma de somni, el veritable paradís. Ell, tanmateix, ha d’acomplir la missió per a la qual ha estat escollit, una missió que constitueix, com apunta el mateix Kazantzakis al pròleg amb què encapçala la novel·la, «un model suprem per a l’home que lluita per ensenyar-li que no ha de tenir por del dolor, de la temptació ni de la mort, perquè totes aquestes coses es poden vèncer».

Jordi Raventós, director editorial d’Adesiara.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]