Fragment de la coberta de 'L'home de lava' d'Anna Molina.

Francesc Gil Lluch, responsable d’Edicions Saldonar, ens ofereix un text sobre la primera novel·la publicada d’Anna Molina (la Vilella Baixa, Priorat, 1972), ‘L’home de lava’, que fa venir moltes ganes de llegir-la. Arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant. L’editor ens avança els dos dos primers capítols.

Algú vol ser l’home de lava?

L’Anna Molina fa vint anys que viu a Dinamarca. Ella mateixa es considera «bicultural», de cultura catalana i danesa. Aquesta etiqueta dual es reconeix molt bé en la seva literatura.

Quan començava a llegir l’original de L’home de lava, em vaig adonar que hi havia alguna cosa que se m’escapava, en aquell text. Hi vaig caure al cap d’una estona: el llibre que tenia a les mans semblava que fos un intent deliberat de fugir de la solemnitat, de la gravetat. I, cosa que és encara més difícil de trobar, ho aconseguia sense submergir-se en la superficialitat, en la banalitat. Era una bona combinació, un bon còctel, amanit amb un humor discret, gens gruixut. Vaja, una estratègia perfecta per parlar sense estridències de temes que ens ocupen a tots en el dia a dia, com ara la identitat, la paternitat, la solidesa dels vincles sentimentals i alhora la seva fragilitat. I també era un exercici molt ben resolt per aconseguir que fos creïble la comunicació entre personatges danesos, anglesos, suecs, veneçolans, espanyols i catalans en un ambient molt sovint informal. Els diàlegs, per recordar-los. Em trobava, en resum, davant d’un llibre generós.

L'escirptora Anna Molina.
L’escirptora Anna Molina.

Quan preparàvem el text de la contra, vam escriure —i és així com ha sortit publicat—: «L’home de lava, una novel·la fresca, neta i alhora perversa». És això, de fet. I per acabar la nota dèiem que els personatges del llibre eren convencionals o estrambòtics, segons com es miri, i que ens agradaria que ens acompanyessin sempre i que ens fessin companyia.

El dia que vaig conèixer l’Anna —vam quedar a primera hora a l’Ateneu Barcelonès, que s’hi estava tranquil al matí—, després de tants mails amunt i avall, li vaig preguntar com trobava que s’havia de llegir L’home de lava. La resposta va ser ràpida: «Penso que és una novel·la ideal per llegir-la a la platja». Us asseguro que em vaig quedar ben parat. Em va semblar una sortida divertida. Les meves sospites s’havien confirmat. L’Anna m’havia regalat una resposta que no m’hi havia trobat mai, i m’agradava.

De què va el llibre? Per començar, som a Lanzarote. En Fairbrother és un anglès més aviat místic que fa amistat amb en Lars, un danès que ha fugit del seu país vés a saber per què, en realitat, i que viu dominat pels impulsos sexuals. Tant l’un com l’altre no porten gaire bé això de fer-se grans. En paral·lel, a Copenhaguen, en Sigurd, un arquitecte de quaranta anys, es compromet sense gaire entusiasme a satisfer l’última voluntat de la seva mare: ha de trobar a Barcelona el pare que no ha conegut. Un cop hi arriba, tindrà la col·laboració no sé si gaire desinteressada de la Mimi, una activa sommelier del país.

Per saber com conflueixen totes dues trames i tot el que implica, haurem de llegir unes quantes pàgines més, fins a arribar a la 302. Us recomano, i us demano, que ho feu.

Francesc Gil Lluch, Edicions Saldonar

Home de lava coberta

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]