M’autoinculpo

Comportem-nos com a parlants responsables; si les institucions no ho fan, ho hem de fer nosaltres

Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
26.08.2022 - 21:40
Actualització: 26.08.2022 - 21:42
VilaWeb
Fotografia: Tim Mossholder / Unsplash.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A la introducció que vaig escriure per al llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou podeu trobar aquest comentari: “A l’Article 68 de l’Estatut de Catalunya, s’hi pot llegir: ‘El govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si escau, i els consellers.’ No voldria donar idees, però, si algú s’oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l’Estatut a la mà.”

La veritat és que, quan ho vaig llegir, em va semblar una més de les incoherències que comporta la manipulació de la llengua i no hi vaig donar més voltes, però, en la presentació que vam fer del llibre a Manlleu, en la qual participaven Margarida Sanjaume i Marta Juncadella, la Margarida em va fer notar que això era conseqüència del document que s’havia signat després de la jornada “Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana”, que va organitzar el GELA l’any 2010.

Ara no fa gaire, la Montserrat Camps Gaset em va fer arribar una convocatòria de la UB a la Junta Electoral Permanent en què s’informa que aquesta és composta per:

  • dos catedràtics de l’àmbit del dret, un dels quals la presideix
  • un professor o professora permanent
  • dos estudiants
  • un representant del personal d’administració i serveis
  • el secretari o secretària general, que ho és també de la Junta Electoral Permanent

Amb la sornegueria que tots li coneixem, la doctora Camps em deia: “Com pots comprovar, cal que hi hagi 2 homes catedràtics, 2 homes estudiants i 1 home del PAS, i la resta poden ser homes o dones. Oi que ho entenc bé? No et sembla que hauríem de demanar igualtat de condicions?” I jo li vaig respondre que escriuria aquest article.

El 19 de març, Sant Josep, de 2010, el GELA va organitzar una jornada amb el títol “Visibilitzar o marcar: Repensar el gènere en llengua catalana”. En aquella jornada hi van participar diversos organismes, alguns dels quals després van participar en el grup de treball que es va crear per fer noves propostes, eren aquests:

  • Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya
  • Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya
  • Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya
  • Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
  • Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona
  • Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona
  • Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades

Aquest grup de treball va elaborar un document que podeu trobar aquí. El document era fruit del consens i, en conseqüència, no diu gran cosa. De fet, l’únic punt remarcable de tot plegat era el cinquè, que diu: “En les referències fetes en plural a col·lectius que poden ser constituïts tant per homes com per dones, s’entén que el masculí té valor genèric, llevat que s’especifiqui expressament (o es dedueixi inequívocament del context) el contrari.” I afegeix: “Aquestes referències, per tant, en pro dels principis d’economia i de simplicitat, habitualment no es dupliquen. Si hi ha una voluntat de precisar o d’emfasitzar la referència a dones i homes dins del text, es poden fer servir formes dobles.”

A mi el document em va semblar innocu en el sentit que, si més no, podria parlar tranquil·lament dels nens, els alumnes, els catalans, etc. Val a dir que jo mai no he fet servir l’argument de l’economia perquè crec que, si una cosa s’ha de dir, s’ha de dir, i no s’hi ha d’estalviar, però, en fi, tampoc no m’hauria embolicat amb aquest argument. El que no vaig preveure, el que no podia imaginar, era el regal enverinat que contenia la primera part del punt cinc, això que “el masculí té valor genèric”. Una obvietat tan manifesta no em va fer pensar que podia passar el que ha acabat passant: que el que val pel plural, no val pel singular.

I això, ho sento, només pot passar en una societat intoxicada per tanta doctrina etnocèntrica. Ja és gros que hàgim de predicar el que tots sabem, però és més gros encara que, per haver-ho predicat, resulti que les altres peces que formen part del tot queden a la mercè del desori previ que són les normes de la llengua no sexista. El resultat, ja el veieu: ara hem aconseguit de discriminar les dones des del punt de vista normatiu. I qui sap que, aquestes normes que llegim, es basen en un document que la majoria no sap ni que existeix? La conclusió em sembla òbvia: deixem la llengua tranquil·la. Interferir en la llengua sempre acaba malament, fins i tot en aquells casos en què es vol arreglar una interferència prèvia.

En el seu moment, l’IEC no va voler participar en el grup de treball. El president de la Secció Filològica d’aleshores –Joan Martí i Castell– va participar en la jornada amb una ponència clarament en contra de les propostes de llengua no sexista, però, quan es va interpel·lar la institució, van fer el que han fet sempre: callar. Aquell document també és el resultat d’aquest silenci. Com ho són totes les guies i catecismes que s’empesca el primer que passa (ajuntaments, empreses… fins i tot la Cambra de Comerç de Catalunya té la seva doctrina). Mentrestant, la Generalitat posa com a norma en les sol·licituds d’ajuts que siguin escrites en llengua inclusiva (bé, ells en diuen llenguatge inclusiu perquè ni tan sols s’adonen que el que volen canviar és la llengua, no el llenguatge), hi ha professors que suspenen treballs per no estar escrits en inclusiu, i tots plegats estem cada cop més desconcertats perquè qui hi hauria de dir alguna cosa s’ha deixat arrabassar l’autoritat.

En tot cas, com a membre del GELA i, per tant, signant del document, m’autoinculpo. M’autoinculpo de no haver previst les conseqüències d’aquelles propostes. M’autoinculpo d’haver volgut arreglar un pedaç amb un altre pedaç. M’autoinculpo de no haver estat coherent amb un dels principis als quals no puc renunciar com a lingüista: les llengües no s’han de manipular. M’autoinculpo d’haver pensat, per un moment, que totes les propostes de llengua no sexista tenien solució amb una mica de seny. No, no en tenen. L’única possibilitat és que ens plantem, que diguem prou. Ja està bé de contemporitzar. Comportem-nos com a parlants responsables; si les institucions no ho fan, ho hem de fer nosaltres.

Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes