19.11.2023 - 21:40
The Washington Post · Rachel Pannett
Melbourne, Austràlia. La Reeta Arulruban va fer una videotrucada al seu fill, en Dixtan. Avui cuinarien kesari, un plat picant a base de sèmola dolça. Per un moment, ambdós van oblidar-se de la seva situació: un fill empresonat pel país en què va intentar refugiar-se i una mare obligada a mirar-s’ho de fora estant.
La cara de la Reeta s’il·luminà mentre descrivia la recepta, però la processó anava per dins. En Dixtan, de 26 anys, va apropar la cassola a la càmera per mostrar-li el plat acabat. “Quina bona pinta”, va respondre-li ella.
Aquest setembre s’han complert 12 anys d’ençà que la Reeta va arribar a Austràlia, tot fugint de la persecució, en un vaixell ple de gent. I en fa quatre que en Dixtan va ser detingut pels agents d’immigració. Una volta la trucada va acabar, la Reeta va estirar-se al llit i es va posar a mirar una fotografia d’ell al telèfon. Explica que se sent com si tingués davant el seu plat preferit, però no pogués menjar-se’l. Setmana rere setmana, condueix una hora per travessar Melbourne per visitar-lo breument sota la supervisió dels guardes de la presó.
Austràlia té un dels règims més estrictes de control de la immigració indocumentada del món. El programa “Operació Fronteres Sobiranes”, que va complir deu anys també el setembre, ha estat citat com la inspiració per al pla del primer ministre britànic Rishi Sunak per a “aturar els vaixells” que travessen el Canal de la Mànega a la recerca d’una vida millor.
El model migratori australià és com més va més admirat a Europa. A Itàlia, per exemple, el govern d’extrema dreta ha augmentat les competències per a detenir i deportar els immigrants.
Però en una sentència històrica d’aquesta setmana, el Tribunal Suprem australià ha dictaminat que la pràctica de detenir de marnera indefinida els immigrants indocumentats és il·legal, sempre que “no hi hagi perspectives reals que l’expulsió d’Austràlia sigui practicable en un futur raonable”. El demandant del cas sobre el qual el Suprem s’ha pronunciat ja ha estat alliberat i el govern ha dit que alliberarà de manera immediata més demandants, encara que el termini i les condicions per a l’alliberament són poc clares.
No queda clar què implica la sentència per a en Dixtan, que espera que el govern ajusti la seva política migratòria en resposta a la decisió, abans de rebutjar-ne la sol·licitud d’asil.
Fins ara, les lleis migratòries d’Austràlia permetien el govern de detenir indefinidament a un no ciutadà sense visat, incloent-hi tots aquells que els advocats diuen que tenen demandes d’asil legítimes. Les despeses de manteniment d’un immigrant detingut són de més de 250.000 dòlars l’any, però el risc de semblar “tou” en la qüestió del control fronterer ja ha contribuït a derrocar governs anteriors a Austràlia. La línia dura en aquest àmbit rarament és qüestionada a Austràlia, fins i tot quan es detenen persones que pensaven que eren australians de ple dret.
Més d’un miler de persones romanen detingudes en règim d’immigració, de les quals 127 ho han estat durant més de cinc anys. La durada mitjana d’una detenció és de 709 dies; la més llarga ha durat 16 anys. Molts tenen por de parlar, perquè temen que podrien posar en perill els seus procediments judicials. Tanmateix, tot just abans de la sentència del Suprem, algunes d’aquestes persones van accedir a explicar les seves històries a The Washington Post, tot oferint una visió poc comuna de la vida rere els barrots.
Una decisió d’impacte
L’any 2009, el marit de la Reeta va ser assassinat quan les forces militars de Sri Lanka van bombardar un mercat mentre comprava queviures. Després que morís, la Reeta va saber que el seu marit havia estat facilitant intel·ligència als Tigres Tàmils, un grup de guerrillers que va lluitar per crear un estat independent al nord-est de Sri Lanka durant una guerra civil de 26 anys que va acabar aquell any amb la derrota dels insurgents.
Poc després, els soldats de l’exèrcit de Sri Lanka van presentar-se a casa seva per interrogar-la i la van agredir sexualment mentre en Dixtan s’amagava a l’habitació del costat. Va decidir de fugir del país, tot deixant en Dixtan, que aleshores tenia 15 anys, amb l’àvia. No sabia on la duria el vaixell. L’única cosa que sabia era que necessitava escapar.
La Reeta volia que en Dixtan la seguís a Austràlia tan aviat com fos segur. Però això no va poder ser: l’any 2013, el govern australià va impossibilitar a la pràctica que les persones que havien arribat en vaixells reagrupessin les seves famílies al país.
A Sri Lanka, en Dixtan i la seva àvia eren assetjats sovint per funcionaris que els demanaven on era la Reeta. Quan l’àvia es va morir, la vida d’en Dixtan es va fer molt difícil. El 2019, va volar a Sydney amb un passaport fals que li va proporcionar un agent d’immigració. La primera vegada que la seva mare es va assabentar dels seus plans va ser quan va rebre una trucada dels oficials fronterers informant-la que havien detingut en Dixtan a l’aeroport.
El juny –tan sols uns quants dies més tard que a la Reeta, ara de 55 anys, se li concedís un visat que li permet de quedar-se a Austràlia permanentment–, al Dixtan li van notificar l’ordre de deportació.
“Un dels capítols més foscs de la història d’Austràlia”
La vigilància de les vastes fronteres oceàniques del país ha estat durant molt de temps una qüestió central a la política australiana. L’any 2012, el país va endurir la política de vigilància fronterera enmig d’un èxode creixent de països com ara Myanmar i l’Afganistan, tot reobrint centres de detenció en alta mar a les illes remotes del Pacífic per a allotjar els immigrants indocumentats mentre se’n processaven les sol·licituds d’asil. Aquesta va ser la política que va inspirar el pla del Regne Unit per a enviar sol·licitants d’asil a Ruanda.
Però no tothom sap que molts d’aquests immigrants han estat tancats en territori australià, sigui en hotels reutilitzats i centres d’immigració a les principals ciutats (com és el cas d’en Dixtan a Melbourne), sigui en instal·lacions a l’interior desèrtic del país, l’anomenat outback (la porta del darrere). Les condicions a l’interior d’aquests centres han empitjorat progressivament, segons els experts mèdics, i s’han convertit en “factories per a malalties mentals”.
“Hi ha tants llocs a Austràlia en què es pot amagar gent”, diu Pamela Curr, activista en defensa dels drets dels refugiats. “Se suposa que som un país relaxat on tot va bé. Però Austràlia té un costat fosc i sòrdid.”
A diferència dels Estats Units i de la majoria de les democràcies liberals, Austràlia no té una Carta de Drets que garanteixi la llibertat i el dret de ser tractat amb humanitat. Els esforços repetits per a lluitar contra l’empresonament d’immigrants als tribunals federals han estat frustrats una vegada i una altra, segons els advocats, i les victòries legals ocasionals han estat retallades per una nova legislació.
Fins i tot ara que el Tribunal Suprem ha anul·lat la política migratòria del govern, el ministre d’Immigració va dir la setmana passada que l’executiu esperaria a saber la sentència completa abans no considerés com i quan començarien a alliberar detinguts, tot citant raons de “seguretat comunitària”.
“La resposta del govern és patètica i negligent”, diu Nick McKim, legislador australià dels Verds. “Haurien de treballar ara mateix per a alliberar els afectats per la sentència tan aviat com fos possible, en compte de retardar i ofuscar els esdeveniments.”
La pràctica de la detenció indefinida, diu, ha estat “un dels capítols més foscs de la història d’Austràlia” i aquells qui l’han rebut haurien de ser-ne compensats.
D’una presó a una altra
Com la Reeta, en Jhaidul no tenia cap destinació en ment quan va pagar a un contrabandista de persones per abandonar Bangladeix i anar a un país més segur l’any 2012.
En Jhaidul tot just acabava de passar nou anys en una presó per un assassinat que no havia comès. En fou acusat, aparentment, per un episodi d’anys abans, quan va defensar la seva germana d’un atac amb àcid per part d’un grup d’homes. Quan finalment va ser perdonat i alliberat, es va veure obligat a amagar-se. “No podia mostrar la cara a la zona”, diu.
El seu vaixell va ser interceptat per les autoritats australianes i en Jhaidul va ser detingut en un centre d’immigració on va guanyar el sobrenom de “el Mestre” a causa de les seves habilitats amb els escacs.
Deu anys i un dia més tard, en Jhaidul va ser alliberat. Tenia 46 anys i havia passat més d’un terç de la vida rere uns barrots.
Finalment, en Jhaidul va aconseguir una feina com a soldador de peces per a la indústria minera. També va aconseguir el permís de conduir i fins i tot va poder comprar-se un cotxe. Però el visat continua sense arribar. Tot i la sentència del Suprem és probable que el llimb legal en què es troba continuï.
El seu pla original era trobar un lloc on assentar-se per poder reagrupar la seva família al país. Però mentre el seu estatus legal no es resol, l’objectiu de reunir-se amb la família –un fill i una filla que mai no ha conegut, ja que la seva dona estava embarassada de vuit mesos quan va fugir– continua essent impossible.
Alison Battisson, advocada de drets humans, diu que la sol·licitud d’asil d’en Jhaidul és potent. Sospita que el seu alliberament, juntament amb un grapat de detinguts de llarga durada, és una estratègia dissenyada per empènyer-los a tornar als països d’on en van fugir.
“La detenció no va funcionar. Per tant, ara proven una altra cosa”, diu.
Quan Battisson va començar a defensar refugiats, era poc comú trobar persones que haguessin estat detingudes durant més de cinc anys. Ara mateix, vuit anys de detenció és el punt a partir del qual Battisson decideix d’agafar un cas o no.
“Aquestes detencions s’han normalitzat i és molt preocupant que el Regne Unit i més països ara intentin seguir aquesta filosofia”, diu.
Passat de nen soldat, futur incert
Battisson diu que moltes persones que han rebut visats saben que els documents podrien ser cancel·lats en qualsevol moment gràcies a l’aprovació d’una llei que facilita la deportació d’immigrants per raons de conducta. Un n’és William Yekrop.
En els dies dolents, Yekrop té flaixbacs del dia en què el seu pare, un soldat a la guerra civil sudanesa, va ser assassinat davant seu. Després de la mort del pare, Yekrop –que aleshores tenia cinc anys– va ser dut a un campament rebel per ser entrenat com a nen soldat.
Finalment, va aconseguir d’arribar a un camp de refugiats a Egipte amb la seva mare i els seus germans. A 16 anys se li va concedir asil a Austràlia. Però sense cap expert que l’ajudés a fer front als traumes infantils, va entregar-se a l’alcohol i les drogues. Va acabar a la presó unes quantes vegades, amb sentències de fins a tretze mesos.
El 2014, Austràlia va cancel·lar-li el visat i Yekrop va ser detingut pels agents d’immigració. Aquell mateix any, un tribunal de refugiats va considerar que Yekrop tenia un “temor ben fundat” a ser perseguit al Sudan del Sud. El tribunal té el poder de revisar algunes decisions sobre visats, però qui té l’última paraula en aquests casos és el ministeri d’Immigració australià.
Yekrop va deixar el Sudan del Sud abans que el país s’independitzés i els funcionaris d’allà li han dit que té poques perspectives de recuperar la ciutadania. La decisió d’Austràlia d’anul·lar-li el visat el converteix en apàtrida a efectes pràctics i, com molts més, el deixa en un buit legal. La seva família, incloent-hi una filla de 14 anys, viu a Austràlia. Però això no impedeix que els funcionaris li preguntin constantment si vol tornar al nord d’Àfrica.
A la presó, Yekrop ha començat a rebre teràpia per a tractar els problemes amb les drogues i l’alcohol. Diu que és un home nou. Al centre de detenció d’immigració a l’illa de Nadal, una dependència australiana remota a l’oceà Índic, hi roman tancat 22 hores el dia, envoltat de tanques de filferro enmig de la selva espessa. Aquest setembre, les autoritats el van portar emmanillat al centre de detenció d’immigració de Yongah Hill, a l’estat d’Austràlia Occidental.
L’única sortida de Yekrop, ara com ara, és l’exercici. Tot i vorejar els 40 anys, manté la figura d’un home jove. “Fa 10 anys i mig que estic tancat rere uns barrots. Si no fos per l’exercici, potser m’hauria rendit fa molt de temps”, diu.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb
