Art sobre l’agonia de les llengües

"La visió de Lehner impressiona: mostra amb nostàlgia uns espais segurs i purs i, simultàniament, la seva fragilitat consubstancial"

Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
25.04.2022 - 21:30
Actualització: 25.04.2022 - 17:18
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Al llarg del segle XXI s’ha anat estenent un crit d’alerta sobre la possibilitat que s’extingeixin en massa les llengües del món. Que l’art, des de fa uns anys, hagi començat a tractar aquesta qüestió dóna esperances que la preocupació pel fenomen global de l’agonia de les llengües hagi transcendit el clos de la sociolingüística, i fa pensar que creix la consciència social sobre el tema.

No ens referim aquí a l’art que celebra, en positiu, la riquesa de la diversitat lingüística mundial (l’art, per exemple, d’obres com l’Arbre de les Llengües, de l’escultora Monique Bastiaans, al País Valencià), sinó a l’art que afronta de manera directa i compromesa el greu afer de l’extinció de les llengües. I que ho fa, a més, amb una mirada que vol transcendir el cas particular, la preocupació personal o local, i reflectir l’abast universal del problema.

És evident que l’art no substitueix les raons acadèmiques, ni el treball dels activistes per les llengües, ni tampoc la ineludible acció política, però també ho és que tots els llenguatges poden ser útils per a denunciar i provar de frenar o capgirar una situació delicada com la crisi mundial de la linguodiversitat. Davant el fet que ben sovint els discursos verbals es revelen insuficients o ineficaços per a canviar la realitat, a més, la creació artística que va més enllà de les paraules sembla aportar nous camins d’expressió que poden contribuir a desvetllar la solidaritat i l’acció per la causa de la diversitat lingüística.

En aquest article vull convidar els lectors a passejar, com si visitessin una exposició, per les visions de cinc creadores que s’han expressat aquests darrers anys amb obres o instal·lacions artístiques sobre l’agonia de les llengües. Entrem, doncs, a la nostra exposició particular i deixem que l’art ens parli.

A la primera sala trobem la impressionant instal·lació de Rachel Berwick May-por-é, a la qual es va referir David Crystal en la seva obra Language Death, demanant precisament visions artístiques sobre la qüestió. May-por-é va ser un projecte començat al tombant del segle XX al XXI que l’autora ha anat mantenint i reproduint durant més de vint anys, i que ha exhibit en diverses ciutats del món com Londres, São Paulo, Nova York, New Haven i Istambul.

La instal·lació consistia en un gran aviari subtilment il·luminat, recobert per polipropilè translúcid. A l’interior hi havia dos lloros vius i algunes plantes tropicals. Qui observava la instal·lació hi veia les siluetes fantasmals dels lloros rere les parets semitransparents de l’aviari. Els lloros, mentre saltaven de branca en branca, reproduïen paraules d’una llengua extinta en la qual Berwick els havia entrenat a parlar (a la parella inicial de lloros i a altres parelles posteriors, en successives instal·lacions), gràcies a la col·laboració d’experts en conducta animal, lingüistes i enginyers de so. Els lloros pronunciaven paraules de la llengua maipure, una llengua arawak parlada a l’Amazones i extingida fa més de dos segles. No us perdeu el vídeo amb la instal·lació May-por-é de Berwick.

L’obra prenia com a base una anècdota de la cèlebre expedició americana d’Alexander von Humboldt (1769-1859). L’explorador, naturalista i geògraf alemany (germà del lingüista Wilhelm von Humboldt) va explicar aquella expedició en els seus diaris amb tota mena de detalls, també amb les transcripcions fonètiques de paraules de les llengües que trobava, entre les quals hi havia la llengua maipure. Mentre recorria l’Orinoco, sembla que Humboldt va trobar una tribu que tenia com a botí de guerra uns lloros que parlaven una llengua d’una tribu que havia estat exterminada. El parlar dels lloros era la darrera traça de la llengua d’aquell poble extingit.

La versió de Berwick, potser per una llicència artística o una reelaboració del tema, considerava que la llengua extingida era el maipure. És probable que la llengua de l’anècdota de Humboldt fos en realitat una altra, la llengua de la tribu liquidada dels indis atures, perquè és evident per les anotacions personals del geògraf que els maipures encara existien en el moment de l’expedició. Però si la llengua era el maipure o la dels indis atures no té cap transcendència des del punt de vista artístic.

La instal·lació de Berwick entroncava amb la preocupació recurrent en l’obra de l’artista per allò que es perd i per la possibilitat o no de recuperar-ho. Altres obres de l’autora (com A Vanishing; Martha o Lonesome George) mostren darrers exemplars d’animals i la fràgil línia existent entre la desaparició i la permanència. La reflexió de Berwick a partir de l’anècdota de Humboldt s’ha de situar dins una preocupació més general de l’artista per la pèrdua de la diversitat.

Els lloros de Berwick ens donen una visió corprenedora de les llengües sense parlants. Unes llengües que ja no són creatives, com ho són les humanes, sinó objectes de museu, estantisses llengües-document. Transitant per aquesta sala de la nostra exposició podem reflexionar sobre el valor de la documentació de les llengües i sobre la distància a què se situen les llengües vives i parlades de les que ja només existeixen documentades. La instal·lació de Berwick posa a primer pla el concepte de distància: sentim distants els esgarips dels lloros dient les paraules estrafetes de la llengua extingida, i percebem també llunyanes les seves presències en forma d’ombres velades i inaccessibles. A quina distància ens trobem del que es perd o està a punt de perdre’s? Ho podem aferrar encara? Ho podrem recuperar un cop perdut?

Entrem a la segona sala de la nostra exposició particular. La segona mirada artística sobre l’agonia de les llengües és una obra de Susan Hiller, creadora nord-americana establerta a Londres, on va morir l’any 2019. Es tracta d’una instal·lació amb un títol que no s’allunya gens de la reflexió que hem trobat en Berwick: Lost and Found. L’obra va ser exhibida el 2016-2017 al Pérez Art Museum de Miami (consulteu el web de l’exposició i, si us interessa i teniu temps, la xerrada de Hiller amb motiu de l’esdeveniment).

L’obra s’inseria en la línia de treball de l’autora, artista conceptual i exponent del videoart i de les instal·lacions multimèdia. La instal·lació consistia, com en alguns altres projectes de Hiller, en un vídeo de trenta minuts en alta resolució. A Lost and Found el vídeo tenia una banda sonora contínua, subtitulada, de persones que parlaven, una rere l’altra, vint-i-tres llengües en perill greu de desaparició, “adormides”, ja extingides o, en alguns casos, revitalitzades. Cada individu enregistrat s’expressava lliurement, sovint parlant sobre la seva llengua, en un conjunt que mostrava una gran riquesa de tons emotius.

El vídeo oferia poc més que so, en un fons negre sense imatges. Les ones sonores emeses pels parlants hi apareixien en forma de línies verdes en una contínua representació oscil·loscòpica, com si fossin un fil de vida, en una imatge que podia suggerir un aparell mèdic enregistrant unes constants vitals. Observeu aquest extracte del vídeo de Hiller (heu d’iniciar, fàcilment, sessió a Vimeo) o, encara més reduït, el fragment dedicat a una de les llengües seleccionades per l’autora, la llengua kaurna (llengua australiana extingida que es va intentar fer reviure a la darreria del segle XX).

Entre les vint-i-tres llengües triades per Hiller es trobaven, per exemple, el wichita, el n|uu, l’amazic, el bo, el siksikà, el lenape, l’arameu, el fox-sauk-kikapoo, el carelià, el bretó, el hawaià, el còrnic, el garifuna o el navajo.

A Lost and Found, Hiller era fidel al seu objectiu de defugir una mirada antropològica pretesament objectiva de la realitat i cedia la veu a uns testimonis. Si en algunes altres instal·lacions l’autora havia aplegat relats de persones que havien viscut experiències paranormals o fenòmens visuals inexplicables, en aquella obra Hiller posava el focus en un nou territori fronterer, el de les llengües en diversos graus d’extinció. Explorava l’espai entre la vida i la mort que constituïen les veus de persones que parlaven llengües properes a la desaparició.

La veu humana enregistrada, intemporal i espectral, era el mitjà que Hiller feia servir per arribar als altres i desvetllar-los una reacció d’adhesió. L’artista partia de la base que les vibracions del so, que toquen físicament les persones, poden arribar a colpir-les significativament. Per a Hiller la veu era el recurs idoni per a la intimitat i l’empatia, dos conceptes clau per a entendre la seva instal·lació. Hiller renunciava a donar cap lliçó racional i cercava la connexió humana per una via purament emotiva.

Hiller constatava una situació greu, per mitjà del seu art. I, com ella mateixa explicava, la denunciava perquè creia que rere la desaparició de les llengües hi havia històries de domini i de supressió, de violència, de coacció i de trauma, que considerava, a més, massa oblidades.

Ara bé: la seva mirada no era del tot negra com el color de fons del seu vídeo sense imatges; el lost tenia un found. Com explicava en la interessant entrevista reproduïda en el programa de l’exposició, en la seva proposta la pèrdua s’equilibrava amb l’esperança. És per això que al final del vídeo donava cabuda a llengües que havien reviscut o s’havien revitalitzat. En una instal·lació prèvia sobre l’extinció de les llengües, en canvi,The Last Silent Movie (2007-2008), Hiller no havia mostrat cap escletxa d’optimisme sobre la qüestió.

Ens disposem a entrar a la tercera sala de la nostra exposició. Hi trobarem la tercera mirada artística sobre la mort de les llengües. Es tracta de la visió d’Eva Lootz (consulteu-ne el web), escultora austríaca resident de fa molts anys a l’estat espanyol. És una artista defensora de la funció social de l’art que ha mostrat fascinació pel llenguatge al llarg de la seva dilatada trajectòria creativa (la possessió de la veu, la resistència al discurs imposat, la claredat i la justesa de la paraula, la necessitat de la diversitat de les llengües contra l’homogeneïtzació…).

El 2020 Eva Lootz va dedicar explícitament una exposició a la mort de les llengües, a Valladolid, “El reverso de los monumentos y la agonía de las lenguas” (vegeu el web de l’exposició), que va tenir lloc al Museu Patio Herreriano (Museu d’Art Contemporani Espanyol) i, complementàriament, al Museu d’Escultura espanyol. Us en podeu fer una idea mirant aquest vídeo breu de l’esdeveniment.

L’exposició de Lootz constituïa una reflexió sobre la desaparició. Una peça seva exhibida al Museu d’Escultura reproduïa una frase atribuïda a Cézanne amb la llegenda: “Si encara vols veure alguna cosa, apressa’t; tot està desapareixent”. Una de les dues parts de l’exposició de Lootz proposava reimaginar els monuments, allunyar-los del seu sentit jeràrquic, liquidar-ne la sacralitat: i ho feia mostrant-los en la forma elemental de les substàncies que els constituïen: pols de matèries primeres apilades en cons, alliberades de cap altre ordre rector que no fos la gravetat. L’altra gran part de l’exposició estava dedicada a la desaparició de les llengües i prolongava la reflexió sobre la realitat que sobreviu difícilment sota l’imperi de la jerarquia. La seva instal·lació homenatjava les quasi vuit-centes llengües agonitzants de Llatinoamèrica esclafades per les llengües colonials.

L’exposició era en un escenari, Valladolid, on cinc segles abans (1550) havia tingut lloc (al mateix Col·legi de Sant Gregori, seu del Museu d’Escultura) la controvèrsia entre els religiosos Bartolomé de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda sobre el tracte que calia donar als indis, les seves llengües i les seves cultures. Lootz aportava en la seva instal·lació una mirada molt crítica al sistema de sotmetiment, colonització, explotació i extermini establert des d’aquell moment en la relació amb el “nou món”, basat en l’assumpció de la inferioritat dels éssers humans que s’hi havien “descobert” i de totes les seves formes culturals. És interessant sentir Eva Lootz explicant aquesta qüestió i altres aspectes rellevants de la seva mostra artística a l’entrevista a propòsit de l’exposició.

Lootz reunia en aquella instal·lació algunes de les seves obres d’art en forma de llengua que havia creat al llarg de molts anys amb diversos materials com lacre, estany, tela, ceràmica o metall, llengües que han estat exposades en molts espais artístics. Uns objectes de mides, colors i textures diferents, que contenien en alguns casos lletres flotants enigmàtiques i sempre la forma explícita de l’òrgan de la llengua.

La selecció de llengües de l’autora tenia el contrapunt d’una enorme llengua de betum, completament negra, que sorgia d’un extrem de la sala d’exposició i s’estenia per terra suggerint una lenta però fatal expansió. Una llengua de betum que contrastava amb el color blanc de les parets de la sala i els colors de les llengües de l’autora que hi penjaven.

La tràgica llengua negra, elaborada amb el producte local anomenat pez (substància resinosa), expressava l’agonia de les llengües de l’Amèrica del Sud (no sense expressar també, paral·lelament, altres agonies com la dels oficis de Castella relacionats amb la pez). La instal·lació anava acompanyada d’un àudio en què l’autora anomenava una per una, en una salmòdia interminable, totes les llengües indígenes en perill d’extinció al continent, segons la classificació de la UNESCO. En aquest vídeo podeu veure el com-s’ha-fet de l’exposició i el procés de creació del seu element simbòlic essencial, la llengua de betum.

I entrem a la quarta sala de la nostra exposició. Hi trobem una creació d’Anna Lehner, una artista del vidre. Es tracta de la seva obra Communication Lost, de 2016, que va exposar a la University of Wisconsin Madison’s Art Loft. L’obra partia de la reflexió de l’autora sobre les llengües amenaçades i extingides (Lehner tenia al pensament especialment les llengües dels EUA), que confluïa en ella amb la passió per uns objectes naturals fruit de l’interès científic humà: els nuclis de gel, o mostres cilíndriques extretes perforant glaceres o grans capes de gel a molta profunditat. Els nuclis de gel contenen informació ambiental valuosa, per exemple, de la composició de l’atmosfera de temps remots.

El projecte de Lehner consistia en uns recipients de vidre que emulaven els nuclis de gel, un per a cada any del segle XXI (es tractava, segons l’autora, d’un projecte que podia créixer cap al futur i també cap al passat, amb nous recipients). Lehner registrava en cada objecte, amb marques fetes en codi Morse, la cronologia de les defuncions de les llengües (observeu imatges de l’obra). Els recipients de Lehner recreaven un estat primigeni lliure d’amenaces, i, alhora, el pas del temps i la defunció de les llengües, talment autèntiques làpides de vidre.

La visió de Lehner impressiona: mostra amb nostàlgia uns espais segurs i purs i, simultàniament, la seva fragilitat consubstancial. Rere el suggestiu simbolisme dels recipients-blocs de gel, l’artista manifestava que perseguia també, com les altres creadores de què parlem en aquest text, la denúncia de la mort de les llengües.

I introduïm-nos a la cinquena i darrera sala de la nostra exposició. Hi trobem una mostra col·lectiva d’art sobre les llengües amenaçades, l’exposició “Endangered”, que va tenir lloc a l’Euphrat Museum of Art, De Anza College (Cupertino, Califòrnia) l’any 2015. Em referiré només a un exemple d’aquesta mostra coral, a l’obra de Pantea Karimi (consulteu-ne el web), una artista multidisciplinària iraniano-americana instal·lada a Califòrnia. Els seus orígens iranians ens semblen especialment rellevants, perquè la seva obra tenia l’origen en un dolor de llengua que no era el d’un observador extern i distant, sinó el d’algú que en participava, que pertanyia a un poble que el patia.

L’obra que va exposar Karimi a “Endangered” duia per títol Absent Rhyme i es referia a la llengua tat, una llengua del nord-oest de l’Iran escrita en alfabet persa, parlada per unes vuit mil persones en aquell país (i alguns milers més a l’Azerbaidjan i Rússia) i classificada com una llengua greument amenaçada.

L’obra de Karimi consistia en una pissarra de reminiscències clarament escolars en què hi havia un poema escrit en llengua tat i presentava, simultàniament, un vídeo d’un parell de minuts (elaborat amb el videògraf Phil Spitler) que projectava damunt la pissarra el mateix poema escrit, mentre era llegit en veu alta. Observeu diverses imatges de la instal·lació, i la producció audiovisual.

Si la pissarra mostrava el text fix i estable del poema, el vídeo oferia, en canvi, en sobreposició, fragments del text que apareixien progressivament i es desplaçaven per la imatge i, cada cop menys nítids i més difusos, amb les lletres com més va més desdibuixades, s’esvaïen, com la veu que recitava els versos. L’obra parlava de la desaparició de la llengua tat (i, per extensió, d’altres llengües greument amenaçades), però mostrava alhora la tenaç inesborrabilitat de les llengües que es poden continuar ensenyant. També l’art de Karimi, doncs, mostrava el paradoxal ser i no ser de les llengües amenaçades.

Hem acabat la visita a la nostra exposició. Hi hem vist les mirades artístiques de cinc dones, visions crítiques i de denúncia per mitjà de l’art sobre l’agonia de les llengües: Berwick, Hiller, Lootz, Lehner, Karimi.

Amb llenguatges, recursos i mitjans artístics ben diversos i originals hi hem trobat formulada una poètica de la pèrdua. L’art ens ha mostrat la desaparició de les llengües: la malastruga llengua de betum negre de Lootz; el fons negre sense imatges del vídeo de Hiller; les veus irreals i emotives dels testimonis d’aquesta mateixa artista i els sons espectrals dels lloros de Berwick; el registre lapidari de l’extinció de Lehner; l’evaporació angoixant dels versos de Karimi; la distància insalvable entre les llengües vives i les que ja només poden ser llengües documentades de Berwick.

L’art d’aquestes creadores ens ha ensenyat també, amb tot, una altra cara del fenomen: la tossuda permanència de les llengües malgrat la seva evanescència; l’esperança en la revitalització; la força íntima, emotiva i empàtica de les veus dels testimonis de l’extinció; la impossibilitat de desvincular la desaparició de les llengües d’altres desaparicions que afronta la humanitat i la necessitat d’observar i comprendre aquests senyals d’extinció conjuntament.

L’art se’ns revela, doncs, un camí suggestiu per a conèixer críticament l’agonia massiva de les llengües i, alhora, un instrument d’esperança per a creure que encara es pot aturar.

 

Enric Serra, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €