Ahir vaig ser a Benicàssim en l’enterrament del meu oncle Domingo Casañ. Els lectors, en general, és ben probable que no el coneguésseu, però els lectors de Castelló, llevat dels més joves, estic segur que el reconeixeran si dic que fou el llibreter d’Ares, una de les magnífiques llibreries que hi havia al carrer d’Enmig, aquella “rambla sense arbres” que senyoreja el centre de la ciutat.

Castelló sempre ha estat, i encara és avui, una ciutat especialment llegida i lectora. Una ciutat que al final del franquisme tenia bones llibreries i grans llibreters –entre les quals una de les poques llibreries dels Països Catalans que venia tan sols llibres en català, i lamente no recordar-ne el nom, però estic segur que algun subscriptor el sap i me’l recordarà de seguida. [Efectivament així ha estat: era la llibreria Faristol]

L’Ares, doncs, no era una llibreria especialment marcada. El nom del poble i aquell arquer del barranc de la Gassulla que li feia de logotip eren un senyal del seu compromís. Però tan elegant i discret, diria que humil i tot, com li agradava ser a ell. Ara, com explica Jordi Garcia-Candau en aquesta crònica que va escriure fa quatre anys, allà dins, amagat a l’Ares, mon oncle tenia també “l’infern”, un espai petit i preservat de la mirada indiscreta on guardava, i oferia als clients de confiança, els llibres prohibits pel franquisme. Vinguts, no pregunteu com, de París, de Milà, de Londres o d’Amèrica.

Va ser en aquell infern celestial que vaig topar amb els meus primers manuals de marxisme, escrits en un argentí tan recaragolat que encara els feia més difícils d’entendre. O els texts anarquistes. Però també els volums de les mai prou lloades Edicions Catalanes de París o algunes novel·les malvistes pel règim, per qualsevol raó exòtica. Llibres que, amb una saviesa enciclopèdica –crec que ell va llegir encara més llibres que els molts que va vendre– mon oncle m’anava recomanant amb paciència infinita. A mi, que era un jove ple de presses que volia menjar-se i canviar el món, sense saber com. I a tanta i tanta gent més.

Es fa estrany de recordar-ho avui, però vivíem en un món tan absurd, per exemple, que els escriptors russos, sols pel fet de ser-ho i de ser editats a l’URSS, eren difícils de trobar. I ell se’n feia creus d’haver de tenir a l’infern les versions de l’Editorial Progreso de moltes de les excelses obres de Tolstoi o Dostoievski, de Maiakovski o de Puixkin, que, per sort, vaig poder apreciar de jove gràcies a la seua sàvia i generosa mà. Del seu caràcter ho diu tot una anècdota: quan la meua germana es va casar, ell li va fer el regal més increïble que he vist mai fer a ningú. Va obrir les portes de la llibreria i li va dir: “Pren, tots els que vulgues són teus.” Quin gest! Quina confiança que els llibres ens fan ser millors!

En la societat d’avui, en general, no ens atrevim a reconèixer que la cultura té un propòsit relacionat amb salvar la nostra vida. Ens estimem més imaginar que és una cosa bonica que es visita un diumenge, quan hom va al museu o passa la vesprada llegint un llibre. Perquè hem oblidat, d’una manera absurda, que la cultura i, molt especialment, els llibres són, literalment, un recurs essencial per a la vida humana. Tan important com l’aigua o com l’aire que respirem. Això ho diu, i ho diu molt ben dit, Alain de Botton.

Sense els llibres, i sense tots aquests llibreters que els estimen i ens en transmeten l’estima, cada generació hauríem de reinventar la roda. I amb això perdríem un temps extraordinari de la nostra vida, havent de tornar a passar pels camins que uns altres ja han caminat i cartografiat de manera precisa, abans que nosaltres. Necessitaríem uns anys, que no ens sobren, per a aprendre allò que qualsevol bon escriptor ens fa saber, ens ajuda a aprendre, simplement en un parell de dies de lectura apassionada.

Jo no sé si, com afirma el meu admirat Salman Rushdie, els llibres s’acaben –ell ha decidit de publicar la seua pròxima novel·la directament a Substack. Però diria, a partir de la meua experiència, que analògics o digitals, amb llom i tapa dura o fets solament de bits, els llibres, com els diaris, no deixaran mai de ser-ho. En tot cas els llibreters i les llibreries potser s’hauran d’adaptar encara més, com els periodistes ens hem adaptat i som capaços avui de fer diaris com aquest, que no hauríem sabut ni reconèixer ara fa trenta anys.

I d’una cosa sí que estic segur: que el factor que marcarà la diferència, en això com en totes les coses de la vida, és la passió. La passió que va tenir en els moments més difícils gent com Domingo Casañ i tants i tants admirables llibreters. Que és la mateixa passió que per sort reconec avui en tantes noves iniciatives editorials excel·lents com van apareixent, que ens ofereixen llibres meravellosos, i en tantes i tantes llibreries de proximitat i innovadores que aquests darrers anys s’obrin una mica pertot a les nostres ciutats. Estic segur que, amb el seu guiatge, anirem bé.

 

PS1. Avui us expliquem que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha ordenat a les direccions escolars que envien les programacions en castellà a una entitat espanyolista, una decisió molt polèmica i contestada per mestres i ensenyants, com també per la Intersindical. I que arriba alhora que Ciutadans i Vox, de bracet, han acudit a provocar per la qüestió de la llengua a la Universitat Autònoma, on han rebut la resposta adequada dels estudiants.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.