Ara toca obeir el desig de llibertat

Fa tres setmanes, el primer confinament de la filla em va plantificar una roca immensa al davant. Tot just deixàvem enrere les festes de Nadal, en què vam esquivar positius i vam quedar-nos amb descrèdit de favors: autònoms demanant cangurs a familiars per poder treballar. Trucades als caps per demanar-los d’entregar més tard les feines, i la sensació de ser un mal professional. La culpa, aquell convidat que se’t presenta a casa sense avisar i no té mai pressa per a marxar, es va convertir en un hoste a casa nostra. I aviat, descaradament, va convidar una vella coneguda, l’ansietat. I, encara amb números vermells de canguratges, vam tornar a demanar més favors per poder mantenir en peu la vida laboral. A les xarxes, allau de notícies asfixiants: morts, ingressos, el preu de la llum i el gas disparat i el recordatori constant de ser bons ciutadans.

Consolava mínimament, tot i que també entristia, saber que no estàvem sols: el xat de mares i pares de l’escola bullia de missatges de frustració i de desconcert davant el caos protocol·lari. Treballadors assalariats demanant dies de vacances i dies personals per a cuidar la canalla. Autònoms com jo, anul·lant feines i renunciant a cobrar-les. També hi va haver missatges de bona voluntat: “Si us cal res, aviseu.” I ens calia tot a tothom. Però qui gosa demanar ajuda als qui estan tan fotuts com un mateix?

Set dies després, desconfinaven la filla i confinaven el fill, i aquella roca enorme que se m’havia plantificat al davant se’m va nuar al turmell amb una corda; doble nus i ben tibant. La pujada que feia el camí vital començava a ser insuportable, però encara havia d’arribar el tercer confinament consecutiu; l’estocada final. Marit i criatures tancats a casa i positius. I jo, esquivant les dues ratlletes dels múltiples TAR, exiliada a casa la mare per evitar contagiar-me i no haver de deixar sense feina companyes i companys.

Cuinava per a la família i anava a comprar entre feina i feina. Els portava els tuppers i bosses carregades de menjar i ho deixava tot a la porta del pis, mentre em trencava el cor no poder-los abraçar. El caos ho podia tot. He aguantat fins que, incapaç d’aconseguir mantenir l’harmonia de les cures, la feina i la rutina, m’he deixat caure precipici avall cap a les aigües estancades i pandèmiques que han acabat submergint-ho tot. La roca i jo hem descendit fins a la foscor profunda, allà on amb prou feines aconsegueixes respirar entre ofec i ofec. Massa culpa, massa por, massa obediència, massa contradiccions empassades a la força, massa pressió, i tan poc espai per a improvisar i ser espontani.

Com un autòmat, amb el cos i l’ànima baldats, he alçat la bandera de la rendició i he entrat en letargia. Ja a punt de la desaparició total, la poesia ha vingut a salvar-me. I he recordat uns versos d’Estellés: “I m’ha arrancat de sobte l’huracà del Desig/ –el Desig és el cérvol que creua el riu d’un salt–”, m’ha desfibril·lat el cor i m’ha tornat a la vida. “On fou l’ésser, memòria.” La memòria de tot el que vam ser abans d’aquest naufragi col·lectiu, i la necessitat imperant de posar seny en forma de disbauxa. I ho he vist clar: ara toca obeir el desig de llibertat. Toca donar resposta a la necessitat de gresca, de disbauxa, de festa i bacanal. Toca posar punt final a la pandèmia, amb una data concreta. Toca executar el tancament per sentir que hem girat full. Perquè a tota societat li calen símbols, rituals. Ara ens cal el permís col·lectiu per a emancipar-nos de normes i protocols, per a enterrar una època i encetar-ne una de nova. I com que ens cal, obeirem el desig i en serem esclaus durant unes quantes hores per compensar el temps llarguíssim que hem estat esclaus de la por. I ho farem; celebrarem la vida. Farem una foguera, o potser mil, i hi cremarem tot el que ara ens crema per dins. Ens ho traurem del pit i ho abocarem al foc. Crepitaran entre les brases la culpa i la tristesa, la tenebra i el sofriment. “Sonaran trompetes lascives, les trompetes vibrants. Les trompetes que allarguen els rius vora la pena.” I en plena festa invocarem els qui han marxat sense l’escalf d’un adeu. I els abraçarem. Eros vencerà Tànatos i, els uns als altres, ens avalarem les necessitats vitals i els vicis. Per uns instants, la vida tornarà a esclatar en plena nit, entre flames i vins i riures. I milers de cossos garratibats sacsejaran ànima i carn, emmetzinats per la cura de les músiques. I enterrarem la memòria tristíssima. “I ens partirem el dol tots dos (tots mil) a cau d’orella. I ens partirem el dol a la vora del temps.”