Aquesta Diada serà llegida com un referèndum

Decidiré la meva participació o no en funció de les actuacions que d’aquí a llavors vegi fer per part de la Generalitat i dels dos partits sobiranistes majoritaris (a aquestes alçades ja no em sembla exacte referir-m’hi com a independentistes).

Per a mi no s’ha resolt encara el dubte fonamental de si els nostres dirigents (i els centenars, els escassos milers de persones que viuen i treballen a redós d’ells) volien realment (amb el que implica l’expressió) la independència l’octubre i si han canviat veritablement llur manera de pensar i de sentir la cosa en aquests pocs mesos escolats d’ençà.

Davant de qualsevol fracàs, hom s’ha de preguntar, sempre:

-si es volia realment la cosa o sols es va fer veure que es volia
-si es va intentar de veritat el seu assoliment i una força irresistible ho va fer impossible

Malauradament hi ha massa indicis que porten a donar per vàlida la primera hipòtesi. Un d’ells és la immensa distància existent entre el discurs i la realitat, entre el que es diu i el que es fa.

Se’ns ha venut molt massa la idea de gradualitat (el procés anava d’això) sense dir-nos mai clarament quin era l’objectiu, per a què servia la dita gradualitat:

-a fer por a l’estat i a forçar-lo a negociar (millores en l’autogovern) o encara un referèndum pactat?
o bé
-a construir per nosaltres mateixos el nostre propi estat, la república catalana?

Se’m dirà que l’eficàcia passava per no ensenyar les cartes i que quedava sobreentès que la independència esdevenia l’únic objectiu un cop reconfirmada la negativa de l’estat a negociar res. El que ha passat, però, és que això no es va verificar en absolut: no s’estava preparat per assolir la independència PERQUÈ en cap moment s’havia considerat seriosament aquest objectiu, i no se l’havia considerat seriosament perquè no se’l volia, així de simple!!

Dit des d’un altre angle: se’ns ha demanat temps, paciència i realisme sense deixar-nos mai clar on es volia arribar… o sí: quan es diu voler el màxim i la persecució d’aquest màxim està subjecte a què et donin el mínim, pots concloure amb tota certesa QUE NO VOLS EL MÀXIM I QUE NO FARÀS RES DETERMINANT PER ASSOLIR-LO.

La conclusió, per tant, és dramàtica: la nostra classe dirigent no és que no pugui, no tingui prou forces, prou ressorts per assolir la independència, el que succeeix és QUE NO LA VOL!!!

(i no la vol perquè no vol de cap manera la transformació de la societat que va aparellada amb la consecució de la independència, l’explosió de llibertat que és inherent a aquesta, si més no a curt i mitjà termini… després ja es veuria si la cosa no tornaria a les roderes de sempre, amb noms diferents)

Mentre no vegi gestos de desobediència efectiva i sí, en canvi, sols gesticulació i retòrica efectista, donaré per fet que no es vol la independència i que s’està instrumentalitzant un cop més el poble amb finalitats partidistes i personalistes.

Des del 2010, passant pel 9N, les plebiscitàries, les Diades i manifestacions, el 1O, el 21D… tot ha estat susceptible de ser llegit com un referèndum per l’unionisme, tot excepte potser el veritable referèndum de l’1O. La cançó del “què diran” fa anys que l’arrosseguem. La pregunta és, realment encara ens importa el que diguin? Si som dos milions diran que som mig milió o simplement ho silenciaran i continuaran dient que això ja s’ha acabat.

De debò no veiem la trampa? Sempre, a cada nova convocatòria electoral, a cada nova Diada o concentració ens imposem el repte de donar-li caràcter referendari, quan el que hauríem de fer és fer valdre el veritable referèndum que ja hem celebrat i guanyat, en lloc d’entestar-nos en negar implícitament la seva validesa carregant-nos la pressió d’haver d’estar eternament demostrant una majoria en mans de recomptes de la guàrdia urbana.

La desconnexió mental de no haver de demostrar res a l’unionisme no depèn de l’estat, depèn de nosaltres mateixos, i tanmateix no hem estat capaços encara (com els nostres polítics) de tallar el cordó umbilical que ens uneix al relat de l’estat, ni que sigui en forma reactiva. Ens passem el dia comentant el dolents que són i esforçant-nos en demostrar que tenim raó, com el fill que busca el reconeixement del pare del qual tanmateix es voldria emancipar.

Podem sumar-nos-hi un cop més, sí. Demostrar-los que encara som molts i que no ens han vençut ni minvat. Podem tornar a fer un impressionant desplegament reivindicatiu. Però sabem prou bé que cap èxit de convocatòria serà reconegut amb caràcter referendari, com sabem que omplir la Diagonal novament de color no canviarà res. I hauríem de començar a sospitar també que tanta necessitat de reafirmació constant no és precisament un símptoma de fortalesa. Obligar-nos a recomptar-nos periòdicament palesa, més aviat, manca de confiança i un signe de feblesa i de dependència, que és exactament allò que va fer que els nostres polítics fossin, arribats el moment, incapaços de fer el pas definitiu i de tallar el vincle que exigeix haver assolit primer la maduresa. Perquè es van fer enrere. Això sí que sabem del cert que ho varen fer.

Manca de confiança en la gent i incapacitat de tallar els vincles amb l’estat, és exactament allò que els va faltar als nostres polítics a l’octubre, però també allò que molts de nosaltres no deixem de reproduir a tants nivells un cop i un altre, perquè en la reafirmació constant descansa la negació d’allò en què ens reafirmem de forma ritual. Sense independència mental, sense atrevir-se a fer el salt a la maduresa, no serà mai possible el pas definitiu, no importa quantes vegades ens hi apropem. En el moment decisiu tornaran a paralitzar-nos (a paralitzar-los) la mateixa por i els mateixos dubtes.

Anem-hi doncs, molt bé, però no pas per demostrar-li res a un estat del qual no hem d’esperar res, ni ens hauria de poder condicionar ja res del que digui. I tinguem clar que el dia del sortir definitiu serà aquell que la gent no tornarà a casa fins que l’estat no haurà claudicat, perquè no podrà funcionar sense un país que haurà deixat de col•laborar-hi.

M’agrada molt l’editorial d’avui. Comparteixo l’anàlisi sobre la futura lectura que es farà de l’èxit -el dono per segur- de la mani. També trobo encertat introduir la postura interna sobre la importància i la cohesió interna de l’organització. Finalment són especialment grates les darreres frases en el sentit de la frenètica etapa que hem viscut, i que malgrat totes les dificultats, ens ha portat a tenir majories legislatives i executives.
M’agradaria afegir una reflexió que va més enllà de l’11/S.
Sóc de l’opinió que entre el proper 11 de setembre i l’1 d’octubre l’ANC hauria de tancar un cicle d’entitat mobilitzadora, activista, d’empenta política per tal de que els partits no defalleixin ni caiguin en la laxitud. El temps a venir m’agradaria veure Assemblea coliderant la gestió d’un Consell de Representants de la Ciutadania, que porti a terme una funció d’enllaç entre electors i elegits, així com una avaluació periòdica amb voluntat de contrapès a la feina de Parlament i Govern. Si no hem de tenir Senat territorial, si un Consell Republicà representatiu del millor de la nostra societat. Un Consell de Cent nacional.
Es podria començar per organitzar un debat sobre la Constitució Catalana. Prendre la iniciativa no només per mobilitzacions massives i simbòliques sinó començar a incidir activament en la política quotidiana. Tinguem o no tinguem encara la república efectiva, la batalla per assolir-la ja l’hem guanyada. Actuem el màxim de vegades possible “com si” ja fòssim república. Comencem a deixar de banda l’estel·lada del combat cap a la república i visualitzem la senyera de gestió estatal republicana. Vull deixar de sentir-me independentista per sentir-me només català, ciutadà de l’estat independent anomenat Catalunya.

Cal omplir la Diagonal. I l’omplirem. Perquè cal recordar a tothom, també als polítics professionals de tota condició, obediència i nacionalitat, que és el Poble de Catalunya, qui està mobilitzat. I que ha costat molts anys, molts esforços i molts sacrificis, arribar fins ací. I que ara no volem fer ni un pas enrere. La fruita ja està madura i la volem collir i gaudir del seu sabor.

Jo ho tinc clar: ho vull tot, el màxim, la independència del meu païs, i només ho puc fer sortint al carrer i dir-ho ben alt. Salut, independència i república.

Tot molt correcte, però tinguem per segur que mentre sortim a fer grans manifestacions i al cap d’unes hores tornem cap a casa i l’endemà anem a la feina i amb l’esforç de tots nosaltres seguim contribuint a mantenir aquest estat podrit que ens té colonitzats per tal que pugui seguir l’expoli que practica fa segles, res no canviarà!
Com diuen alguns altres comentaris molt encertadament, hi ha una bona part dels manaires parlamentaris dits soberanistes, d’abans i d’ara, que volen mantenir aquesta perversa situació en contuberni amb els opresors espanyols, però que manipulen i enganyen de manera sibilina a la bona gent que ha confiat en ells…,espero que ja per poc temps!
Cal que el poble torni al carrer d’una vegada per totes, en lluita continua i ferma fins a la fi, deixant definitivament de banda les ideologies partidistes que no tenen més utilitat que la que, egoistament i obscena, només miren per ells mateixos i que ens volen desmobilitzats i resignats a passar mooolts anys al corralet, perquè, segons ells, ara no toca!

Un referèndum on l’altre opció no s’atraveix a jugar pels motius “x” s’ha de guanyar “matemàticament”, això vol dir més de 2.750.000 persones, exactament (cens/2)+1. És el que en podriem dir “referèndum per la via dura” o “referèndum guanyador”.

I un dels problemes és que darrera del lema “Fem República” no s’explica si dins o fora de la EU, per exemple, i també sembla que la República es farà amb un click d’ordinador o amb tres minuts com unes crispetes al microones..

I aquests problemes i d’altres és el que crec impedeix i impediran que passem dels 2 als 3 milions d’independentistes (republicans o no).. Bàsicament per falta d’honestedat i claredat..

I si el que s’està dient o volent dir es que la República Catalana s’ha de fer efectiva per la famosa llei de transitorietat, potser que l’ANC la verifiqui i comprovi que tant Spain com la EU ja han dit que NO, que NO ens mimaran deixant-nos fer tot el que volguem perque ho posem sobre paper per tenir una majoria parlamentària i un suposat mandat democràtic…
Perquee dins la EU hi ha lleis i tractats internacionals que estan per sobre nostre, i al segle XXI i dins l’EU les coses no es fan “a sac”, hi ha massa lligams i interessos dels Ciutadans Europeus i econòmics amb els que no s’hi pot jugar com si es tractés d’un joc de taula com el monopoly o una guerra de soldadets de plom…
Cosa que els polítics que van fer, aprovar i firmar aquesta llei ja haurien de saber i sinó que tornin a passar per la facultat de polítiques i relacions internacionals si es que mai hi havien passat o per la facultat del sentit comú..

I el problema més greu que crec que tenim es que la EU ens veu com una gent perillosa que no garanteix “estabilitat”, declarar independencies unilateralment a nivell internacional no es cap brometa, i menys amb un 47,8% (21D2015) 47,5% (21D2017) de soport social oficialment internacionalment verificable..

O sigui que crec que l’ANC hauria d’assegurar-se molt bé de què carai i a qui esta donant soport, abans de convocar una concentració multitudinària pro-governamental per dir-ho d’alguna manera.. I sort n’hi ha hagut de totes les que ha convocat anteriorment, però es que ara en teoria ja estem en una altra etapa, post declaració fallida, i sinó es així, que ens ho expliquin..

Quin és el lema del govern per l’11S2018?

Una cosa es ser independentista al segle XXI dins l’EU i l’altre que fiques una regió europea amb 48% de soport social al microones tres minuts i “clink!” te’n surt una República Independent..

Ho fem en serio o ho fem de broma això de l’independència?

I si en lloc de fer una manifestació festiva fem una tancada a casa de protesta?. Els carrers buits, els comerços tancats, les carreteres desertes i les teles i les radios mudes.
No estem commemorant una derrota?. Dons això.

Doncs omplirem la Diagonal i seguirem sense defallir…!

Com sempre, el govern català no està a l’altura de les circumstàncies que el poble els demanem, tant per problemes entre els dos partits que mostren clarament com a poc responsables, com per l’ofec constant dels del “gobierno de polis buenos” que acabem d’estrenar. Mentre això passa aquí, el President de debò continua mig pres a Alemanya. La veritat sembla ser que ens hi podem anar acostumant, perquè així continuarà tot el temps que creguin necessari, gràcies a l’acord evident entre el “gobierno de egpaña” i la senyora Merkel per allargar “at aeternum” la resolució d’una demanda l’extradició jurídicament impresentable. Si els Jutges alemanys no resolen, tots els altres països que estan esperant per a fer el mateix que ells, tampoc ho fan, i així mantenen tot un govern callat i sumis esperant una decisió i sense atrevir-se ni a actuar com a govern a l’exili. El sistema consisteix en què el Llarena envia cada mes un recull de novel·les a la Justícia Alemanya sense ni traduir-les (com marca la llei) i els alemanys la hi accepten i així poden anar-hi donant voltes indefinidament a còpia de traduir bestieses i anar-s’ho pensant. En aquesta situació, a mi no em preocupen les manifestacions perquè depenen de nosaltres mateixos i per tant sortiran bé, però sí que crec que veient el remolí en què estem entrant i com ens segueix tractant Europa, ja va sent hora d’anar buscant altres aliats per a sortir d’una situació cada dia més descoratjadora.

RAMON VILARDELL,
“Mentre no vegi gestos de desobediència efectiva i sí, en canvi, sols gesticulació i retòrica efectista, donaré per fet que no es vol la independència i que s’està instrumentalitzant un cop més el poble amb finalitats partidistes i personalistes.” 👌🤝👏👏👏👏👏👏

No haviem quedat que el referendum va ser l’1 d’octubre del 2017? Quants mes n’hem de fer?
No, l’auténtic referendum es comprobar que la gent ja no es mobilitza per fer cap mes referendum.
He anat a manis de l’11 de setembre quan hi anavem quatre gats, he anat a les multitudinàries, però cap mes.
Fem una vaga general indefinida fins que peti tot, o al menys des de l’11 de setembre a l’1 d’octubre com proposa en Barnils?. Ok, m’hi apunto. Pero mes collonades, no.

La diada es del poble i no dels polítics. Guanyarem si resistim. Després de cada 11 de setembre em avançat. Ni un pas enrere!

Hi ha una pel·lícula de ciència ficció que es diu Starship troopers de temàtica bèl·lica futurista on a primera vista sembla que estigui patrocinada per un estament militar amb l’objectiu de lloar les excel·lències militars de qualsevol exercit; però si rasques, només una mica, es una crítica de les mes ferotges a l’estament militar i tot allò que comporta.

Amb això vull dir que no se si realment l’objectiu de les entitats sobiranistes es la mobilització per aconseguir la independència o be tot el contrari: l’esgotament més profund

Ho llegeixo molt clar en els comentaris, i el de l’ Albert , moltíssim.

Estic disposat a tot, a vaga indefinida i el que faci falta.

La manifestació hauría de ser al voltant de les presons, i ja veurieu a vista de dron l’espectacle que això proporcionaria. Tot groc.

Tant que els volem lliures i nosaltres a la Diagonal, com en Franco.

Si hi ha molta gent, no serà vist com un referendum. Sí que ho serà si NO hi ha gent aquest 11-S. !!
Imaginem que, per qualsevol raó, ens quedem a casa havent-se convocat. Immediatament allò del “soufflé (por fin) deshinchado”, l’independentisme “en li-qui-da-ció”, etc. sortirà com un renovat “vencido y desarmado el ejercito rojo…” obrint la porta a l’espanyolisme més virulent: qualsevol actuació política (o judicial!) anti-independentista es justificaria “por el bien de todos los catalanes” (o coses com aquesta).
Puc discutir, criticar des del meu desconeixement de la realitat política (la dels passadissos), com ho fan els meus representants, els “profesionals”. El que no faré és destruir l’única arma que tenim: la demostració de que som molts el que volem ser un “país normal”, molts. I això només compte… si es veu!. Clar que hi seré a la Diagonal!

La crisi catalana amb el règim de la Transacció ara ja només es pot resoldre de tres maneres: o pacte per un referèndum, o disminuir el nombre d’independentistes amb blindatge de competències que no permetin que els acords d’avui se’ls passin pel folre o els anul·lin els que governin a Espanya demà, o nova declaració d’independència.

I si el més d’octubre no vam ser prou forts i/o decidits per aconseguir ni la primera ni la tercera, és evident que haurem de treballar per ser més forts en el futur, incloent tots els medis, especialment els que serveixin per a conseguir el efecto sin que se note el cuidado.

Caldria omplir la diagonal el 12 d’octubre amb estelades i crits d’independència i després mirar la foto per a convertir-ho en referèndum.

I el 27 celebrar-ho.

Sr. Partal, el títol d’aquest editorial és repetit. L’any passat, i potser algun any anterior, va dir vosté pràcticament el mateix.

Però aquest any ja no cola. No després de l’1, el 3, el 10 i el 27 d’octubre. No amb gent a les presons i a l’exili. No amb els feixistes campant amples amunt i avall pel país. No amb un Govern decidit des de Madrit. S’han acabat les samarretes de colorets. S’han acabat.

No aniré a la manifestació de l’11 de setembre. I des del meu humil lloc de soci de l’ANC faré tota la campanya que pugui en contra, totalment en contra. Des del feisbuc, des del tuiter, des del uatsap, des de tot arreu on pugui lluitaré contra aquesta mascarada. No permetré sense lluitar que la cúpula de l’ANC i els politicastres rendits converteixin l’11 de setembre en un patètic carnaval.

Només hi ha una manera de reclamar la República que vam guanyar i que els nostres polítics ens van furtar: Aturar el país, prendre el carrer, ocupar, combatre al feixisme, sense somriures, a tot arreu, junts, sense por, amb persistència, llençar les seves banderes i posar-hi la nostra, plantar cara. Pacíficament plantar cara i resistir. S’han acabat les festes. O lluitem o serem esborrats de la nostra pròpia terra, per moltes samarretes de colors que portem.

Sergi Guitart com tothom, menys vostè, sap, no tothom es sent interpel.lat per les urnes sigui quin sigui el tema a tractar. Per això en les eleccions de tota mena, referèndums inclòs, es comptabilitzen els vots emesos que són els que determinen els resultats, i només els vots emesos. Les abstencions no.

Quan vostè inclou els Comnuns, què han explicitat en la seva totalitat el seu recolzament a l’autodeterminació (el què vol dir que acceptarien la independència respecte d’Espanya), i dels que una tercera part han explicitat obertament el seu recolzament a la independència, i vostè com deia els inclou en el NO, fa trampes i manipula.

PP, PSC i Ciudadanos, a Catalunya no guanyen a ERC, JxC i CUP.

Tots els seus comentaris es basen sobre aquesta manipulació. Tots els seus comentaris doncs, manipulen per definició.

llegeixo molts esgarips, llegeixo moltes gesticulacions. Però no veig ningú atacant el vertader problema : tenim a la meitat dels catalans en contra, perque ES CREUEN LES MENTIDES DEL GOBIERNO y de la seva premsa. Tenim a E.U. en contra pel mateix. Tenim a tota la població espanyola en contra pel mateix.
Que fem per acallar les seves mentides? Quan ho aconseguim, la resta estarà feta, i depressa

Totalment d’acord amb el sr. Albà.

Cal omplir la Diagonal el 11-S , en cas contrari fem un gran favor l’enemic.

El 11s, el 1o, les Municipals seran importants, tot i que veig que els partits estan per les Municipals. No estan entomant el que la gent els demanem: Unitat, i no sols per guanyar a les grans ciutats. ‘Es que nosaltres en manifestar-nos, en portar el groc, al aportar a la caixa de Resistencia, fem diferencies?. No son tots nostres per representar-nos. Per que no prediquen amb l’ejemple?. No quedaran moltes i moltes ocasions per demanar-nos el vot?. prou de tactiques, enquestes,…. Escolteu al pople. I aixo tambe va per la CUP
Pel 11s, tenim dubtes…, al final hi anirem tots, jo ho fare mes convençut si fos darrera de “VOLEM PARTITS UNITS”, voldria una ANC i un Omnium mes contundent i clara en aixo.

No hi estic d’acord.

Que la manifestació del 11 de setembre sigui un gran èxit és una condició necessària perquè els polítics autoanomenats “idependentistes” es posin les piles i facin efectiva la república. Però no és ni de bon troç suficient.

De fet segur que ja donen per descomptat que serà un èxit i ja tenen preparada l’estratègia per no fer-hi cas.

Aquests no mouran el cul fins que no vegin que si no fan efectiva ells la rpública ho faran uns altres i a ells els fotrem al carrer. L’ANC faria bé de començar a nar a més i no limitar-se a organitzar manifestacions. Fins que no començem a bastir nosaltres les estructures q

..ue vagin prenent el control del territori.

Ho sento però el comentari ha quedat tallat.

A mi l’editorial m’agrada molt. Va en sintonia al que Boye llança: ara gas a fons! Recull el que la part que es vol irreductible del moviment independentista ha de dir: ni pressa, ni rendició a cap argumentari entremig dels postulats inicials. Deixa clar que la postura més ferma no és pas la més abrandada, especifica com en aquesta batalla a punts, el nostre comptador va bé. Dóna a entendre la necessitat imperiosa de visualitzar allò que hem fet tant bé: mostrar l’imperium d’un poble pacífic, organitzat i treballant harmònicament.
A mi, algunes respostes em reporten incoherència. Incoherent és parlar de pantomimes quan mous el “teu exèrcit”. Incoherent és voler demanar una batalla final quan als punts tenim oportunitats que al “take brake” perdem. Incoherent és la pell fina enmig d’un cas com aquest: “qui no vol polç que no vagi a l’era”. I al final, com aquell anunci d’unes pizzes d’Osona pret a porter, que cada cap deixi de portar un barret diferent, i ens posem d’acord. Recordo ara al Barnils Andreu, i el referent al compromís propi, i la fermesa interior.

Molt astut i oportú, l’avís de Boye. Denunciar i fer pública la possibilitat d’un miserable acord amb la fiscalia, em sembla que desactiva la maniobra. És important estar permanentment alerta, per evitar que alguns polítics falsos i covards ens aixequin la camisa, negociant la rendició, en la foscor d’un despatx. Recordem que “la cabra siempre tira al monte”.

Tothom que està amb tantes ganes de sortir a lluitar, que es faci una pregunta : Estic disposat a perdre la feina ? I no ho dic per tu, que m’estàs llegint, sino per tots els que hi hem de participar i volem fer-ho.
Jo crec que Puigdemont es va cagar quan va descobrir que els mossos el deixarien amb el cul a l’aire.
I naltros, que farem?

D’acord amb el Sr. Alba.

El meu comentari anterior ja parlo de vaga indefinida. Prou ¡¡¡

Cada edició de la Diada ha sigut més important.
Si algú està cansat que descansi el 12 i sinó no haver decidit ser català.
Petons!

Josep Mª Juanpere, la seva pregunta és pertinent. La resposta, tanmateix, no existeix a priori. De què i fins a on estem disposats a arriscar i a portar la lluita només ho sabrem del cert resistint al carrer, al costat de desenes o centenars de milers de companys, com vam fer l’1O.
Si abans del referèndum s’hagués preguntat qui estava disposat a patir traus al cap, haver de portar els avis a ser atesos a l’hospital o a perdre un ull per defensar el dret dels catalans a decidir el nostre futur, no sé quina hauria estat la resposta, però segurament els fets posteriors haurien deixat la racionalitat i el càlcul de l’apriorisme molt per sota de la realitat.
Les persones de vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos, sobretot quan se’ns situa davant d’injustícies extremes que ataquen allò que més ens estimem, com són la família i el país. A aquesta manca de confiança en la capacitat de sacrifici i reacció de la gent en el moment precís em referia precisament en el meu comentari anterior.

11-S. …ELS QUI MÉS PODEN RESISTIR
Deia Terence MacSwiney, un lluitador irlandés que va morir en vaga de fam per la defensa del país: ‘Els qui conquereixen, no són pas els qui més poden infligir, sinó els qui més poden resistir.’ I em sembla que aquest és l’esperit de l’11-S d’enguany: la força de resistir per conquerir…

Però, hi ha una part de mi que li agradaria saber com es pot infligir una derrota a l’Estat, ara i aquí. M’hi apuntaria de bon grat.

M’agradaria entendre les propostes que sonen guerreres, abrandades…

Què vol dir resistir al carrer; què vol dir fer una vaga indefinida; donar-ho tot per una batalla final; què vol dir Escoltar el poble?; Què vol dir editorials repetits, samarretes de colorets, 11-S una mascarada, un patètic carnaval…; Que vol dir prendre el carrer, ocupar, combatre al feixisme,… plantar cara; Què vol dir fer un 11-S per demostrar res a l’Estat?; Què vol dir nosaltres a la Diagonal com Franco ¿; Què vol dir que l’autèntic referèndum es comprovar que la gent ja no es mobilitza per fer cap més referèndum?; Què vol dir: Mentre no vegi gestos de desobediència efectiva i sí, en canvi, sols gesticulació i retòrica… ; Què vol dir: … Mentre sortim a fer grans manifestacions i al cap d’unes hores tornem cap a casa i l’endemà anem a la feina… res canviarà; etc.

… Molts em diran que les paraules són prou clares, però jo no hi veig pas armes, instruments esmolats, tàctiques intel·ligents, només voluntats fruit de l’ànsia de llibertat que la voldríem concreta, total, ara ja! Potser hauríem d’escoltar els consells de Boye:

“Punts febles dels independentistes? —Pensar que tot anirà de pressa. Això són processos amb alts i baixos i els seus tempos. I el principi de realitat… ”

Torno a Terence MacSwiney. Estic d’acord amb 7:49. Adrià Arboix.

La revolució catalana que és perdurable, ciutadana, transversal, internacional i pacífica, va començar sense el lideratge dels partits politics, i sense necessitar la gestió dels governs que en 80 anys NO havien sigut capaços de restituir la legalitat republicana arrebassada per les armes amb un cop d’estat militar i amb bombardejos sobre la població civil
Ara tenim una prioritat ciutadana que consisteix a fer efectiva la REPÚBLICA i a continuació ja vindrà l’assoliment d’un estat lliure INDEPENDENT i fer justícia per alliberar els PRESOS POLÍTICS.
El lema “Fem la República” per a la Diada 2018 és doncs un lema pertinent i oportú.

Content de coincidir amb algú, Xavier Fabregat.

No nego que el llenguatge (la “retòrica”, que dic en el meu comentari) no tingui el seu particular i important paper a jugar en el conflicte, oimés si resulta que els nostres enemics es creuen (potser més que nosaltres mateixos!) el que diem i actuen en conseqüència, obligant-nos, per una mínima exigència de coherència, a donar una certa densitat de realitat a allò que hem dit, proclamat, cantat, victorejat…

El que passa és que en el fer dels nostres polítics hi ha moltes, massa, coses que no s’adiuen, no es corresponen amb les idees, els principis que proclamen tenir i voler defensar. NO POT SER QUE EL LLENGUATGE VAGI PER UNA BANDA, a anys llum, I L’ACCIÓ, L’ACTUACIÓ PER UNA ALTRA, enormement endarrerida.

Procedir d’aquesta manera només es pot explicar des de la MANIPULACIÓ CÍNICA o des d’una FRIVOLITAT INCONSCIENT I IRRESPONSABLE. Cap de les dues coses m’interessa, està clar.

eva salas 07.07.2018 | 11:42 – Jo no manipulo res, tinc el meu criteri, si tu penses que els republicans espanyols (Comuns) es quedaran a casa si hi ha un referèndum d’independència ets lliure de pensar-ho, jo no et diré que manipules res, es el teu criteri..

I les teves dades són errònies, sense Comuns l’unionisme guanya, mira’t lea dades i torna a sumar..

2,04 milions Cs PSC PP (unionisme espanyol)
2,07 milions JxC ERC CUP (Independentisme)

https://en.m.wikipedia.org/wiki/Catalan_regional_election,_2017

No acusis a la gent de manipular… Els independentistes seriosos no manipulem..

El senyor Boye pot ser un bon advocat amb una bona estratègia de defensa, o si més no això és el que desitjo pel bé dels nostres exiliats. Però ni el senyor Boye ni cap advocat, ni que fos independentista, que no és el cas, no ens portarà la independència. No se’m acut cap escenari en què un advocat no recomanaria paciència i evitar qualsevol acció ciutadana que pogués ser considerada tumultuosa malgrat ser pacífica, per por a reforçar l’argumentació del jutge. Les seves prioritats, lògicament, són la defensa dels seus clients, no pas la independència dels catalans. Les seves paraules, ja siguin per alertar preventivament contra possibles pactes amb la fiscalia, com les d’avui, o per dissuadir d’accions contràries als seus interessos, mai són innocents ni improvisades, sinó calculades. Precisament per això és un bon advocat.

Les prioritats d’uns advocats amb els seus clients coincideixen amb les del poble de Catalunya? Ho dubto. El 27O es va truncar una resistència que podria haver canviat les coses i es va preferir posar-ho tot en ‘pause’, per dir-ho amb benevolència, perquè molts pensem que en realitat l’efecte, i allò pel que alguns treballen ara, respon més aviat un gran ‘rewind’.

No se m’acut cap camí que no passi per recuperar en algun moment aquell torcebraç amb les forces de l’estat a través d’una resistència ciutadana constant i de llarga durada com la que a l’octubre es va sostraure a un poble que n’estava disposat. Certament no hi ha garantia d’èxit. Mai no hi ser. Ara bé, són aquells que qüestionen o reneguen d’aquella via eludida en el darrer instant els que haurien d’explicar com preveuen que s’hi podrà arribar sense aquest pols directe de la gent. Potser a través de la pressió internacional? Potser perquè l’estat acabarà cedint amb un referèndum vinculant? Perquè les esquerres espanyoles ens ajudaran? No arribo a veure-ho, per això m’agradaria molt que algú expliqués l’alternativa a allò que s’hauria d’haver fet a l’octubre amb alguna cosa que vagi més enllà de tòpics com ‘confiança en els nostres polítics’, ‘eixamplaments de bases’, ‘treball a l’ombra’, ‘anar implementant la república’, ‘engegar un procés constituent’, ‘a la primera no s’ha encertat del tot’ (que em recorda allò d’estar una mica prenyada) … D’acord, doncs, algú té cap idea de per quan es preveu la segona? De què depèn que arribi i el vistiplau de qui hem d’esperar?

Sergi Guitart, els independentistes seriosos sembla que tenen seriosos problemes a l’hora de fer una suma:
JxCat + ERC + CUP = 2,079.340 vots
C,s + PSC + PP = 1.902.061 vots

Una diferència de 177.279 vots, superior a la meitat de vots dels Comuns.

No hi pot faltar ningú!!!
I a més, ens hem d’esforçar a que no hi falti ningú. Hem d’esperonar als més mandrosos, als indecisos, i a tothom que poguem. Fins i tot encara que haguim de pagar l’esmorzar.
També han de fer el màxim esforç ANC, Omnium, AMI…, Govern, partits (CUP, on sou?), bases (dels partits), CDR’s (hem de tornar a activar-los).
El Sr. Partal, descriu amb nitidesa i (al meu parer) màxim encert, el que significarà l’Once de Setembre denguay. Si surt bé (i torna a ser massiu i pacífic), serà pràcticament definitiu per la República, i molt probablement ni haurem de arrivar a les municipals. Si surt malament…, també (però a la inversa).
Però sobretot es el Poble qui no pot fallar, tots nosaltres. Encara que els partits i entitats fallin, si el Poble torna a cumplir, guanyarem!. Si fallem naltros, serà la fi.

Som-hi!!!!!!!

Ahir vespre vaig llegir l’editorial i em va fer mandra comentar res, la sensació de dejá vu era asfixiant. Ara he llegit per sobre alguns comentaris, i estic molt d’acord amb l’Albert Miret sobre la eternització que Alemanya fa de la demanda d’extradició de Puigdemont, per tenir-nos a tots ben lligats, que és el que les elits econòmiques d’Alemanya han volgut sempre. No em puc treure del cap la opinió que el mateix vespre del dia que Puigdemont va ser detingut a Alemanya, va manifestar el Martí Anglada en un debat sobre el tema a TV3; si no ho recordo malament va dir més o menys: “Alemanya ha decidit tenir sota el seu control a Puigdemont, per així tenir un trumfo per poder forçar una solució al conflicte”; naturalment la seva visió anava més en la línia de intentar buscar realment una solució al conflicte; però jo el que veig és que amb la retenció de Puigdemont, el que Alemanya fa és eternitzar-lo el conflicte, cosa que sense discutir la visió precoç del Martí Anglada, la desenfoca notablement. Em puc imaginar la pressió que tots els poders fàctics alemanys estan aplicant sobre el jutjat de Schleswig-Holstein, perquè una cosa és clara, en el moment que es resolgués negativament, tindríem ja l’endemà a Puigdemont a Waterloo organitzant i “manant” sobre el Govern a l’exili, se li digui com se li digui, i atenció mediàtica internacional de nou sobre el tema. Davant d’aquesta liofilització alemanya, no sé què hi podem fer, però rendir-nos mai. Ara bé, no puc més que sentir-me íntimament força d’acord amb el Josep Albà sobre la inutilitat dels “carnavals de floretes”. Ho sento, ja tinc una edat!

Sergi Guitart, no es posi nerviós: Si un terç dels Comuns han expressat públicament el seu independentisme, els vots independentistes segueixen sobrepassant el 5o + 1, a això em referia. No he dit pas que es quedarien a casa; la referència a l’abstencionisme no era referida a ells sinó al nombre de vots amb què segons vostè estaria legitimada la independència: dos milions setcentsmil. Per això ambdues coses les separo en dos paràgrafs.

Per cert, l’areicle de la wiki l’ha assessorat vostè?

Cal no caure en provocacions i no respondre aquelles opinions que només pretenen desmotivar i dispersar esforços.

No tots els comentaris son espontanis i n’hi ha de ben premeditats que pretenen crear polèmica i desorientar. Cal identificar-los i no donar-lis corda.

Eva Salas, revisant els números… I dir que no tinc res a veure amb l’article a la wiki..

1,109 Cs +0,606 PSC +0,185 PPC =1,900
0,948 JxC +0,935 ERC +0,195 CUP = 2,078

Ok Eva, sense comuns (es queden a casa) guanyen els independentistes 2,07 contra 1,90 en un referèndum

I si 1/3 dels 0.325 comuns son independentistesi (no es queden a casa elndia d’un referendum, això són 0.108 SI i 0.216 NO que sumat al total anterior són:

2,078+0,108=2,186 vots eleccions A FAVOR Indepèndencia

1,900+0,216=2,116 vots eleccions EN CONTRA independència

TENS RAÓ, guanya el SI a la independència suposant que 1/3 dels 325.000 Comuns són independentistes, guanya el SI per 70.000 vots aprox… I llegint unes catalanes com un referèndum..

Però per mi és massa just, i internacionalment crec que el que es veu és el 48,5% del 21D2017 no suposant 1/3 de comuns independentistes, a aquestes alçades s’ha de tenir molt valor per ser independentista i votar Comuns..

El 50% es doncs una barrera psicològica, mediàtica, molt mes clara i honesta i que deixa fora de joc l”adversar.. Ben vizt comoanys

Resum: L’independentisme ha crescut palesament. I la por també. Ambdues coses gracies a que l’estat colonialista no ha entès res i ha reaccionat en funció d’això, de no entendre res. En el bàndol independentista resten, també, coses per entendre, per exemple: que vol dir posar en marxa la república. Que potser la tenim aturada? si la tenim aturada vol dir que hi és; però no es nota. El Procés es una idea revolucionaria sense revolució i les revolucions que canvien règims no somriuen, fan cara de ràbia i fan mal, mal físic si s’escau i son prou atrevides.Fan vagues i emprenyen tan com poden. Aniré a la mani per que es de precepte i perquè….no puc fer altre cosa que fer bulto. Com em llegiran a l’altre bandol?,be, no saben llegir….

Eva Salas i Sergi Guitart, gràcies del vostre intercanvi; sobretot, Sergi Guitart, gràcies per reconèixer PER FI!, que amb els darrers números a la ma, l’independentisme guanyaria en un referèndum amb un 50.8%, just però inapel·lable; això sí, un referèndum que fos legal, legítim, sense trampes… cosa que és molt suposar. Aquests números estan fets ja des de fa temps, i em sorprèn que encara avui en dia siguin motiu de discussió. Si a aquests números se’ls aplica una mica de cuina estadística, “diuen diuen diuen” que les bases sòlides del si i del no porten estables/immutables ja des de fa anys. Una altra cosa és l’univers dels comuns; em sona haver llegit en molt pocs llocs aquest famós 1/3 SI-2/3 NO que serveix per arribar a aquest famós 50,8%. Aquest repartiment 1/3-2/3 també em fa dubtar a mi, que em temo que el sí no arriba al 30%. Però aquests “quatre gats” li estan servint d’excusa a ERC per les indignes reculades que porta ja des d’abans de l’1-O entre bastidors. Jo no soc gens partidari d’aquestes reculades, al revés, n’estic molt emprenyat, perquè aquestes reculades en lloc de fer pujar l’1/3, fan pujar els 2/3 perquè verifiquen/legitimen la seva opció dins l’interior de l’univers comú.

Antoni Oller, de res, però la victòria amb el 50,8% és basat en la suposició de l’Eva i molta altra gent és un criteri que jo no comparteixo, jo no aniria a un referèndum amb aquests números i a més considerant que hi ha un milió de vots que no sabem què són i segurament no són independentistes.. Calen bastants més vots per asegurar la victòria definitiva..

Els tres partits independentistes han de superar el 50%, per a que ningú hagi de fer cap suposició i es vegi clar internacionalment, i amb sort els comuns catalans s’apuntaran a l’estat català i s’oblidaran de la seva espanya irreformable vistos els seus resultats electorals aquí i allà..

Quan l’independentisme superi el 50% es podrà començar un autèntic procés independentista si es fa bé i amb ganes i intel·ligència..

Independència per a mi no és necessariament República, a mi un estatus com el d’Andorra o Australia ja em va bé.. Un rei simbòlic no em molesta, l’altra dia per casualitat vaig estar al monestir de Poblet i hi ha enterrats bastants reis catalans, són part de l’historia i el passat..

A la pregunta de l’1O sobrava lo de la República, els escocesos no ho van preguntar, era independencia SI o NO, com posar-ho en pràctica ja ho veurem..

Salut i Independència!

Tirar endavant la independència basant-se en una suposició o eliminant 300.000 vots, amb RUI i DUI i amb una llei de transició no avalada ni verificada per ningú es de bojos… Suicida!!!

Calia esperar que és el que ens tocarà ara però en un clima molt més “enrarit” per dir-ho d’alguna manera..

La gran escenografia anual de la Diada ens permet cada vegada rebaixar el nostre nivell discursiu sobre la societa qu estem construint.
El frenesí escenogràfic, la competència activista,…,substitueixen la prposició, el debat, l’organització de la vida política.veig que es decideix fer un nou cgastell, de més pisos, més complicat que mai, més vistós per als espectadors forans i per a les hemeroteques.
Nos pierde la estética, deia Unamuno.
Intentarem seguir parlant de les coses importants.
Oi ?.