Tal com ja va avançar VilaWeb en exclusiva el 22 de juny passat, la Diada es commemorarà a la Diagonal de Barcelona, amb samarretes de color corall i centrada en la materialització de la República proclamada el 27 d’octubre. El canvi de color, del groc tradicional al corall, i l’eslògan de la manifestació volen deixar clar que la lluita antirepressiva és importantíssima però no ha de substituir la lluita per la concreció de la República. Juan Luis Cebrián va dir ja fa més d’un any que calia detenir els dirigents independentistes perquè d’aquesta manera el país oblidaria la lluita per la independència i passaria a lluitar únicament per la llibertat dels presos. L’ANC ho ha entès i per aquesta raó presenta la Diada com el pòrtic d’una tardor molt calenta en què tot indica que l’independentisme, si més no aquesta és la intenció de la part més significativa, provarà de tornar a activar la República.

Si no passa res inesperat fins aleshores, la Diada serà, doncs, l’inici d’aquesta nova fase i, evidentment, serà llegida, per això mateix, com un referèndum. Per tots. L’ANC fa bé de tornar a proposar un gest potent, que ningú més no és capaç de fer, com omplir la Diagonal. Si tornem a omplir-la, tots aquells que diuen, de manera provocativa, que el procés s’ha acabat hauran de callar –una vegada més. I si l’omplim amb una ciutadania plenament conscient que cal posar en marxa la República tan aviat com siga possible, aquells que des del govern o el parlament semblen més dubitatius hauran d’assumir que la seua impressió és errònia. No estem en moments fàcils, com ho demostren els avisos fets per Gonzalo Boye en aquesta entrevista que publiquem avui i cal ser conscients de com d’important i transcendental resulta arrosegar ara als qui dubten.

Evidentment, hi ha algunes ombres sobre aquesta manifestació. L’independentisme és un moviment extraordinàriament ric en debats i sensacions. Plural fins a extrems insòlits i impossible de dominar pels partits ni les associacions. I una part de l’independentisme, que ningú no sap quin percentatge és, viu molt malament els fets dels dies immediatament posteriors al 27 d’octubre, les coses que van passar després de les eleccions del desembre i moltes altres que fan avui els partits.

En aquest sentit, la Diada també serà un referèndum intern. Crec que el malestar generalitzat del moviment es percep amb claredat en l’àmbit polític de partits, parlamentari, del govern. Però és una incògnita quanta gent optarà per no afegir-se a la manifestació i quedar-se a casa a mirar-la per la televisió. Jo, en les xerrades que faig arreu del país, no detecte que això haja de passar. El resultat de les duríssimes eleccions del desembre no acompanya aquesta sensació. I és evident que mobilitzacions absolutament extraordinàries com les del carrer de la Marina i Brussel·les, però també les del Paral·lel o la del dia de la detenció a Alemanya del president Puigdemont, fan pensar que la capacitat de mobilització de l’independentisme roman intacta. Ho veurem, però.

Ho veurem i ens veurem, perquè sempre, des de l’any 2010, aquestes manifestacions i tot allò que les acompanya, han estat una gran catarsi col·lectiva, un impuls polític d’una dimensió superior.

L’any passat, la vàrem fer sota la tensió de saber que presentaríem un torcebraç immens a un estat demofòbic i encara sota l’impacte dels atemptats del 17 d’agost. Enguany, la farem sota l’impacte de la repressió salvatge i l’amenaça del judici als dirigents polítics, però també reforçats per la capacitat d’enfrontament i de lluita, pels èxits, de la passada tardor. El passat Onze de Setembre, molta gent em demanava si els nostres polítics serien ‘capaços de fer-ho’. I jo els responia que sí. I ho varen fer. No de manera suficient, però es va votar el primer d’octubre, es va aturar el país dos dies després, es va proclamar la república el dia 27, es va aguantar el cop d’estat del 155, es van guanyar les eleccions il·legals convocades per un Mariano Rajoy que avui ja no és ningú i, a trompades i enrenous però de manera clara, s’ha conformat una majoria parlamentària, un govern i una presidència independentistes. Tot això que ha fet el Principat aquests dotze mesos frenètics ha estat, també, la demostració que estem disposats a fer el que siga per guanyar la llibertat. I que no s’haja encertat del tot a la primera no vol dir res. Excepte que estem obligats a redoblar l’esforç al carrer i que hem d’exigir més decisió als nostres governants. Dues coses per a les quals l’Onze de Setembre –qualsevol, però el d’aquest 2018 més encara– és una oportunitat que no té comparació amb cap altra.

[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]