Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’any 2016, Anna Ballbona va ser finalista del primer premi Llibres Anagrama amb la seva primera novel·la, Joyce i les gallines (traduïda al castellà i aviat a l’alemany). Quatre anys després, ha tornat a presentar-se al premi i l’ha guanyat amb l’obra No soc aquí. El llibre tracta d’una família pagesa, que perviu en un espai de ruralia de prop de Barcelona, atrapat entre un polígon industrial, la via del tren i l’autopista. La Mila, que n’és la narradora, escriu sobre aquest reducte, que s’explica amb una varietat rica de personatges i de la seva parla. No ho fa d’una manera costumista, sinó amb una mirada molt pròpia, marcada per la ironia i també per la tendresa.

En les planes de la novel·la, trobem moments molt reveladors dels temps actuals, alguns fins i tot premonitoris, com ara la definició que fa de ‘normalitat’ la Mila: «Som el tràfec compartit, el món que només nosaltres ens sabem i tot sovint només nosaltres podem entendre. La solitud de saber-nos aquesta certesa, que almenys abriga. És com si apilant aquestes ratlles domestiqués el món d’on vinc. Mira, aquí la cama ortopèdica de l’avi, aquí els renecs del pare, aquí el viso de l’àvia, aquí les contradiccions, el Far West i el tal com raja… Perquè, oi que la foscor no viatja per generacions?»

La Mila viu en un món que s’acaba amb ella o viu en un món que es manté, malgrat tot?
—La Mila viu en un món que es manté, malgrat tot, en el sentit que és un món que ha conegut i encara en queden restes, però és un món en via d’extinció. En certa manera ella això també ho sap. I per la manera com explica aquest món d’on ve (el barri, els costums, els records…), diria que hi ha una certa consciència de saber que aquest món és particular, únic, diferent. I per això té l’impuls d’escriure’l, que no deixa de ser una manera de fixar-lo.

És clar, la literatura té la capacitat de mantenir aquest món en la memòria, que és una manera de no oblidar, però no té la capacitat de salvar-lo.
—La Mila diu del seu pare que prové d’una nissaga de pagesos amb un cert tic carlí, en el sentit de temps reculat. En canvi, ella ja sap que té un peu en una altra banda. A ella, que ha conegut el món de pagès i els seus costums, les paraules i records, ja li costa saber quan es planten les patates (i diu que és més fàcil saber quan es grillaran). Hi ha doncs aquesta idea que aquest món de pagès se’n va amb els pares. I no és una idea nostàlgica, perquè la novel·la mira de defugir la nostàlgia, el romanticisme. Vol ensenyar aquest món de manera neta, amb les seves contradiccions, posant la lupa en aquestes contradiccions. I aquest món de pagès, que és un país com deia Pla o com deia la meva àvia Amàlia, la Mila sap que segurament serà arrasat.

Aquest espai de frontera on viu la Mila defineix completament la novel·la. Aquest espai és el veritable protagonista de la novel·la?
—Jo crec que sí, perquè aquest espai i aquesta frontera és el centre de referència de la Mila. Vagi on vagi, faci el que faci, el té de referència. Aquest espai en la seva infantesa ha estat molt important, perquè la família sortia poc d’allà; és un espai molt concret que queda apartat als afores d’un poble i encerclat per una autopista, les vies del tren i un polígon. A més a més, aquest espai guarda aquest món de pagès. Hi ha aquest lloc i hi ha el que es troba fora d’aquest lloc. I té molt apamat el lloc. Per això, també es mira els altres paisatges d’una manera molt aguda, escrutant-los, mirant-los d’una altra manera. Aquest espai de frontera també és molt important, primer, per trencar el clixé que fa que la perifèria sigui tota igual. I després per fer de mirall d’aquest punt heterodox i iconoclasta d’aquests pagesos. Són autèntics, sense haver fet un curs d’autenticitat ni esforçar-s’hi.

És un reducte que té uns límits que la família no ultrapassa. Però la Mila els trenca, anant a la universitat (la primera de la història de la família), anant-se’n a viure a París… Trencar aquests límits ha de contribuir per força a trencar amb aquest món? No s’hi pot retornar?
—Ella hi retorna, l’accepta i l’entén molt millor. I entén que ella ha fet el que ha fet també gràcies a aquest món. I segurament no hauria tingut un afany explorador si no fos perquè venia d’aquest món. De vegades, no sabem per què, tenim l’impuls de tirar per un camí i no per un altre. A la Mila l’atrau la idea de defugir el lloc que s’havia programat per a ella. I això a mi em sembla un exercici d’imaginació vital molt interessant. Però aquest defugir el currículum tampoc no vol dir negar el món d’on véns ni negar el batec i la importància d’aquest món. La Mila ha fet l’esforç de trobar i assumir la pròpia veu. I ultrapassar els límits no vol dir negar-los, sinó que ella agafa una altra perspectiva i és ultrapassant aquests límits que pot entendre el seu lloc al món. Els primers cops que la família surt del lloc on viu i, amb el cotxe, des de l’autopista, la Mila veu casa seva i li canvia la perspectiva i s’adona que es pot veure com un lloc de mala mort, tot i que ella sap que no ho és. La novel·la posa aquest espai al centre, el mira com més ample millor.

Avui, el món rural dins del món urbà no és respectat ni desitjat ni contemplat com una opció de vida. I aquesta és la seva condemna. La vostra història també transmet aquests prejudicis contra el món rural. I la ruralitat es pot acabar perquè s’hi ha deixat de creure.
—Ha estat arraconada i menystinguda per quatre xavos. Aquest és el drama. I massa sovint aquesta ruralitat ha estat tractada de curta de gambals. Crec que hi ha una visió de nou-ric, que potser sembla que tenim lluny, però que ha estat una trituradora física i mental contra la importància de tenir una pagesia. Amb tot, d’un temps cap aquí, hi ha noves fórmules de la pagesia, per exemple la dels joves pagesos que et porten el cabàs de fruita i verdura cada setmana. Amb tot, poden escapar de la duresa de fer de pagès i de la duresa d’un mercat absolutament devorador. Però hi ha experiències que són interessants en aquest context. I tant de bo que el confinament pugui servir per a ser més conscient de l’entorn que tenim i de què podem fer si volem que els camps pervisquin.

L’escriptora Anna Ballbona. © Albert Benzekry.

Quan vau escriure la novel·la no podíeu preveure la pandèmia, però possiblement perquè heu escrit una novel·la molt contemporània, transmet valors i preocupacions d’aquest temps. Fa molta impressió llegir el paràgraf en què la Mila fa una definició de normalitat que topa de front contra l’etiqueta de la ‘nova normalitat’.
—Aquest paràgraf quan ara el vaig tornar a llegir per revisar la traducció en castellà, em va sorprendre, em vaig espantar i tot.

Deixeu-me’l reproduir: «No sabia encara que la normalitat és una al·lucinació on agafar-nos […]. I a vegades, la normalitat, de tant buscar-la, ens ensopeix en cloroform. I quan la trobes a faltar  […], no saps com tirar avall aquella nosa.»
—Jo penso que és aquesta idea de la normalitat com una construcció literària, social i personal. És una construcció, un miratge que necessitem, com necessitem el miratge de la seguretat.

I contra la por.
—La por travessa l’arbre familiar de la Mila. I tots els membres van provant diferents conjurs contra aquesta por. I la por que ens ressona ara amb la pandèmia ha arribat a immobilitzar o a crear dictadors de barri o de cantonada. Tornant a la normalitat, sóc conscient d’haver-ho escrit perquè en aquestes primeres dècades del segle XXI ja ens anàvem preparant per a tot això: els atemptats, les amenaces d’atemptats, l’Àntrax (que va aparèixer en un moment i després va desaparèixer), les grans crisis econòmiques, que també són morals, d’un sistema que ensenya les vergonyes i és completament ratat. I no tan sols no hi ha certeses sinó que vivim en un món en ruïnes. I segurament el certificat oficial de tot això l’hem obtingut amb la pandèmia.

Un altre element a destacar de la novel·la, deixant de banda el lloc, és la construcció d’una veu pròpia marcada per la ironia, però també per la tendresa, una veu que no jutja, neta de prejudicis.
—La Mila sent una estranyesa vital, existencial, que li fa nosa. Però en cap cas no prejutja les coses que explica, que li passen. Segurament perquè és una mirada neta, de les coses tal com són. De no anar amb tics políticament correctes. De respecte cap a aquest món, malgrat les ombres que hi apareixen. Ella ve d’un món humil i la seva veu és la d’entendre aquest món però sense jutjar-lo. Ara, aquesta veu, depèn de qui se la mira, doncs també la troba contundent, una mica esquerpa… Però té aquest punt de mirada entranyable. Ella sap que aquest món el porta amb ella. Som la llengua i les històries que portem. El lloc de la Mila és aquell barri, però el país també és la llengua i les històries i la manera d’explicar-les.

Donant vida a aquest lloc hi ha una galeria de personatges (l’avi amb la cama ortopèdica, l’àvia i les seqüeles de l’accident que va tenir, el pare, home granític de poques paraules, les maletes de la tia conca, l’Home d’Allà Dalt que és un sanador…), que des de fets quotidians, per aquesta mirada de la protagonista, s’acosten cap a la fantasia. Això fa que la novel·la estigui embolcallada d’un aire de llegenda, de conte. I això contribueix a fer-lo més literari. I lligat amb això, la llengua, perquè també són les paraules i les expressions que construeixen aquest món d’aire fantàstic. Se us veu una intenció molt clara de pivotar sobre la llengua. Fins i tot heu dit que feu un homenatge als insults i als renecs.
—Sempre es diu que hi ha llibres que t’acompanyen. A mi un dels que m’ha ajudat en aquest llibre és Parla, memòria d’en Nabokov. I tot i que l’exercici que faig és diferent, sí que vaig voler agafar petits fets i insuflar-los de vida i significat. Tenen una càrrega molt potent. Perquè de vegades hi ha petits fets que t’expliquen tot un món, tota una manera de funcionar. I, per a mi, que poguessin tenir aquest punt mític era important. És una manera de realçar el realisme. I en això hi ha una part de joc. Són personatges que surten dels corrents habituals o centrals. I aquests personatges es perfilen a través de les paraules, no només de què diuen sinó de com ho diuen.

La mare, tot i que és un personatge secundari i el més pragmàtic de la història, és el veritable pal de paller de la família.
—I és la que guarda la memòria. Perquè la Mila aconsegueix saber els detalls de la seva història familiar paterna gràcies a la mare. Sovint les dones són les dipositàries de la memòria familiar, popular, d’històries que es van explicant o en alguns casos d’històries silenciades.

Vós coneixeu bé el món que heu retratat a No soc aquí. Però aquest món no s’acaba amb la mirada de la Mila. Continuareu escrutant-lo en més novel·les?
—Això no ho sé. Però és veritat que vinc d’un món de famílies pageses, en el qual sempre he sentit moltes històries, se n’han explicat moltes i de moltes menes. I d’aquestes, n’hi ha un cabàs molt gran que em va explicar la meva àvia Amàlia. I alguna d’aquestes històries sí que sé que ha arribat l’hora d’estirar-ne el fil. En qualsevol cas, la voluntat sempre és fer-ne literatura, d’aquestes històries. No explico cap biografia pròpia. En el cas de No soc aquí, la intenció era explicar una manera molt concreta de fer de pagès: la de repetir les coses sempre com s’han fet durant dos-cents anys. Però hi ha moltes altres maneres de fer de pagès.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.