Alguns exemples d’una democràcia més elegant, ara que vénen eleccions

  • Això que passa ací, que votes un dia i durant quatre anys ja no pots fer res més que d'espectador, no és el millor sistema. I no cal ser cap revolucionari per a trobar exemples millors

Vicent Partal
10.05.2023 - 21:40
Actualització: 10.05.2023 - 21:55
VilaWeb

Aquesta nit començarà a la major part del país una campanya electoral múltiple que conformarà dos dels tres parlaments autonòmics, tots els consells insulars i la gran majoria dels ajuntaments. Unes eleccions que seran importants en termes polítics, i apassionants, però que en substància seran un calc d’allò que hem viscut tota la nostra vida.

Perquè ja sabeu com va això: tots els partits polítics s’esforçaran aquestes setmanes a fer més activitats que mai i aprofitaran qualsevol coseta per atacar els adversaris. És trist, però és ben evident que tot allò que s’ha fet aquests quatre darrers anys en realitat serveix de poc. El màrqueting electoral ho tapa i els candidats poden arribar a fer exercicis de prestidigitació a uns nivells dignes del circ més excels. Per exemple, Collboni ahir es va atrevir a retraure a Colau que és batllessa gràcies als vots del racista Valls –com si ell no hagués governat Barcelona tots aquests anys gràcies, precisament, a això.

Però el problema és estructural. Perquè el sistema electoral que tenim funciona de tal manera que ens demanen el vot acorralant-nos durant quinze dies de campanya amb missatges que prometen qualsevol cosa, i quan ja el tenen, el vot, fins que passen quatre anys ja no hi tenim res a fer, com a ciutadans. Tret de mirar com els polítics el fan servir, possiblement en coses que no aprovaríem.

Però aquest sistema electoral no és una fatalitat a la qual estiguem condemnats. Les coses es poden fer d’una altra manera. I, de fet, es fan d’una altra manera en països que no és que siguen revolucionaris, però que opten per formes més refinades, elegants i amables de democràcia. N’explicaré alguns casos.

Quan es parla de democràcia directa tothom té al cap Suïssa. Per raons òbvies. Els suïssos han pres decisions en referèndums o en assemblees públiques més de 450 voltes del 1971 fins ara. I això vol dir que han votat de la reforma de la constitució als afers locals més petits. Però hi ha un detall que sovint es passa per alt i que crec que és important. No són els governants els qui proposen de fer un referèndum, sinó els governats. El parlament i el govern no tenen la possibilitat de convocar un referèndum, que sempre ha de nàixer de la iniciativa popular o d’acord amb els requeriments legals que fan que, per exemple, una despesa extraordinària d’una administració haja de ser sotmesa a votació popular.

Tanmateix, més enllà de Suïssa, hi ha un bon grapat de països on la democràcia no es limita a votar una volta cada quatre anys. Per exemple, en molts estats dels Estats Units –i en moltes ciutats d’Alemanya– funciona l’anomenat Recall Elections. La cosa consisteix en la possibilitat de desposseir un polític del càrrec en qualsevol moment de la legislatura; votant, però sense haver d’esperar unes eleccions. L’any 2021 hi va haver un vot famós, que no va reeixir, per a fer plegar el governador de Califòrnia, Gavin Newson, i enguany ja s’han fet deu votacions d’aquest estil, sobretot contra batlles, majoritàriament engegades amb una simple recollida de signatures.

A Estònia la democràcia electrònica permet d’experimentar –ara com ara, tan sols en eleccions molt parcials– un model semblant de recuperació dels escons, perquè els votants en qualsevol moment poden “recuperar” el seu vot si el polític que han votat no es comporta com volen. I aquest polític perd el càrrec si els seus electors li retiren la meitat dels vots rebuts.

A Liechtenstein, ja sé que és un país petit, hi ha la possibilitat de la iniciativa legislativa popular, com ací. Però amb una variant molt interessant, que és que si el parlament rebutja la llei proposada, aleshores és obligatori de fer un referèndum sobre aquella llei. Ací si els parlaments diuen que no el procés s’ha acabat.

Hi ha també el famós cas d’Islàndia, on l’assemblea que havia de redactar la nova constitució del 2009 es va elegir d’una manera sorprenent. Mil ciutadans, de 18 anys a 89, que no havien militat mai en cap partit polític, van ser triats en un sorteig i els demanaren si volien formar part de l’assemblea. 522 van dir que sí i els van concedir un espai igual en televisió, ràdio i premsa per a presentar les seues idees. I aleshores la població en va triar vint-i-cinc que van passar a ser els redactors.

I explique un darrer cas, a l’Uruguai. L’any 2000 l’Uruguai, que té també una gran tradició de referèndums, va aprovar la llei número 17.244, que introdueix a la constitució un sistema original de control ciutadà. És un procés en dues etapes pel qual els ciutadans, aplegant tan sols un 2% de signatures del cos electoral, poden interposar un recurs contra qualsevol llei que aprove el parlament en els 150 dies posteriors a l’aprovació, i es pot convocar un referèndum per decidir si es revoca o no. I mana el resultat del referèndum.

No us vull cansar amb més exemples, perquè crec que s’entén què vull remarcar: que això que passa ací, que ens demanen el vot un dia i durant quatre anys es desentenen d’allò que hem votat, no és la millor democràcia possible. Ni de bon tros. Recordem-nos-en quan siga l’hora de fer efectiva la república.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any