Albert Pla borbons
Albert Pla, en una imatge d'arxiu (Foto: Adiva Koenigsberg)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Albert Pla (1966) surt avui del seu confinament, que ha passat a la casa al mig del bosc on viu, per a presentar a ciutat el seu segon llibre, Espanya en guerra (Amsterdam). El celebrat músic i escriptor baixarà a Barcelona per a parlar d’una novel·la que converteix en ficció el conflicte entre Catalunya i Espanya amb una imaginada, i molt violenta, intervenció nord-americana. El govern espanyol veurà atònit com l’exèrcit americà entra al seu territori per a doblegar els independentistes catalans amb èxit, però alhora els americans entren en guerra amb els espanyols. El lector llegirà tortures, violacions i assassinats que afecten la majoria de la classe política espanyola i catalana, fàcilment recognoscible, tot i que no mencionada. Els set soldats nord-americans que assolen literalment el territori, el Batalló dels Sonats, són els protagonistes d’un llibre que acaba amb un McGuffin espectacular.

Albert Pla en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Espanya en guerra. De què tracta?
—Home, és claríssim: d’Espanya en guerra. Hi ha una guerra a Espanya. Si vols més detalls, hi ha una guerra dels americans contra els espanyols. Aquest llibre el vaig escriure l’octubre-novembre del 2019.

Un ocellet em va dir que justament en aquelles dates us van veure a la plaça d’Urquinaona, escenari de les protestes contra la sentència, barrejat entre els joves.
—Sí. Vaig anar-hi. Jo feia Miedo al teatre. No havia anat mai a una manifestació. I ho vaig aprofitar. Primer al passeig de Gràcia. Però era molt avorrida. I a més a més em coneixia tothom i era una mica incòmode. Però la de la Via Laietana era més vistosa. Què s’esperaven, que els nens quedessin asseguts veient com pegaven les iaies? A Urquinaona m’ho vaig passar molt bé i hi hauria cremat més coses, si hagués estat jove. Però tampoc no pots demanar-ho tot. En aquell moment escrivia aquest llibre, sí.

Per què aquest tema, el conflicte a Espanya?
—Van ser uns temps molt intensos, de rebre molta informació de l’exterior. Per a mi va ser una bona manera d’aïllar-me, i escriure la meva versió dels fets. I deixar d’avorrir-me escoltant com m’ho expliquen els altres. Ja m’avorria tanta notícia i tanta polla d’Espanya i Catalunya. I tenia ganes d’escriure jo, i aïllar-me de les ximpleries. En un llibre totes les sospites les pots confirmar, o inventar, com fan els historiadors.

Al llibre els espanyols deixen entrar els americans per atacar els catalans, i els americans acaben atacant també els espanyols. Mor tota la classe política espanyola i catalana actual. O gairebé. 
—Com a mínim això, no? Si hi hagués una guerra i els americans entressin aquí, imagino i suposo (tot i que hi entenc poc, en guerres) liquidarien els polítics, la gent que té poder. I és el que he fet al llibre. Liquidar la gent que els americans podien veure com homes amb poder, que s’havien d’eradicar de la faç de la terra. Que és el que bàsicament fan els americans.

Els protagonistes del llibre són els soldats nord-americans que ho arrasen tot: Gómez, Jackson, Yan, Joe, Forrest, Paul, Rossi i Molly. Uns autèntics psicòpates descomunals.
—Depèn. O uns herois, com els borbònics. Semblen uns psicòpates perquè ho fan al teu país. Però quan ho fan als altres països, com estem acostumats a veure a totes les pel·lícules, aleshores guanyen l’Oscar. Apocalipsy Now continua essent una pel·lícula que agrada a tothom. I són americans passats d’àcid matant vietnamites. La gràcia que et fotria Apocalipsy Now si passés pel riu Ter… Estem acostumats a empassar-nos-ho, això. Aquí, els soldats en lloc de ‘follar-se una puta musulmana de merda amb una polla de Brooklyn’, que ens sembla tan graciós, i que ho premiem amb Oscars, i Pulitzers, doncs ho fan amb ‘una puta catalana que no es depila’. Ja sona més fort, oi? Doncs és igual. Ja se sap. Els americans. Pobres nois. La bogeria de la guerra. Molta pressió. Pobrets.

I els set personatges. D’on els traieu?
—Són pràcticament un plagi de les pel·lícules. Sempre són els mateixos, aquests soldats, i són els que ensenyo: el jove capità d’un equip de beisbol, el fotut psicòpata italià, l’irlandès pirat amb els explosius, l’asiàtic (evidentment, expert en ordinadors), el negre que sempre parla de la seva polla, i dient que cardats que són els blancs. Tampoc no hi he posat gaire imaginació.

Potser la cosa més nova seria el cas de la Molly. La dona que acaba essent més forta que els homes, personatge femení que descol·loca i denigra els homes, i que cada cop és més present en la ficció.
—Ara comença a ser-ho. I és interessant que les dones vagin a la guerra a això que diu la Molly: jo no he vingut a matar espanyols. Jo he vingut a matar homes. Em queia simpàtica. I m’ha agradat que en un món on hi ha tanta testosterona entri una persona tan fràgil, en principi, i els descol·loqui a tots.

En el conflicte Catalunya-Espanya real la violència és l’elefant a l’habitació. Hi és, poca gent l’afronta. Al llibre, és l’únic que hi ha. Violència. I moltíssima violència.
—La violència sembla que de moment és l’únic que canvia el món.

I creieu que serà el cas en el conflicte real?
—No en tinc ni idea. A mi m’ha agradat imaginar-m’ho. I tant de bo no passi mai. I s’acabi la violència al món, pau i amor. Però m’ho he imaginat, perquè tinc aquesta feina. Jo faig això: inventar-me històries.

Sota una aparença d’home frívol, he vist un Pla molt informat. Pàgina 133: ‘La CIA va desclassificar uns documents secrets que acusaven Felipe González de ser el senyor X dels GAL.’ Escrit el 2019, acaba de passar.
—El Míster X aquest és el Felipe González, encara que no es pugui dir. No? No he fet cap investigació de mesos per saber-ho. Se sap de fa trenta anys. Tampoc no estic tan informat. No havia seguit que just ara ha saltat la notícia, no. Però si ens hem d’esperar que la CIA ens confirmi això, o que la CIA ens confirmi que el rei és un corrupte, o que el PP, efectivament, va robar…

Però potser sí que llegiu llibres d’història o us informeu per la premsa. Molt més que no sembla.
—La història sí que m’agrada molt. La premsa, no. Ja me la llegeixen els amics. Però mira, avui m’he llegit articles d’història a l’ABC. Un sobre la Isabel, un altre sobre el Ferran VII i un altre sobre com Espanya va guanyar la batalla de Trafalgar, ‘però la història ho va tergiversar’. Coses serioses, com veus.

Albert Pla, en una imatge d’arxiu.

Frases del llibre: ‘Els borbònics van apoderar-se de paraules com democràcia, justícia, llibertat i tolerància.’
—Això ja fa temps que passa. No?

Una altra: ‘Ser franquista està naturalitzat, borbònic és un orgull.’
—És que ho és.

El llibre és ple de referències. Per exemple, surt un ‘líder de Ciutadans cocaïnòman dalt d’un tanc’.
—No tinc ni idea de qui parles.

O un ‘líder socialista baixet i greixós que no para de ballar’.
—Tampoc. Ara no sé de qui em parles.

Al llibre els americans fan parlar en anglès els espanyols: ‘Parla la llengua de l’imperi! Parla en cristià!’, els diuen.
—És impactant, però sí: volia que els espanyols entenguessin què significa parlar català. I que a vegades, no sigui ni considerada ni una llengua. És molt graciós això que diuen els espanyols de parlar en espanyol perquè t’entengui tot el món. Home, no exageris. Tot el món? Deu ser ‘Parla en espanyol perquè t’entenguin els espanyols’.

Heu estat creador en català i castellà des de sempre. En aquest cas, el llibre el féu en castellà, traduït per Martí Sales al català.
—Potser en prosa estic més avesat a escriure en castellà, que m’és més senzill. La traducció del Martí Sales està molt bé. En Martí ja em va traduir Espanya de merda (Amsterdam). Escrius quatre gargots, ell ho tradueix i sembla que sigui un llibre.

Albert Pla, per què no el censuren tant com a uns altres?
—Jo sempre he dit el que he volgut. Sí que he notat que hi havia gent que no li agradava gaire, però ho entenc perfectament. Perquè normalment, a la gent que no li agrada les coses que dic, o faig, són gent que tampoc m’agrada què fan o pensen. Jo també els censuraria, els polítics. Entenc que ells em vulguin censurar a mi. És recíproc. Ara els polítics guanyen perquè tenen més poder. Però ja ens veurem a l’infern.

Per exemple, Valtònyc a l’exili.
—És una injustícia molt gran. I divuit anys que tenia. És una cosa surrealista. Es van fotre en un embolic i no poden tirar enrere per la paperassa. I em sembla molt graciós que fos per una campanya electoral de Podem. I m’ha agradat molt l’interès de Podem a salvar el cul a aquest home. Gran entusiasme…

Presentareu el llibre a les Espanyes?
—No. De moment aquí. El tenim en català. En castellà encara ningú no me’l vol publicar. En castellà ningú no acaba de fer el pas.

Quina paradoxa. L’escriviu en castellà i només surt la traducció al català?
—Tal qual.

Podeu comprar Espanya en guerra a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.