Albert Pla: ‘Si dic què penso, acabaré a la presó’

Albert Pla (Sabadell, 1966) ens cita a un bar del Born. Les entrevistes s’acumulen. A fora, un periodista pren el sol després d’haver despatxat, un mal succedani del cigarret postcoit. El cantautor s’asseu en una butaca de pell envellida i desgastada. No pren res. Rere seu, hi ha una enorme paret groga i florida. La imatge contrasta amb la negror de la coberta de Miedo, el seu últim àlbum. Un compendi de cançons que havien de ser infantils i han derivat cap a la tenebra, la sang i la mort. Amb Pla parlem d’aquest projecte, de televisió i una mica de política.

—M’han avisat que mentiu molt a les entrevistes.
—Doncs, sí. No vull pas que em voti ningú.

—Però les mentides solen servir per a aconseguir vots, no trobeu?
—Potser. Vull dir que no tinc cap compromís amb l’entrevistador ni el lector, però sobretot no en tinc amb mi mateix. Canvio molt d’opinió.

—Per què?
—Sóc així. Canvio d’opinió. A vegades m’agrada el blanc i a vegades el negre. I a vegades, res.

—Parlem de ‘Miedo‘. Com és que heu deixat passar set anys després de ‘Somiatruites‘?
—Cony. Vaig estar dos anys de ronda amb Somiatruites. Després dos anys fent l’espectacle Manifestación. Llavors dos anys més fent Guerra, vaig publicar el llibre [España de mierda] i també vaig anar de ronda amb el Tortell Poltrona.

—Però no sentíeu ganes o nostàlgia de tornar a publicar un disc?
—No. Les coses han anat així. Manifestación era un monòleg i no donava per a un disc. Amb en Poltrona era un espectacle infantil amb moltes cançons que ja havien estat enregistrades abans. Pel que fa a Guerra, sempre em deien: ‘Això ho hem d’enregistrar. Ho hem de fer.’ I jo contestava: ‘Sí, sí, demà, demà.’ I al final, res. És un espectacle de teatre, ja està bé que hi hagi cançons que no s’enregistrin. No m’importa.

—’Miedo‘ és un àlbum escrit completament en castellà, a diferència de ‘Somiatruites‘. La llengua us condiciona com a artista?
—Em surt més en català. De fet, quan he provat de fer cançons per a nens en castellà, no n’he sabut. Sempre que ho provo, em surten cançons de por. Miedo havia de ser una cosa infantil, però ens vam deixar anar i se’ns va escapar de les mans. Ha sortit com ha sortit.

—És una coincidència que ‘Somiatruites‘ i ‘Miedo‘ s’acabin amb cançons protagonitzades per una figura materna?
—Bé…

—Són històries ben diferents i que retraten l’ànima de cada disc. A ‘Duerme mamá’, un nen té cura de la mare abans d’anar a dormir, i a ‘Adiós mamá’, una mare abandona el fill.
—Pot ser casualitat. No ho sé.

—Suposo que la por de ser abandonat és un dels grans temors infantils.
—Possiblement. Els pares són molt protectors quan ets petit. Un món. Però més que no l’abandó, una de les primeres pors reals és quan et renyen [riu]. Les passes putes. Fa molta por.

—Entre nines diabòliques, un circ terrorífic, un nen enterrat viu i mil coses més, és significatiu que una cançó que es titula ‘Muerto’ sigui la menys tenebrosa.
—Per què ho dius?

—Per la lletra: ‘Sóc feliç, estic content. He tornat a néixer.’
—La veritat és que no hi trobo cap explicació. Simplement se’m va acudir així [riu].

—Què aporta un home com Raül Refree, capaç de tocar, compondre i produir, en un projecte com ‘Miedo‘?
—Moltes coses. L’espectacle, bàsicament, s’ha fet gràcies a ell. Ell n’és el detonant. Jo vaig fent coses i parlo amb molta gent de fer coses. ‘Hem de fer això’, i tal. Però també tinc coses dins el cap que vull fer en algun moment. Al final en fas unes altres perquè s’acaba desencadenant alguna cosa. El ritme vital t’hi porta o bé coneixes algú concret. En el cas de Miedo, en Raül em va enviar unes peces i la cosa va créixer. S’hi va afegir la Judit Farrés, els pintors [Mondongo] i tenia també pendent de fer coses amb els de vídeo [Nueveojos]. Tot encaixava i ho vam tirar endavant. I al final, ja no saps de qui va ser la idea de tot en general, d’una tornada en concret… Per què vam fer aquesta cançó? Va ser una imatge, va ser la necessitat de posar-la en un lloc… No ho sé.

—Cercàveu res en concret amb ‘Miedo‘?
—Cercàvem parlar de les pors i anomenar-les. Sense personalitzar. És un tema que dóna molt de si.

—Però Albert Pla també deu tenir pors, oi?
—Ets el periodista mil dos que em fa aquesta pregunta. Normalment regalo un caramelet.

—Jo vull el meu caramel, me l’he guanyat.
—M’he quedat sense, paio.

—De fet, no combina amb la cervesa.
—Em sap greu. Estic fet pols.

—Ja que no les voleu anomenar… Albert Pla té por d’acabar a la presó?
—A mi m’han portat a judici fins i tot els de Podem. Si dic què penso, estic convençut que acabaré a la presó.

—I per les vostres lletres?
—Jo crec que tot això no són simples detalls.

—Què voleu dir?
—Agafar algú per les cançons és la manera que té l’estat de dir a la població que si vol, ens envia a la garjola. Pel que sigui. Poden ser les lletres, sí, però també pot ser perquè et fumis un porro o perquè a Hisenda li vingui de gust. Tot són excuses. L’estat demostra que té la gent agafada pels ous i que l’alimenta a còpia de xantatges. I tots tenim una mica de por que ens pari la policia a la carretera. Al final és la manera com ens han educat. Els tenim por.

—I què cal fer, doncs?
—Per mi, la qüestió important de tot plegat és que jo parlo de les meves coses. I que aquests paios, els polítics, els jutges, entrin a les meves entrevistes és una cosa que em molesta molt. Però a més, que la gent es pensi que a mi m’importa una merda tot això, encara m’emprenya més. Són molt invasius. Ja n’hi ha prou.

—Doncs parlem d’animals.
—M’agraden molt, els animals.

—Què n’hem d’esperar, de ‘Natura Sàvia‘, el programa de TV3 que compartiu amb en Peyu i Quimi Portet?
—Doncs, no ho sé. Jo no l’he vist. És estrany de collons.

—Com entreu al projecte?
—Sempre que m’han proposat de fer sèries o programes de televisió he dit que no. Però bé, en Peyu un dia em va dir que feia un documentari d’animals i que amb en Quimi podríem preguntar coses [riu]. Em va agradar. Es filma tot a Manlleu, que és a prop de casa, i es fa dilluns i dimarts, que són els dies que em van bé a mi.

—Si repassem la vostra discografia, teniu cançons que no són precisament animalistes.
—Ja no faig cançons sobre animals perquè ja n’he fetes moltes. He explicat coses de gats, cabres… I hòstia, necessitava parar. Però vaja, no em costa gens pensar com una panerola. És un alter ego que em diverteix.

—Sou animalista, doncs?
—Vejam… A mi, si m’oferissin deixar de menjar animals i tothom es posés d’acord, jo diria que sí. Crec que fins que no deixem de menjar animals no s’acabaran les guerres.

—Per què?
—És pura lògica. Si tu mates animals, també pots matar humans.