El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Com a periodista em preocupen els fets, però també la lògica i l’anàlisi.’ La frase és de Robert Fisk, el periodista anglès que de fa dècades intenta d’explicar-nos què passa al Llevant amb una tenacitat que molt pocs periodistes, Tomàs Alcoverro potser, poden igualar. Efectivament: hi ha els fets. Però els fets han de posar-se en un entorn lògic, o a vegades no n’entendrem gran cosa o ens distraurem mirant el dit en compte de mirar la lluna.

Aquest cap de setmana ha causat un cert enrenou el presumpte cas de censura d’un documentari, en teoria sobre Andorra i la Banca BPA. L’autor, Eric Merola, va insinuar que passava alguna cosa estranya amb aquesta producció, titulada Andorra Hustle, que havia de ser distribuïda per la plataforma de vídeo d’Amazon, però ‘havia estat retirada de la cerca’. I amb això va aconseguir de causar el conegut efecte Streisand. Tothom s’ha posat a parlar d’un documentari amb moltes limitacions, per dir-ho de manera suau, a recomanar-lo de manera insistent i a acusar l’estat espanyol d’haver-lo censurat. Però les coses no són pas tan clares, ni de bon tros.

Divendres vaig mirar el film i he de dir que em va sorprendre negativament. Primer perquè el tema de fons, el cas del banc BPA hi és tractat d’una manera escandalosament parcial. Tots els testimonis que hi parlen són, diguem-ho així, del mateix bàndol, i fins i tot hi ha casos en què, en presentar-los, s’amaga que són, per exemple, advocats dels antics propietaris del banc. I no hi ha cap contrast de versions en cap moment ni s’explica res de tot allò que es va saber sobre les altres possibles raons per al final que va tenir. I això no és detall menor: recordeu aquella vella màxima segons la qual per a tenir per bo un fet no cal tan sols que una explicació sobre aquest fet siga plausible, sinó també que no ho siga cap altra…

La meua sorpresa va ser més grossa encara quan vaig veure que un dels entrevistats era Jaume Reixach, i sobretot quan vaig sentir què deia. Ell juga la part més clarament dedicada a embrutar, en definitiva la seua especialitat de sempre. Es dóna per fet com si fos indiscutible, per exemple, que les fortunes d’Andorra vénen dels passadors de frontera que mataven jueus rics que intentaven salvar-se de l’Holocaust. És un vell rumor que té l’origen en un reportatge de la revista espanyola Reporter el 1977 i que no ha estat provat amb fets, però que desafia completament la lògica del moment –allò que dèiem de Fisk. Andorra era controlada pels nazis, el copríncep francès era Petain i el bisbe de la Seu, franquista. Passar clandestinament resistents no era una activitat simpàtica, sense risc. I imaginar que es van fer grans fortunes amb això implica que en devien passar moltíssims i que no van arribar a destinació la majoria, cosa que costa de creure perquè els jueus, ben organitzats, no ho han denunciat mai. A més que la presumpta riquesa original seria, en tot cas, dels diners que duien a sobre, diners estrangers difícils de bescanviar. I tants en portaven? I encara: com és que només mataren els jueus i no els rics que no ho eren? O com és que els passadors d’Andorra es van fer tan rics matant jueus i no se’n van fer, en canvi, els passadors de la Cerdanya o els de l’Aran, o els de l’Aragó o els bascs?

Bona part del documentari va en aquesta línia decebedora de relatar coses pel boc gros, però de sobte el to canvia gràcies a un tomb tan espectacular com desconcertant. Perquè apareixen en pantalla els presidents Mas i Puigdemont i l’advocat Gonzalo Boye parlant de les operacions de l’estat espanyol contra Catalunya, entre les quals és sabut que hi va haver pressions de tota mena sobre Andorra. Aquesta segona part, excepte per comentaris puntuals, no té res a veure amb la primera, però aconsegueix de manera eficaç l’efecte de legitimar el discurs, parcial, que s’ha ofert sobre el cas BPA. I aconsegueix, així, de posar bona part dels independentistes catalans a favor dels antics propietaris del banc, car, fent seua la segona part, fan seua també, sense adonar-se’n, la primera.

En veient-lo, tot això em va causar una sensació molt estranya, de parany. De manera que vaig cercar més informació sobre l’autor. I ràpidament vaig trobar aquesta crònica de The Village Voice, la revista de Nova York, que diu que un film polèmic anterior de Merola ‘viola totes les regles bàsiques del reporterisme ètic’ perquè només dóna veu a una part implicada. Diu: ‘Eric Merola, un ex-director d’anuncis, o és la persona més crèdula del món o no entén la diferència entre fer un documentari i fer un anunci, o té una relació a amagar amb l’objecte del seu primer film, suposadament de no-ficció.’

I també vaig trobar aquesta altra anotació a Science Bloc, en la qual s’explica que Merola ha fet servir en públic a favor seu una anècdota indemostrable i poc creïble sobre David Axelrod, un assessor important d’Obama a qui fa passar per interessat en la seua feina. El seu primer film, el més conegut, aquest en què entrevista també tan sols una part, va ser igualment font d’escàndol perquè va sobre el conflicte amb les autoritats sanitàries americanes d’un metge que deia que havia guarit el càncer amb orina humana.

Va ser enmig d’aquesta recerca que em va arribar la notícia de la presumpta censura del film a Amazon Prime Video. A VilaWeb vam optar per explicar-ho remarcant el caràcter polèmic del film i vam demanar explicacions a Amazon Prime. La resposta va ser un escrit sobre la diferència dels drets d’autors en diversos països que clarament indicava que Amazon no entenia ni la pregunta. Per què? Bé, hi ha un element important que cal tenir en compte, que és que Amazon Prime no selecciona pas els films que presenta, com fan Filmin i Netflix, per exemple. Amazon Prime Video s’assembla més a YouTube que no a Netflix perquè, de fet, qualsevol persona pot pujar-hi un film seu, tal com es pot comprovar. I això què vol dir? Doncs que Merola té el control de la seua producció, llevat que l’haja cedit voluntàriament a algú.

De fet, el vídeo motiu de la polèmica era a YouTube fins divendres, on havia aconseguit un discret nombre de visites. Va desaparèixer de YouTube divendres, es va poder veure unes quantes hores a Amazon Prime i ha tornat a YouTube, ara envoltat de l’aurèola de la censura, on ha estat visualitzat en un sol dia, segons les estatístiques, per cent quaranta mil persones. Tot un rècord.

Tenint en compte que Merola mateix havia anunciat que el vídeo seria disponible, no ara, sinó a primers de setembre a Amazon Prime, i vists els polèmics antecedents en films anteriors –com també el contingut contradictori i truculent del film–, què voleu que us diga? Em fa la impressió que, més que una censura, tenim davant un personatge certament espavilat, expert en publicitat, que ha sabut crear amb materials molt confusos una maniobra d’èxit. Per a ell i, supose, per als antics amos de la banca BPA.

PS: No ens confonguem, tampoc. És evident que Espanya ha jugat brut amb Andorra i que el govern andorrà no ha defensat la sobirania del país en veient la intromissió de Madrid. Cap dubte i és molt greu. Però això no ho explica tot. Tampoc no hi ha cap dubte que Andorra paga haver viscut durant anys al marge de la legalitat i la transparència de la societat internacional, especialment en qüestions financeres. Amb aquest menú, elaborar un plat de mitges veritats amb morts a l’armari i draps bruts convenientment adobats no és una tasca precisament complicada.

Sobre això, per tant, dos comentaris finals. El primer és que resulta sorprenent que gairebé tot el catalanisme ha presentat aquest episodi com una batalla en el marc del Principat de Catalunya, com si Andorra fos un país estranger o només un peó. La inconsistència del nacionalisme català respecte de la resta de la nació que no és Catalunya és ben coneguda, però en aquest cas supera allò que es podria esperar.

I el segon. Si, com hem fet tantes altres vegades a VilaWeb, expliquem tot això, que alguns poden pensar que va contra el relat independentista, és perquè estem convençuts que la ignorància no afavoreix mai ningú. Alguna gent pot pensar que és millor defensar la hipòtesi que Espanya ha censurat un documentari pro-independència, encara que siga molt difícil de creure-ho, que tot s’hi val. Jo no ho crec. Algunes altres voltes ja he sostingut aquesta discussió, com va passar quan vam desmuntar unes teories falses que deien que la Comissió Europea pagava Ciutadans o unes altres de molt truculentes sobre l’autor de l’atemptat de la Rambla, per esmentar-ne només dues.

No ho crec, en primer lloc, perquè la credibilitat de la informació que tu dónes depèn de ser conseqüents, i ben poca credibilitat tindríem si fóssem capaços de desmuntar només els enganys que sembla que convindria de desmuntar i no pas tots. Però, en segon lloc, perquè crec que la independència ha de servir per a fer un país millor, no una Espanyeta en petit, amb tots els seus defectes i només amb una bandera diferent. I no es crea cap societat millor callant perquè et convé, malgrat saber que allò que tens al davant no és aigua clara…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.