31.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.01.2023 - 21:57
M’atrevesc a dir que ahir va ser un dels dies més importants del procés independentista de Catalunya. Perquè la decisió feta pública pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea ho capgira tot i obre una via cap a la república independent, impossible de discutir i gairebé impossible de frenar per part d’Espanya.
Això és així perquè la sentència solemnitza de manera implícita que els catalans som “un grup objectivament identificable de persones”, que podem tenir amenaçada la nostra existència per un tractament desigual dins l’estat espanyol. I és basant-se en aquesta definició que el TJUE dóna eines als tribunals europeus per a encarar-se a la persecució de la minoria nacional catalana, fins a l’extrem de definir –en el famós paràgraf 100– la il·legalitat del judici del procés. El castell de cartes organitzat per les autoritats espanyoles ha començat a caure, doncs, i obre una gran oportunitat per a la nostra nació a curt termini.
Ha costat cinc anys llargs que el dòmino arribàs a fer caure aquesta fitxa tan transcendental. Segurament no hi havia cap més camí, ni cap de més curt ni cap de menys complicat i exigent. Ha estat molt llarg i esgotador, però peça a peça avui podem apreciar com el litigi jurídic estratègic davant els tribunals europeus i davant l’ONU ha posat la bastida teòrica que justifica el salt endavant fet pel tribunal. Els juristes i advocats que han treballat incansablement aquests anys han aconseguit finalment de capgirar la truita i ara ja no és Catalunya que ha d’explicar per què vol la independència. Ara és Espanya que ha d’explicar com és que es comporta amb els catalans com es comporta, de manera discriminatòria respecte dels “altres espanyols” i, per tant, inacceptable en el marc europeu on som.
L’advertiment del tribunal és molt precís. Fins ara els tribunals podien oposar-se a la persecució de persones individuals tan sols fonamentant-se en fallides sistèmiques com les que hi ha a Polònia, Hongria i Romania. Però d’avui endavant els tribunals han d’oposar-se també a la persecució d’individus si “un grup objectivament identificable” d’aquests, tot i viure en un estat funcionalment democràtic, no té respectats els seus drets en peu d’igualtat. I una democràcia ètnica, que aquest és el concepte que defineix això que és Espanya, implica per definició que el comportament de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits. I el tribunal, en aquesta sentència històrica, s’ha encarregat d’avisar que això, en el marc democràtic i legal europeu, és completament inacceptable.
Ara la qüestió és mirar un pas més enllà. Com aquest “grup objectivament identificable de persones” pot resoldre el problema de discriminació de què és objecte? Doncs si l’estat no vol cessar de tractar-lo de manera discriminatòria –si l’autodeterminació interna és impossible–, tan sols resta un recurs, que és l’exercici del dret d’autodeterminació externa, concebut com a remei a una situació inacceptable. Que, de tots els arguments per a exercir l’autodeterminació, és el més acceptat per la comunitat internacional, l’ultimum remedium.
Tot això no caurà del cel, evidentment. Cal mobilitzar el país i esdevenir un problema greu per a la Unió Europea, prenent consciència que el camí judicial ja ha assentat unes bases que els polítics no s’atreviran a discutir –car la reverència dels polítics europeus envers les decisions del TJUE és total i absoluta.
El pas següent, per tant, és demostrar, com demana la sentència: “amb elements fiables, precisos i degudament actualitzats”, la discriminació i l’ànim de persecució contra els catalans que impregna l’estat espanyol i les seues actuacions. I, en aquest aspecte, les repetides astracanades judicials de Llarena i Marchena són un suport fabulós, com ho és el cas Pegasus. I, sobretot, inserir aquest combat judicial en el lloc d’on ningú no s’hauria d’haver mogut després del Primer d’Octubre: l’exercici legítim del dret d’autodeterminació que el parlament de Catalunya va fer el 27 d’octubre de 2017, quan proclamà la independència.
PS. Ahir va ser un dia en què em vaig sentir molt orgullós de la feina de la redacció de VilaWeb. El rigor i la serietat amb què aquest diari va seguir tot allò que té relació amb la sentència contrasta poderosament amb els missatges esbojarrats que molts mitjans van llançar precipitadament durant les primeres hores. Vull remarcar de manera molt especial la feina extraordinària de Josep Casulleras Nualart, cap de redacció de VilaWeb, una persona amb uns coneixements sobre aquest tema que han estat més que demostrats aquests darrers anys. Poder tenir l’ocasió de servir-vos, en un dia tan important, amb aquest compromís de qualitat és reconfortant i ens va recordar per què fem aquest esforç ingent que és posar VilaWeb cada dia a les vostres pantalles.
En efecte.
Ahir va ser un dia gran. I ho va ser malgrat tots els dubtes, burles i desqualificacions de tota mena que ha hagut aquests cinc anys en contra de l’ exili i de la seua estratègia. Era difícil, però possible. Ara cal, deixant enrere allò que no serveix, continuar endavant. Seguim, que la feina és nostra.