Adeu definitiu a la Mallorca profunda?

Diuen els qui en saben que el món es divideix entre Mallorca i fora Mallorca. Per tant, Mallorca és tot un món en si mateixa. Si observam l’illa amb deteniment podrem concloure que, si més no del punt de vista geogràfic, no els falta raó. De nord a sud ens podem trobar variacions tan grans com la serra de Tramuntana (també amb les particularitats pròpies que atorguen gairebé noranta quilòmetres de longitud des del cap de Formentor fins a la Dragonera), els pobles del Raiguer, a l’ombra de la muntanya; zones ben àrides com el sud, amb règims de pluviometria especialment baixos i municipis com les Salines, Santanyí, Felanitx o Campos; Palma i la seva conurbació, que pràcticament es podria estendre fins a Calvià, Marratxí i Llucmajor; el Llevant, amb Manacor com a ciutat més important i la idiosincràsia pròpia d’Artà, Capdepera, Sant Llorenç del Cardassar, pobles tots prou allunyats de Palma per a tenir una personalitat pròpia ben marcada; i després hi ha el Pla. La Mallorca profunda.

El geògraf i escriptor Climent Picornell (Palma, 1949) adora escriure sobre aquest bocí de món que és el Pla de Mallorca. Hi posa passió, coneixement, amor. Fruit d’això és una embosta d’obres que ara acaba de culminar amb un nou llibre anomenat, precisament, La fi d’un món, i que ha publicat el Gall Editor. És una meravella en tots els sentits: etnogràficament, geogràficament, lèxicament, sociològicament i humanament. Perquè no parla de la fi d’un món, parla de la fi del món, d’aquest món tan particular que s’esdevé (s’esdevenia, en realitat, ara només en resten espurnes, vestigis, de vegades herències) en tot aquest bocí de terra illenca que conformen municipis com Ariany, Petra, Sant Joan, Vilafranca de Bonany, Porreres, Montuïri, Algaida, Sineu, Santa Eugènia, Sencelles, Costitx, Maria de la Salut, Muro, Llubí, Santa Margalida… Segurament Picornell i molta altra gent podrien discutir ferm si algun de la llista hi ha de ser o ha de sortir-ne, però per començar-nos a entendre ja va bé.

Sorprenentment, aquest llibre ha estat el més venut durant els deu dies de la fira del llibre a Palma, que va arrencar a final de maig i es va allargar durant el començament de juny. Un llibre en català que parla de la Mallorca més ancestral, però passada per la mirada moderna, contemporània, d’un home arrelat a la terra, sí, però que ha trescat prou pel fora Mallorca. I el llibre s’enfila fins al primer lloc de vendes a les llistes just en el moment en què es fa la transició de cap al nou govern del PP amb Vox, en unes eleccions que arriben precisament el primer cap de setmana de la fira.

Boca-orella

Picornell afirma sobre aquest èxit: “La veritat és que em va sorprendre molt. No és un llibre que tengui vocació de best-seller, però el seu esperit, el d’un món que molta més gent que jo sent que s’acaba, es coneix que ha connectat i que el boca-orella ha fet feina de bon de veres. Per això crec que s’ha venut molt; a les presentacions que en vaig fer ja vaig veure que funcionava molt bé. En fi, n’estic content, no m’ho esperava.”

Paga la pena de veure dos o tres paràgrafs del llibre, a tall de tastet, per copsar encara més la sorpresa. “Passa en Colau Retort i l’escomet: ‘Te vull donar es condol, m’han dit que sa tia Maciana era morta. I què tenia?’ I en Colau, que és molt irresponsable, me contesta. ‘Què tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!’ ‘Vaja’, li dic jo. Se seu a taula en Bernadí des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural: ‘Vaig anar a ses Torres d’Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d’un restaurant o d’un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos.’”

“Pas per davant can Pep Masseno, de qui conten que li pegà un atac de ronyons i tenia tant de mal que sortí al corral i se va jeure damunt la banqueta de matar el porc. Quan va arribar el metge el trobà allà damunt i va dir. ‘Vaja! Aquest homo jo està preparat pes sacrifici!’ Fins i tot el malalt va riure. A més ara la casa va capgirada, la nina se casa embarassada i a la família tot és plor i desconhort, quina desgràcia. El padrí vell en canvi no ho veu així, li comenta a la seva filla, la mare de la prenyada: ‘Has de pensar que si una ovella va plena i la vens amb el manet dedins, val més; ho hauries de mirar així!’”

“A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. És temps d’espàrecs i de vent. Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per fora vila les seves inflorescències grosses i blanquinoses. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a totes el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per uns nesplers que ja eren allà quan servidor era nin.”

‘Una saga de coverbos’

Climent Picornell explica: “Aquest llibre és l’últim que he fet sobre el canvi social al Pla de Mallorca, o a tots els territoris de Mallorca que no tenen contacte directe amb la mar. Primer va ser Apunts del Pla de Mallorca, després vengué Mallorca Profunda? (amb un interrogant, la Mallorca Profunda ja no existia, és un invent dels urbanites i de les guies turístiques), després Dalt del Turó i ara La fi d’un món. És com una saga que conta coverbos d’un món que s’acaba, posats en boca dels seus protagonistes, i del nou món que va apareixent, més estandarditzat. Vaig pensar que aquest seria l’últim, que no n’escriuria pus. La veritat és que no sé encara què faré.”

Mentre el geògraf pensa què pot fer amb els seus texts, cada setmana escriu articles d’opinió al diari Última Hora, on ben sovint apareixen personatges i situacions que podrien sortir a La fi d’un món.  Picornell assegura: “El llibre no és local, és ultralocal. Però conta unes coses que passen arreu. No és un llibre de sociologia, ni de geografia… però sí, també ho és. Encara que a mi m’agrada dir que és un llibre que ha anat caçant històries. Jo som un contador d’històries, certes i no tan certes, tots els mals noms, per exemple, són inventats. He hagut de fer una selecció dels meus escrits, però el llibre té una estranya unitat que es defineix, crec, al títol. El volia titular més rotundament La fi del món, perquè per a mi el meu món són els meus records i les històries que em conta la meva gent, per tant, el món. Al final, menys rotund, es va acabar dient La fi d’un món.”

Aquest és un llibre que ens arriba precisament quan es compleixen cent cinquanta anys de la publicació de La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne. Aquest és un petit món, certament, però per a entendre’l vuitanta anys no bastarien.