Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La xiulada d’ahir als presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya va certificar la fractura que ja s’intuïa entre el carrer i el govern. No m’afegiré de cap manera a les crítiques al president Torra per l’atzucac en què es troba el seu govern.  No trobo just de carregar-li a ell els errors d’altri ni projectar-hi el desencís amb l’acció o inacció dels partits. Cap polític dels qui han ocupat la presidència d’ençà que es restablí l’autonomia no ha hagut de governar en condicions tan difícils. Cap. Torra mira de salvar els mobles d’una república nominal que va quedant enrere, difusa com un somni. Temps vindrà que aquells primers dies d’octubre ens semblaran irreals i dubtarem d’allò que sabérem amb l’elemental empirisme dels cossos esbatussats, arrossegats pels cabells, llançats escales avall, violentats. L’estat ja treballa a difuminar-ho, aplicant la tàctica venerable de repetir mentides fins que semblen veritats. Sols que ara, prenent exemple de Donald Trump, l’ha recaragolada i proclama mentides allò que són veritats com una casa. No som a l’era de la postveritat, que és una vulgar contradicció semàntica, sinó a la de les fake news.

No m’hi afegiré, doncs, a criticar Torra, però arran dels fets del 29 de setembre, reiterats ahir a la Via Laietana i davant el parlament mateix, m’afermo en l’opinió que el govern no sols és a la corda fluixa, sinó que és insostenible des del primer dia. Tant per la seva composició gairebé mitològica com per les condicions precipitades el 30 de gener i jornades posteriors d’investidura fallida, no pot fer res més sinó exhibir a cada pas una contradicció entre intencions proclamades i fets comprovats.

Junts pel Sí havia anat tan lluny com era possible dins els límits constitucionals, i el 27 d’octubre els va superar. Una vegada desfermada la violència de l’estat, ja no era possible cap govern que no fos a l’exili o a la clandestinitat. S’havia acomplert la revolució des de les institucions, i en el punt en què l’estat les usurpà el país havia d’haver-se convertit en un eriçó i esdevingut impenetrable. Calia aprofundir el fet diferencial fins a ser radicalment un país estranger a l’opressor, fent-li impossible el control del territori.

El 21 de desembre va ser una altra derrota de l’estat, però el govern que en va sortir per força havia de ser esquizofrènic. No sols per la fractura prèvia de Junts pel Sí, que ja adulterava el missatge restaurador de la campanya, sinó encara més per la ficció que s’instal·là tot seguit de fer efectiva la República, sí, però a termini indefinit. En l’arc que va del terme natural de la legislatura fins als possibles trenta anys que es concedeixen els republicans segons Joan Tardà, hi caben diverses futurologies. Tampoc no és gaire concret Carles Puigdemont quan exhorta a aprofitar noves oportunitats, sense precisar com arribaran ni quan. Dit sense embuts, prometre d’activar la República dins la gàbia autonòmica, per entrar a la qual hem vist els polítics propinar-se els cops de colze i les travetes de costum, és un contrasentit. Com ho és convertir el primer d’octubre en memòria històrica, mentre se n’ajorna el mandat a una segona vinguda del referèndum, això és, a una parusia de la democràcia espanyola que demana una fe irracional en l’estat, perquè tothom sap que és humanament impossible.

La crida de Torra a marxar pels drets civils, l’encoratjament dels CDR i, en definitiva, l’apel·lació a l’eslògan ‘els carrers sempre seran nostres’ delaten la impotència del govern. És la confessió diàfana que les institucions no ho són, de nostres. El mateix govern ho va demostrar el dia 29 passat autoritzant la tornada dels mateixos policies que a ulls del món sencer Madrid havia llançat contra el país com paquets d’odi comprimit. Amb una diferència important: si un any abans aquells ninots violents podien considerar-se com a pura matèria irreflexiva, el seu retorn premeditat i arter ens força a reconèixer-los una ànima xopa d’iniquitat. Com la que mou els partits que donen carta de ciutadania a la violència.

La violència s’encomana, i el nadir de la incongruència ha estat tolerar-la a la policia pròpia. D’antuvi em va semblar desorbitat d’exigir la dimissió del conseller. Buch ha heretat un cos farcit de mossos procedents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil que l’il·lusionista Jordi Pujol va ‘catalanitzar’ amb l’enginyós sistema de canviar-los l’uniforme. Tothom sap que dins els mossos Tabàrnia hi té una part del seu exèrcit. És, per tant, improcedent de demanar responsabilitats al conseller de no haver sabut controlar allò que ningú no ha controlat mai.

Així i tot, calia reaccionar als fets de dissabte, repetits ahir. I l’única manera convincent de fer-ho és amb expulsions, descensos i suspensions proporcionals a les responsabilitats en l’escala de comandaments. No hi ha cap altre camí si es vol demostrar que s’ha recuperat el control polític i que la jerarquia funciona. Però en lloc de demostrar-ho, el conseller va negar allò que tothom havia pogut veure, i com un Alfonso Dastis qualsevol va tombar-se d’esquena a l’evidència, de manera que regalà a l’estat allò que tant maldava per obtenir: la confirmació d’una suposada violència independentista. Però dir violència del llançament de pols de colors té la mateixa veracitat que dir-ho del llançament d’avions de paper. I un cop s’ha caigut tan baix en la irresponsabilitat, no es pot esperar ni comprensió del poble ni, així ho espero, confiança del govern. Em fa l’efecte que l’afer ha pujat un graó més en importància i ara ja és la credibilitat del president que hi haurà en joc si manté Buch en el càrrec.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.