17.12.2022 - 21:40
El 5 de desembre de 2017 començava oficialment la campanya electoral més excepcional de la història de Catalunya. Unes hores abans, el Tribunal Suprem espanyol havia ordenat de mantenir empresonats Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i alliberar els consellers Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull.
Unes hores després d’haver començat la campanya, la policia espanyola escorcollava la seu de l’IDESCAT en relació amb el Primer d’Octubre, Pablo Llarena retirava les primeres euroordres contra el president Carles Puigdemont i els consells exiliats a Bèlgica i s’ordenava de retirar dels edificis públics cartells amb les paraules “democràcia” i “llibertat”.
Això en poc més de vint-i-quatre hores. L’excepcionalitat ja la trobem en la convocatòria electoral mateixa, feta pel president espanyol Mariano Rajoy el 27 d’octubre bo i emparant-se en l’article 155 de la constitució espanyola. Els comicis es farien un dijous, dia feiner.
Una campanya desigual per a l’independentisme
El pressupost de la campanya va ser desigual entre formacions. Ciutadans va ser el partit polític que més diners es va gastar, 2,99 milions d’euros, seguit del PSC (2,41 milions). En canvi, el partit que menys va gastar va ser la CUP, amb 430.000 euros, ERC no va demanar cap crèdit i va fer servir recursos propis i Junts per Catalunya va promoure el micromecenatge.
Respecte dels grans blocs, segons les dades oficials, les candidatures no independentistes es van gastar de mitjana 1,99 milions d’euros. Per contra, els independentistes, tot i aconseguir la majoria absoluta, se’n van gastar de mitjana 1,29.
Sobre això, ara fa un mes La Vanguardia va revelar que les formacions contràries a la independència van tenir una ajuda extra, amb una campanya digital que va costar entre 1,5 milions d’euros i 2, i que va contractar més de cinquanta persones. Originalment, la campanya no pretenia de beneficiar específicament cap partit, i assessorava el PP, el PSC i Ciutadans. Tanmateix, el 13 de desembre, quan Miquel Iceta va reconèixer que seria favorable a l’indult dels presos, l’estratègia va canviar i tots els esforços es van centrar en Ciutadans, que va acabar essent el partit més votat.
El JEC esdevé un dels protagonistes de la campanya
La Junta Electoral espanyola (JEC) va intervenir com no s’havia vist mai en unes eleccions democràtiques. La junta electoral de Barcelona va prohibir a TV3 de dir “govern a l’exili” i “consellers exiliats”, perquè deia que infringia la neutralitat informativa, i també va ordenar que les fonts i les façanes de Barcelona no es poguessin il·luminar de color groc i tampoc no hi podia haver cartells o pancartes que fessin referència als presos polítics en l’espai públic.
La JEC tampoc no deixava portar llaços grocs als membres de les meses, interventors i apoderats. Fins i tot es va negar a acreditar observadors internacionals perquè supervisessin el procés electoral.
Per la seva banda, el jutge Llarena no va permetre als presos, tot i ser candidats, de participar en la campanya, fos assistint a mítings o enregistrant missatges. De fet, Junqueras va ser sancionat amb quinze dies de confinament dins la presó d’Estremera per una entrevista telefònica amb RAC 1 i també van ser castigats tant Junqueras com Sànchez per haver enregistrat un àudio per un míting.
El dia de les eleccions mateix es va fer públic que un informe de la Guàrdia Civil espanyola lliurat a Llarena considerava que les manifestacions de l’Onze de Setembre eren part d’un delicte de rebel·lió.
Una candidatura contra les il·legalitzacions
Les llistes electorals de cara al 21 de desembre es van fer a corre-cuita. Puigdemont va fer una crida a bastir una llista unitària, amb web inclosa, que finalment no va reeixir.
De fet, els partits independentistes, tot i reunir-se, no van poder acordar un document programàtic comú. Tant la CUP com Junts i ERC negociaven un escrit perquè els programes electorals incorporessin la vigència del Primer d’Octubre, la llibertat dels presos polítics i el rebuig a l’article 155, i un procés constituent. El desacord va raure en la defensa d’una negociació bilateral per part de Junts i ERC, mentre que la CUP optava per la unilateralitat.
La campanya dels partits també va ser excepcional. Puigdemont, a l’exili, encapçalava la candidatura de Junts per Catalunya, que també incorporava els consellers exiliats Clara Ponsatí i Lluís Puig, i Jordi Sànchez, que era a la presó. El míting de tancament era virtual, amb una conferència del president de Brussel·les estant.
La candidatura d’ERC era encapçalada per Junqueras, a la presó, amb dos consellers a l’exili a la llista. Meritxell Serret encapçalava la candidatura a Lleida i Toni Comín ocupava el setè lloc per Barcelona. En aquesta situació sense precedents, ERC va promoure una llista alternativa, Diàleg Republicà, per si la candidatura oficial era il·legalitzada o invalidada. Era formada en gran part per militats del partit o de les joventuts i va comportar la recollida de signatures per poder-se presentar. Finalment, es va dissoldre abans de les eleccions.
