Neix un 2023 envoltat de vells interrogants

  • Els grans riscs que es presenten de cara a l’any nou són una continuació del que deixem enrere · Què faran els russos? I l'energia? I els preus? I el BCE amb els tipus? Quan i com ens arribaran els fons europeus? Què farem amb les renovables?

Jordi Goula
31.12.2022 - 21:40
Actualització: 31.12.2022 - 21:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any comença coix. Amb temes pendents del 2022 que han quedat a mig fer. I l’any també comença amb por. Probablement, la pujada de tipus d’interès i la inflació són els dos grans temors –lligats entre si– que avui pesen més en els ciutadans. N’hi ha més d’importants, però allunyats de la immediatesa de la gent. És normal: la butxaca pròpia és el principi de tota la microeconomia.

Les institucions eleven una mica el punt de mira. Diuen que l’activitat passarà de créixer a un ritme del 4,5% el 2022 a un altre que estarà entre l’1% i l’1,5%. La frenada serà brusca i notarem la desacceleració i fins i tot un cert estancament en el dia a dia. Estats del nostre entorn entraran en recessió tècnica (dos mesos amb creixement intertrimestral negatiu), si bé el Banc d’Espanya diu que a l’estat espanyol no l’afectarà, encara que les taxes de creixement positives siguin mínimes. I això passarà, diuen, els primers mesos del 2023. De fora estant, no ens estiraran gaire les exportacions i el mercat interior estarà ensopit, per la pèrdua de poder adquisitiu i la manca d’inversió empresarial. Aquest és, a grans trets, el panorama que ens pinta la gent que en sap més.

Però hi ha més coses, més riscs. A Catalunya ens n’hem fet ressò. Recordant riscs importants que ens esperen els mesos vinents, la Cambra de Comerç de Barcelona, per exemple, demanava fa una setmana a la Generalitat i a l’estat espanyol que acceleressin l’execució dels fons Next Generation EU. Si han de ser una de les claus perquè l’economia no s’enfonsi, cal que s’hi afanyin. Entrem en el nou any amb un gran retard. L’estat espanyol tan sols ha repartit el 49% dels fons del Mecanisme de Recuperació i Resiliència pressupostats entre el gener i l’octubre del 2022. Com és habitual, a Catalunya han assignat el 14,3% del total de transferències directes destinades a les comunitats autònomes, és a dir, un percentatge clarament inferior al pes que té en termes de població (16,3%) i PIB (19,0%). La Cambra també demanava a la Generalitat que no s’adormís, perquè entre el gener del 2021 i el 2 de desembre del 2022 tan sols ha mobilitzat 1.115 milions d’euros, que representen el 50,8% dels fons ingressats procedents de l’estat. Ha posat deures per a tothom.

Per una altra banda, a la reunió de Nadal, el president de la PIMEC, Antoni Cañete, va dir: “La prioritat de tots els governs ha de ser contenir la inflació.” I alhora demanà al govern mesures per a l’impuls de l’activitat econòmica i la indústria, juntament amb mesures de promoció a l’ocupació i la formació professional. Va tocar, doncs, un dels punts que avui cremen. També es va referir a la necessitat d’impulsar un pacte general per a la productivitat en l’àmbit laboral i dels recursos. I va afegir: “La revisió dels salaris arran de la tensió inflacionària ha d’anar lligada a indicadors de productivitat i no tan sols a l’IPC.” Els anomenats efectes de segona ronda fan por. Moltes pimes no resistirien augments salarials com el de les pensions, per exemple. I els empresaris tenen molta recança.

No fa gaires dies que l’economista en cap del Banc Central Europeu, Philip Lane, subratllava en una entrevista que la institució creu que els efectes de segona ronda seran els impulsors principals de la inflació el 2023 i el 2024. “Molts sectors han d’apujar els preus perquè els seus costs han augmentat. Molts treballadors també han tingut una gran reducció del nivell de vida i esperem que rebin pujades de sou més importants el 2023 i el 2024.” Vet ací la recança que va més enllà de les nostres fronteres.

I fa poc, a mitjan novembre, era una taula rodona formada pels presidents de la PIMEC, la CECOT, el Cercle i la Cambra de Barcelona que denunciava el “drama” de les renovables a Catalunya. Durant l’acte, els participants van lamentar les traves administratives que frenen les inversions en energia verda. Potser el més punyent va ser el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, que va dir que aquests darrers deu anys a Catalunya no s’havia fet “absolutament res”. “Mentrestant, l’estat espanyol en conjunt ha passat del 20% a superar el 50%. La comparació fa angúnia”, va dir. A parer seu, caldrà fer una inversió de més de 50.000 milions d’euros per resoldre una situació que considera una “urgència”. I tant que és urgent! No podem continuar a la cua de les comunitats autònomes en aquest terreny.

Vet ací tres aspectes cabdals de l’any nou. Els fons europeus, que han d’exercir el seu paper. El desmantellament de la cúpula del Ministeri d’Indústria espanyol no sé si serà positiu per al futur. Però sí que sé que fins ara les coses no s’han fet bé, això és clar. En això ens hi juguem massa i, encara que no confio gaire en els diners que finalment ens arribaran, és un pilar cabdal de l’any.


El segon risc l’apunta Antoni Cañete, que a la inflació no la castiguin del BCE amb tipus com més va més alts i rebin desmesuradament les persones i empreses endeutades, mentre, a dins, ens dediquem a posar llenya al foc, amb un augment de salaris que forci noves pujades de preus. I, en aquest sentit, hi ha un altre aspecte que destaca el Banc d’Espanya que no pot ser passat per alt. Segons les dades de la darrera enquesta, gairebé la meitat de les empreses ha repercutit gairebé tots els augments dels costs de producció als clients. No obstant això, encara n’hi ha una part significativa amb costs continguts als marges, que preveu d’anar traslladant als preus finals. El Banc d’Espanya estima que aquesta translació implicarà un augment de la inflació en alguns sectors. Va bé que ho recordem, de tant en tant, que no tot és política monetària en la vida econòmica.

El tercer risc no sembla tan evident, ara com ara, a curt termini, però és el més important a uns anys vista. A Catalunya no hem fet res per implantar les energies renovables. Esgrimint motius, moltes vegades amb més de cor que no de cap, s’ha tallat de soca-rel el creixement que haurien d’haver tingut. El 2023 no podem esperar més. L’energia és la dificultat més gran que té el món en aquests moments. Potser aquí encara no en som prou conscients, sigui pel clima o perquè Catalunya continua essent la comunitat més nuclearitzada de l’estat espanyol. Però les centrals nuclears tenen els anys comptats i hem d’haver estat capaços de substituir-les. Potser solament ho acceptarem quan s’evidenciï que la raó s’ha imposat al sentiment i, aleshores, ja sigui massa tard per a comptar amb la nostra energia.

A aquests tres riscs directes en podríem afegir perfectament uns altres de concentrats en el comportament de les variables. Per exemple, tal com explica Funcas, la crisi energètica podria ser més intensa que no era previst i complicar la desescalada de la inflació i agreujar el risc de recessió a la zona de l’euro. Els preocupa especialment el mercat del gas, el més sensible a les tensions geopolítiques, i les derivades en l’electricitat. “Un agreujament o desbordament del conflicte d’Ucraïna tindria una repercussió immediata a la cotització dels hidrocarburs, cosa que causaria una profunda recessió a Europa”, diuen.

Un altre risc important afecta la capacitat de resistència que pot tenir l’economia arran de la pujada de tipus d’interès, segons la intensitat de la pujada. Sempre segons Funcas, a diferència de la crisi anterior, els riscs financers semblen avui moderats, però això depèn del ritme de normalització de la política monetària. A més, l’experiència passada mostra que les pujades de tipus d’interès incideixen en l’economia i el sistema financer de manera no lineal. Aquest apunt em sembla molt interessant. Així, els riscs poden ser lleus a la fase inicial del procés d’ajust de tipus. Per exemple, a Espanya, el creixement es va anar moderant lleument entre el 2005 i mitjan 2007, en un context de fort ajust de tipus d’interès. A partir d’aquell moment, tan sols hi va haver augments marginals en els tipus, però precisament van ser prou per a precipitar la recessió. La situació avui no és comparable, perquè l’endeutament és menor, però no s’ha de perdre de vista.

El Banc d’Espanya també s’apunta a analitzar riscs i n’apunta un parell més. La mare de tots ells és l’evolució de la guerra d’Ucraïna i, en particular, la materialització dels desenvolupaments en els mercats energètics. I, respecte de l’àmbit més domèstic, fa referència a la considerable incertesa sobre la possible evolució futura del mercat de treball –bé podria passar que la feina continués sorprenent l’alça, o que aquesta variable del mercat laboral, que habitualment respon amb un cert retard a l’evolució de l’activitat econòmica agregada, apuntés signes de debilitat. Aquesta possibilitat lliga amb el ritme amb què els projectes d’inversió associats al programa NGEU s’aniran filtrant a l’economia i la seva aptitud per a augmentar la nostra capacitat de creixement potencial. I així, tornem al principi, és a dir, als fons europeus.

Una darrera advertència cal fer en aquests moments. Durant el 2022 hem après a fer un cas relatiu a les previsions que ens han anat fent els analistes i les institucions més reputades, nacionals i internacionals. Durant el 2023 pot passar igual, segons la brusquedat o no dels moviments en els principals mercats. Cal anar amb compte i evitar de precipitar les decisions, d’acord amb una sola dada. A tall d’exemple, tan sols cal recordar allò que ha passat amb les successives actualitzacions el 2022. Dins el panel de Funcas, que considera la mitjana dels 19 centres d’estudis privats més importants de l’estat espanyol, fixeu-vos en la previsió que feien de creixement per al PIB del 2023. Al maig, era d’un 3%; al juliol, baixava al 2,5%; al setembre ja era solament de l’1,9% i al novembre quedava en un minso 1,1%. La dificultat per a fer previsions en aquestes circumstàncies és d’una complexitat extrema. Per cert, no estaria malament que pel 2023 s’equivoqués el Banc d’Espanya, que diu que encara no arribarem al nivell de PIB d’abans de la pandèmia, i que el toquéssim abans del 2024 anunciat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes