11-M: la ‘vividura’ espanyola, vint anys després

  • Poques vegades com aquell dia s'ha vist d'una manera tan descarnada i cruel què és l'estat espanyol i com funciona

VilaWeb
Fotografia: Agència EFE.

Avui fa vint anys de l’atemptat d’al-Qaida a Madrid que va fer prop de dos-cents morts. Com era previsible, la commemoració ha fet que uns i altres vulguen reescriure i endolcir aquell episodi, un dels més aberrants de la història recent d’Espanya i dels territoris que la seua monarquia continua ocupant.

Poques vegades com aquell dia s’ha vist d’una manera tan descarnada i cruel què és l’estat espanyol i com funciona; en definitiva, la vividura –aquell entreteniment conceptual que Américo Castro es va empescar per definir la manera privativa d’encarar l’existència a partir de la “morada vital” espanyola– de Madrid.

Dels molts episodis lamentables i excèntrics d’aquells dies, n’hi ha un d’especialment singular. Els atemptats van passar entre les 7.36 i les 7.40, amb deu explosions en quatre trens diferents. Tres bombes més no van explotar, cosa que va endarrerir el començament de les investigacions fins gairebé les deu del matí. Doncs, bé, poc després de les onze el president del govern espanyol, José María Aznar, ja va començar a ocupar el seu valuós temps a telefonar als directors dels principals mitjans d’aleshores, i els va pressionar perquè escriguessen que havia estat obra d’ETA. Faltaven tres dies per a les eleccions espanyoles i Aznar no va trobar, segons que es veu, cap tasca més urgent ni prioritària que difondre la mentida que necessitava per a guanyar les votacions.

I si això és extraordinari, més extraordinari és encara que els directors dels mitjans –no tots, però la immensa majoria– acceptassen dòcilment de ser còmplices de la falsedat. En alguns diaris, aquests directors s’enfrontaren als periodistes de la redacció i tot, als experts de les seccions d’internacional o de fet divers, que els deien que allò era impossible. I, cosa més sorprenent encara: s’hi van prestar diaris que feien obertament campanya pel candidat socialista, en una actuació que solament pot explicar la reverència espanyola al poder, la dependència material del poder.

Però tot s’hi valia. Els cadàvers, els cossos morts o, sobretot, la persecució dels autors passaven a un segon pla per a un govern que tenia al cap tan sols la cita electoral i que va forçar tots els recursos que tenia a l’abast –també els jutges i la policia– per mirar de mantenir-se al poder.

I la conseqüència fou que en aquell terrible matí de l’11-M es van reflectir de manera contundent, com molt poques vegades, dues constants eternes de la vividura espanyola: el menysteniment de les persones, de la població, i el menysteniment de la veritat.

Vint anys després, avui assistim a la reescriptura de gairebé l’episodi sencer, per a poder-lo aprofitar en noves finalitats. L’entitat objectiva d’algunes de les històries que sentim avui quasi que no admet gens de respecte. I, tot i declarar-me estupefacte per la poca vergonya d’alguns dels implicats en l’afer, ben mirat no m’hauria de sorprendre. No m’hauria de sorprendre perquè, per definició, la vividura espanyola és eterna; és la manera que tenen ells d’encarar la vida, tan diferent, tan distant i allunyada de la nostra.

I, en conseqüència, continua essent igual avui com fa vint anys. I, si no, què era aquella mentida de l’avís de la CIA que tan joiosament va escampar El Periódico? I totes les mentides sobre la relació entre l’independentisme català i el Kremlin que encara difonen dia sí dia no papers impresos de Madrid? I què era l’aporellos? O la fredor, glacial, calculada, amb què el govern espanyol va tractar els atemptats de Barcelona i Cambrils?

 

PS1. He fet una Pissarreta recordant, especialment, el paper nefast que va tenir el diari El País en l’engany a la població. La podeu veure ací.

PS2. Les eleccions portugueses d’ahir van ser marcades pel paper creixent de l’extrema dreta i sobretot per la quantitat de joves que han vist amb simpatia aquest moviment. Anthony Faiola i Catarina Fernandes Martins ens expliquen en aquest reportatge com és possible aquest fenomen que ja veiem a tot Europa.

PS3. Pere Millan entrevista avui José Ramón Noguero, fundador i coordinador del Moviment Franjolí, una plataforma ciutadana que treballa per fer visible la catalanitat de la Franja de Ponent: “El PSOE i la Chunta Aragonesista defensen el català perquè no tenen més remei“.

PS4. VilaWeb us pot oferir tots els continguts en accés obert gràcies als subscriptors voluntaris que ho fan possible. Però en necessitem més per a poder continuar-ho fent. Ens hi ajudeu fent-vos-en subscriptors o fent una donació única?

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any