Jordi Llansamà, de BCore Disc: ‘Vint-i-cinc anys després continuem essent uns inadaptats’

  • Entrevista a l'ànima del segell independent barceloní, que celebra aquesta setmana amb quatre concerts el quart de segle com a discogràfica de referència del hardcore i l'indie rock

VilaWeb
Martí Crespo
22.06.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De jove m’agradava el hardcore. I tenia la sort de viure a Barcelona, amb una escena local potent per on van passar grups de renom internacional. En pràcticament tots els concerts, recordo un noi discret i baixet amb ulleres, omnipresent, anomenat per tothom Jordi ‘BCore’. No hi vaig arribar a parlar mai. Fins ara que, en ocasió dels vint-i-cinc anys de la discogràfica que li va donar ‘cognom’ i amb quasi tres-centes referències a l’esquena, entrevisto Jordi Llansamà (Barcelona, 1967) poc abans dels quatre dies de concerts d’aniversari per sales de tota la ciutat.

—Què és BCore, per tu?

—Buf, difícil aquesta! BCore, d’entrada, és una discogràfica, però jo sempre hi dono una altra dimensió i podria dir que és un col·lectiu, també. No sé si realment ho és, però tinc aquesta sensació: encara que el nucli siguem X gent treballant-hi, tenim molts satèl·lits que són els grups que formen part de l’empresa d’alguna manera.

—I la gent, com creus que veu BCore?

—Qui hi és proper crec que sap i té la consciència del que t’he comentat, de col·lectiu. I a qui li arriba per premsa o escoltant la nostra música, a qui no està tan lligat al segell ni en coneix el funcionament intern, potser ens veu com una discogràfica independent important… cosa que de vegades em fa una mica de gràcia perquè realment som una discogràfica molt petiteta. Passa que de tant en tant fem molt de soroll, però realment som petitets… Ens va passar per exemple quan editàvem els Unfinished Sympathy, els Tokyo Sex Destruction, Delorean, Standstill, Aina, grups així, que semblava que hi havia molta gent a BCore i potser es creia que érem una fàbrica amb treballadors fent discs i tot… Però la veritat és que sempre hem estat una empresa molt reduïda.

—Històricament, BCore ha estat sinònim indiscutible de hardcore. Què és el hardcore, per tu?

—Primer t’ho definiria com un estil de música que és una evolució del punk. Però com et deia abans respecte de BCore, que és una discogràfica, però també un col·lectiu segons el meu punt de vista, doncs et diré que el hardcore també és un moviment. Va sorgir al final dels anys 1970 o al començament del 1980 i portava tot de coses heretades del punk, però va agafar una altra dinàmica menys destructiva i un vessant més creatiu. I aquest estil també ha anat evolucionant després cap a mil llocs: els uns cap al metall extrem, els altres cap al rock, l’indie rock i el pop rock… És una cosa bastant àmplia.

—Com és l’escena hardcore actualment?

—Doncs realment no ho sé, perquè no hi tinc contacte. Però evidentment que existeix, hi ha tota una escena de gent jove que fa coses amb la qual ja no tinc relació perquè ja no edito discs d’aquest estil, però estic segur que hi ha una escena que es mou i que edita discs al marge de tota mena de premsa i que funciona fora del circuit. N’estic segur. Perquè és com abans: nosaltres també estàvem fora de la premsa i dels circuits, i existíem i movíem gent a anar als concerts.

—A BCore sembla, això sí, que us heu imposat de recuperar la memòria històrica del hardcore local, amb reedicions de discs o el llibre ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona 1979-1987’.

—Sí, és una reivindicació i una manera de dir: ‘Ei, nosaltres hem sortit d’aquí.’ És com un orgull, quasi. No en reneguem, al contrari, n’estem contents i volem que la gent sàpiga que hem sortit d’aquí. Que aquests grups que ara molta gent no coneix van ser molt importants per nosaltres i per a la creació de tot el que va venir al darrere. És una reivindicació d’aquest estil.

—I també, suposo, una manera de recordar una època en què Barcelona i Catalunya van ser focus musicals.

—Crec que sí. Si hi va haver dos focus importants a la península, van ser Euskadi i Catalunya, sobretot en aquests estils. Van influir molta gent: l’Odi, Subterranean, etc., no són un fenomen local català, ni de bon tros, sinó que van funcionar a escala estatal i també europea i fins i tot als EUA. Hi ha gent de tot el món que considera clàssics tots aquests discs antics.

—Vau començar com a referents del hardcore i el punk i ara us etiqueten de segell indie rock. Com s’explica?

—Jo hi veig una lectura molt fàcil: nosaltres hem tingut un segell de hardcore o punk, sí, però vam néixer l’any 1990 i ja arribàvem un pèl tard a aquests estils. Ja vam agafar alguna cosa evolucionada del hardcore, el melòdic com en el cas del primer grup editat, Corn Flakes. I és el que et deia abans: del punk va sorgir el hardcore i el hardcore va evolucionar després cap a estils com el thrash metal i el metal, d’una banda, o cap a un vessant més rock, d’una altra, i llavors va derivar cap a coses com l’indie rock, el rock, el pop rock… Nosaltres vam optar per aquest últim vessant, perquè encara que fóssim un segell de hardcore i punk, amb grups que normalment tenen unes posicions polítiques o ideals molt marcats, sempre ens va interessar molt també el vessant musical, no sols el polític del punk. Amb grups com l’Odi Social i Subterranean Kids, per exemple, sempre ens fixàvem que, a més de proposar bones idees o tenir compromís, al darrere hi havia bona música.

—Fa vint-i-cinc anys vas començar amb maquetes i cassets i ara parlem de streaming i música a la carta, després de passar pel CD i l’mp3. Molts canvis, no?

—A veure, hi ha hagut molts canvis, sí, però en el nostre cas el format físic s’ha mantingut. Són canvis, sí, però en el nostre cas més aviat són afegits: el canvi no ha comportat deixar la manera de treballar que hem tingut sempre. Si t’hi fixes, nosaltres hem muntat una botiga dins de l’oficina a Gràcia: el que reivindiquem és que nosaltres som això, som els discs, som un segell que edita discs, ens agraden els discs físics. Però alhora també som un segell adaptat als temps i no ens neguem a noves possibilitats. Però la nostra essència es veu aquí a l’entrada, a la botiga: són els discs.

—Quina és la clau per a resistir un quart de segle en aquest sector tan canviant?

—Crec que una de les claus és ser prudent i no voler volar més que no toca. Crec que això ha estat clau. Per la meva manera de ser, he estat prudent, no he fet apostes a un cavall guanyador i després m’he fotut la gran hòstia. I crec que també hi ha la passió per la feina, perquè probablement si fas una cosa que no t’omple o no t’agrada del tot, en el moment en què les coses van justes és fàcil d’engegar-ho tot a prendre pel sac i pensar a deixar-ho i dedicar-te a una altra cosa més segura i amb sou fix.

—Has parlat abans de la capacitat d’adaptar-se als temps: el lema de l’aniversari és precisament ‘Vint-i-cinc anys d’adaptació’.

—El lema del vint-i-cinquè aniversari, haig de dir que porta amagada una frase revolucionària: que continuem essent uns inadaptats. Té una lectura totalment contrària, punk, a la literal: diem que sí, que ens hem d’adaptar, però també que encara no ens hem adaptat a tot allò que va sorgint. Són vint-i-cinc anys en procés d’adaptació.

—Com deies, el primer disc de BCore va ser el de Corn Flakes, pagat de la teva butxaca. Tinc la sensació que tots els grups que editeu no són ben bé clients, sinó amics.

—Bé, es conjunten totes dues coses. Pensa que el fet de treballar junts força lligams d’amistat i aquests lligams moltes vegades es mantenen. Hi ha gent amb qui, encara que ja no mantinguis el grup, continues tenint-hi lligam. Si ets una persona més o menys afable, és normal que si treballes amb persones durant dos, tres, quatre o cinc anys, acabis creant-hi lligams d’amistat, no sols de feina.

—Amb un quart de segle a l’esquena, és normal que es creïn llegendes que potser són urbanes. És veritat que BCore va tenir la possibilitat d’editar el primer disc de Green Day?

—No, el primer disc no. Sí que va tenir l’oportunitat d’editar un single en directe. De fet, quan van venir a tocar a la sala Garatge Club de Barcelona el 1993, aquell directe es va gravar des de taula i potser en tinc la cinta per algun lloc… I es va arribar a parlar amb ells de fer-ne un single perquè la propera vegada que vinguessin, si nosaltres havíem fet promoció prèvia, doncs encara aniria millor. I quan es va parlar d’aquesta possibilitat va ser just quan van fitxar per Warner per fer el ‘Dookie’ i llavors ja es va acabar tot. Tampoc quan va passar tot això no érem conscients que amb Green Day passaria què passaria. Ni ells tampoc, perquè si no no ens haurien dit d’editar un single en directe!

—Què et diuen noms com Communiqué, Garatge, la Bàscula…?

—Home, són tres llocs on hem fet molts concerts i hi hem passat moltes hores i hi hem fet molts amics. El Communiqué, el recordo especialment perquè, a part d’haver-hi vist els Henry Rollins Band en una sala on cabien cent paios com a màxim (i era mig plena!), era un antre molt petit, com un soterrani on no es podia ni respirar si s’omplia fins dalt. I el noi que el duia, en Pepe, el recordo perquè en aquella època es va matar en un accident de cotxe. A més, en Pepe el tinc molt present perquè va ser la primera persona a qui vaig veure amb una samarreta de Nirvana al planeta, i això em va quedar gravat! Després, quan es van fer famosos, vaig pensar: ‘Hòstia, aquest anava avançat!’

De la Bàscula, compta que hi havíem fet moltes actuacions i a més ho duia un noi que es deia Miquel Tebar, que era com el coordinador, i ens va ajudar moltíssim. És un lloc on només em van posar facilitats per a fer les coses i s’hi va crear un ambient brutal, perquè a més tenien uns locals d’assaig per on van passar moltes de les primeres bandes de BCore tipus Innocents, Penguin Village i així. Va ser molt benparit.

I després, amb en Xavi del Garatge, doncs de fet encara tenim relació. Hi vam fer infinitat d’actuacions i quasi tots els concerts d’aniversari. Era com anar a casa: treballar en una sala on hi havia una relació comercial, sí, però en què quan una actuació t’anava malament no era una cosa hiperestricta i hi havia una relació personal.

—Que ho trobes a faltar, tot això?

—No és que ho trobi a faltar. Veritablement tot ha canviat. Malgrat que entenc que les sales d’ara, amb què mantinc molt bona relació, han de fer el seu negoci, potser sí que trobo a faltar molt una cosa que funcionava molt bé: quan s’acabaven els concerts, la gent no se n’anava i es podia quedar a la sala dues hores o més. Això feia un cultiu interessant perquè gent de l’escena es trobava, es passaven ‘fanzines’ i en sortien cosetes. Era una manera de fer contactes i parlar. En sortien moltes històries. I ara moltes vegades ens passa que per polítiques de les sales, que entenc, se’n fa fora tothom després de les actuacions.

—I del passat al futur: et veus amb vint-i-cinc anys més d’adaptació?

—Hòstia, doncs no ho sé, perquè són molts i no sé com anirà tot. A veure, jo estic còmode fent això que faig i si puc continuar ho faré i si ho de deixar, doncs també. De fet, la meva intenció durant tots aquests anys tampoc no ha estat de pensar què faria deu anys després: m’hi he trobat i ja n’han passat vint-i-cinc. Penso seguir la mateixa línia, del dia a dia i l’any a any, i si la gent està a gust amb el que fem i em permet aquest luxe, doncs endavant. I, si no, doncs deixaré de fer-ho, és clar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any