Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  16.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Militars castellans que no saben català

Men?ame
 

La proclamació de la República és tractada per Eugeni Xammar amb un distanciament crític i amb ironia càustica. És especialment dur amb la proclamació de la República catalana, que considera un error, car està convençut que la societat no anhelava aquella 'gesta'. Xammar, quan parla de la República, sempre diferencia entre els esdeveniments a Espanya i l'actitud dels governants de Catalunya. Està convençut que a Espanya no podia funcionar una república d'esquerres com la del 1931, però més endavant es plany que l'actitud de la Generalitat no fos més 'digna' i no aprofités la situació per a afermar-se i caminar cap a la llibertat. Així explica la seva impressió quan arribà a Barcelona, quatre dies després del 14 d'abril de 1931.

«Quan jo vaig arribar a Barcelona el dissabte dia 18 d'abril, a la una de la tarda, de les dues repúbliques proclamades el dimarts ja només n'existia una, la república espanyola. La república catalana, proclamada per Francesc Macià sense saber exactament ni el que feia ni on volia anar, ja no existia. Havia estat degollada de comú acord entre el mateix Macià i tres ministres del govern de Madrid, els senyors Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer. El govern central havia despatxat aquesta missió a Catalunya per tal de convèncer Macià que deixés córrer la seva República catalana i acceptés, en canvi, la restauració de l'antiga i gloriosa Generalitat de Catalunya. Macià es va deixar convèncer fàcilment i va fer bé, ja que si Catalunya no tenia ganes de separar-se d'Espanya, i és evident que no en tenia, la proclamació d'un República catalana era una cosa que no tenia solta ni volta.»

Un xic més endavant narra amb un escepticisme total la situació que es va trobar. La fredor del cronista contrasta amb l'eufòria de la població. Ací el periodista juga amb avantatge, amb una certa complicitat del lector que sap, igual que ell, que aquella 'aventura' va acabar molt malament. Novament, la ironia esdevé un recurs excel·lent en la ploma de Xammar. Ironia i alguna cosa més. Atenció al diàleg del final.

«A mi els militars polítics, ja sia tinents coronels com Francesc Macià, ja sia generals de Brigada temporers com Charles de Gaulle, ja sia una altra cosa, m'han inspirat sempre una desconfiança absoluta, i filla d'aquesta desconfiança va ésser la meva idea de fundar, durant els anys de la República, una nova associació amb un títol una mica llarg però perfectament explícit: Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel. d'aquest projecte en va parlar 'El Be Negre', però no va prosperar.

Quan hom arribava a Barcelona quatre dies després de proclamada la República es pot dir que, a la ciutat, hi trobava un ambient de calderada. Tothom bullia. Anant pel carrer i veient gent desconeguda per uns carrers més animats que de costum compreníeu tot seguit que aquella gentada només tenia un tema de conversa. Havia 'vingut' la República i, quatre dies més tard, la gent encara no se'n sabia avenir. Quan, després de dinar en un restaurant de la Rambla –El Aperitivo Bursátil–, vaig entrar a la sala baixa de la penya de l'Ateneu, en ma vida havia rebut tantes abraçades de gent que amb prou feines coneixia. Tothom estava contentíssim, i el meu amic Eduard Ragasol, futur diputat per Granollers, em va dir:

—Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien el català t'haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

—Per a fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d'haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà...»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.