18.10.2012 - 06:00
El filòleg Narcís Garolera és el responsable d’una nova edició revisada de ‘El quadern gris‘ de Josep Pla, que sortirà a final de novembre i que serà l’edició de referència d’aquesta obra: Garolera ha fet més de cinc mil esmenes a partir del text original (males lectures del manuscrit, ultracorreccions innecessàries, errades tipogràfiques, frases passades per alt, restitució d’empordanesismes…). Però aquesta edició, al marge de l’Obra Completa de Josep Pla (la vermella), es publicarà a Destino dins la col·lecció l’Àncora. I en les futures edicions barates, el segell Labutxaca oferirà a partir d’ara l’edició de Garolera.
Garolera també és especialista en Verdaguer i responsable de l’edició crítica de l’Obra Completa de Josep Maria de Sagarra, avui suspesa per manca d’ajuts. Acaba de publicar ‘De Verdaguer a Ferrater. Aproximació a tretze escriptors’ (Angle), un llibre de to precís i entenedor. Parlem amb ell de tot plegat.
—Quin és l’origen d’aquesta nova edició revisada de ‘El quadern gris’?
—L’any 2005 Lluís Bonada va publicar a El Temps l’article ‘«El quadern gris» manté tots els nyaps‘. Aleshores, l’editor de Destino, Joaquim Palau, va decidir que calia fer-ne la revisió i me’n va encarregar l’edició. Jo vaig prendre el manuscrit original de Pla i el vaig comparar amb la segona edició de l’obra de l’any 1969, que havia estat parcialment corregida per Pla mateix.
—És una edició crítica?
—De fet, sí que és una edició crítica, però no es pot dir així perquè el volum no conté l’aparat crític. En l’origen del projecte en Palau va decidir que no hi havia d’haver les anotacions de les esmenes a peu de pàgina. Després, quan el projecte va passar a mans del Grup 62, vaig proposar un apèndix, però al final sortirà sense, encara que el lector interessat sabrà els criteris que he fet servir perquè els exposo en la introducció del llibre.
—Dieu que hi ha fet més de cinc mil esmenes? De quin calibre?
—Jo edito Pla no Vergés (l’editor), de manera que m’he acostat al manuscrit, no pas al llibre, per oferir una edició tan acostada a l’original de l’escriptor com ha estat possible. En aquest sentit, hi ha la restitució d’empordanesismes que Pla feia servir i que s’havien suprimit; també he eliminat les ultracorreccions. Pensa que tot el procés editorial es va fer amb uns criteris de correcció lingüística més estricta que no els que, sortosament, es fan servir avui. A més, el pas del manuscrit al volum editat és ple d’errors, de salts de línia, errades tipogràfics, mala lectura del manuscrit… Un exemple: ‘cine trist’ per ‘cine mut’. Doncs, bé, el que he fet és una neteja a fons, una restauració, com es fa amb les obres d’art. El fet és que ‘El quadern gris’ és una obra d’art literària.
—Acostar-se d’una manera tan minuciosa a ‘El quadern gris’ us l’ha fet veure d’una manera nova?
—’El quadern gris’ apareix com a primer volum de l’Obra Completa de Josep Pla, quan ningú no s’ho esperava ni coneixia el volum. Per què? ‘El quadern gris’ és una obra de ficció en forma de dietari. Pla fa veure que escriu el dietari quan és jove, però de fet el va escriure quan tenia setanta anys. Falseja fets i esdeveniments, hi inclou molts fragments de moltes de les seves primeres obres (entre els fulls manuscrits hi enganxa fragments impresos dels ‘Primers escrits’ de l’any 1956 i d’articles que són posteriors a les dates del dietari. Tot aquest material representa una cinquena part del llibre). ‘El quadern gris’ és un llibre de maduresa pretesament juvenil, un dietari fictici. La meva hipòtesi és que ‘El quadern gris’ és una aposta de Pla per a fer el do de pit de la prosa catalana.
—Per què?
—Potser Pla es va exigir tant perquè l’any 1954 Josep Maria de Sagarra va publicar les seves memòries i Pla en va quedar xocat, perquè fins llavors ell era el gran prosista català i va encaixar malament l’obra d’en Sagarra, perquè li prenia un terreny que considerava seu. I la hipòtesi és que a partir d’aquí Pla vol fer la seva gran obra de prosa catalana.
—Però no llegim pas ‘El quadern gris’ en clau de ficció.
—Com diu Xavier Pla, tota la seva obra és una ficció autobiogràfica. Aquesta és la gràcia, també. És un text riquíssim, un llibre bonic, el millor Pla.
—En un dels articles que publiqueu al volum ‘De Verdaguer a Ferrater’, també exposeu una hipòtesi relacionada amb una obra de Joyce.
—Sí, parlo de la influència i dels paral·lelismes entre el ‘Retrat de l’artista adolescent’ de James Joyce i ‘El quadern gris’. Ja s’havia explicat la influència de Joyce en l’obra de Pla, però jo he volgut fer un pas més en aquesta relació literària: tots dos llibres són protagonitzats per joves vinculats amb la literatura; tots dos parlen de la família, dels amics, de l’adolescència; tots dos deixen l’etapa de formació enrere per entrar en el món de les lletres en majúscula, l’acompliment d’un destí: esdevenir un escriptor en el ple sentit de la paraula.
—Sou conegut per la vostra passió per Verdaguer i per Sagarra, però no és tan coneguda la vostra devoció planiana. Què us va fer planià?
—’El quadern gris’ és segurament el llibre que m’ha fet més efecte. El vaig llegir quan tenia vint anys o vint-i-un, els mateixos que Pla fa veure que té al dietari. Un jove Pla que baixa a estudiar a Barcelona, però que encara té un peu a Palafrugell, com jo, que també tenia un peu a Vic i un altre a Barcelona, que també estudiava a la universitat. Jo llegia ‘El quadern gris’ d’amagat a la universitat, perquè m’haurien acusat de reaccionari, se m’haurien menjat viu. En aquell moment entre els cercles comunistes Pla es veia com un escriptor franquista.
—I més enllà dels paral·lelismes personals, com us marca literàriament?
—’El quadern gris’ em va fer descobrir tota una altra visió de la literatura. Després va arribar en Sagarra. I Verdaguer encara va venir més tard. En Sagarra em va captivar per la llengua, per l’estil. ‘Vida privada’ és l’altre llibre que m’ha fet més efecte a la vida. En el meu altaret Sagarra va pujant.
—L’Obra Completa de Josep Maria de Sagarra continua aturada al volum dinou?
—Sí, em penso que no s’ha desencallat encara. S’ha d’aconseguir un ajut per a continuar l’edició.
—Quants volums falten?
—Ens hem quedat al dinou, de vint-i-cinc. Falten sis volums, només d’obra catalana. Després he comptat uns cinc o sis volums més d’apèndix. Perquè queden els articles, les crítiques teatrals, i les traduccions de Shakespeare, l’epistolari… I queda la producció en castellà. Però, és clar, ens en podríem anar a la cinquantena de volums. Ara, Sagarra és un luxe, un dels grans escriptors de Catalunya, és un cas d’escriptor fastuós. I amb tota l’obra editada ho veuríem més clar, perquè encara no es veu.
—En el volum ‘De Verdaguer a Ferrater’ parleu molt de Verdaguer, de la relació de Verdaguer amb Pla, hi ha molt de Pla, de la relació de Pla amb Coromines… Els escrits d’aquest volum s’entrelliguen, com anelles d’una mateixa cadena.
—Sí, a banda que són autors que m’han interessat molt, i n’he fet edicions crítiques, i grans escriptors amb una obra vastíssima, també hi apareixen textos sobre autors que vaig conèixer i tractar molt, com ara Coromines i Ferrater. Hi ha més connexions entre els autors triats; per exemple, són escriptors que van a la seva, amb sentit crític, amb independència, amb llibertat, una manera de fer que sempre m’ha interessat. Hi trobem Coromines, Pujols, Pin i Soler, Maragall mateix… Tot lliga.
—Quina relació vau tenir amb Coromines?
—El vaig conèixer molt, el vaig visitar moltes vegades a casa seva. Vam connectar especialment per Verdaguer. Coromines deia que Verdaguer era l’autor que feia autoritat en la llengua. Tinc una gran admiració i una gran consideració, per Coromines; és un cas excepcional, un gran treballador, que es va posar a sobre una obra excessiva, ambiciosa per a una sola persona, en aquest sentit a l’altura de Ramon Llull. Coromines no era un escriptor, era un científic que va escriure molt i que tenia uns criteris estilístics magnífics en l’ús de la llengua. Potser per això el llibre s’hauria d’haver titulat ‘De Verdaguer a Ferrater. Aproximació a dotze escriptors i un lingüista’.
