Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  13.03.2012  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Sergi López: 'El 2014 és una oportunitat per sortir col·lectivament de l’armari'

Entrevista amb l'actor Sergi López, que va fer el discurs final de l'acte fundacional de l'Assemblea Nacional Catalana

Men?ame
 

L'acte fundacional de l'Assemblea Nacional Catalana de dissabte passat al Palau Sant Jordi de Barcelona va oferir alguns discursos, un full de ruta i moltes cares conegudes. De totes aquestes, una va tenir un paper destacat amb un discurs que va arrencar l'aplaudiment i l'adhesió unànime dels assistents: la de l'actor Sergi López, que va fer afirmar amb contundència: 'Visca la terra, visca els Països Catalans lliures i independents'. L'hem entrevistat per conèixer la seva mirada sobre el futur del país.

–Com heu arribat a ser independentista?
–De forma natural… de petits, de jovenets, mon germà Ramon que és una mica més gran que jo, dos anys més gran, ja n’era. La pregunta em fa riure perquè és com si hagués entrat o com si fos d’una secta, i em fa gràcia. Jo sóc independentista per un procés natural, perquè a casa ens sentíem catalans.

–Molta gent ha fet una evolució...
–Això que està passant ara amb l’independentisme és que s’està manifestant més i que es perd la por a dir la paraula. Però, des de ben petit, sempre m’havia semblat que era com a natural. Si parlem del poble... Sempre he sentit parlar del poble català. Recordo que era molt xinolis, molt xic, i no sé si vuit anys o poc més, que hi havien les samarretes aquestes amb un sol que deien ‘Poble català, posa’t a caminar’. Quan jo vaig néixer no va començar la història amb mi [riu], hi havia un llegat, la història d’un poble que venia d’enrere, de més lluny. I trobava com una cosa natural que, si això és un país, havia ser independent.

–I anàveu a fer pintades...
–Quan erem petits i escrivíem en una paret ‘independència’, els nostres pares ens deien: ‘Sou bojos, que us agafaran’. Era un acte subversiu. En canvi, ara ja no. Ara és un acte de normalitat. Quan va morir en Franco, jo tenia deu anys i potser llavors encara no pintava parets [riu], però recordo que aquell independentisme era el de quatre joves peluts que cridàvem i fèiem manifestacions i volíem canviar el món. Però ara tothom s’ha armat de raons i la necessitat de la independència és una evidència molt estesa.

–Sembla la cosa més evident del món, però no tothom ho ha vist així sempre.

–Però vaja, Catalunya… Zimbawe… no sé com dir-ho. Si existeix un poble, és normal que no vulgui ser governat per un altre poble, normalment el del costat. És a dir, si realment això del poble català existeix, doncs ha de poder decidir què vol ser, oi? La independència és un valor universal, per a un país, però també per a un mitjà de comunicació, per a un professional o d’una persona que es fa adulta. En fi, és una idea positiva que l’hem de desitjar per a tothom. Poder decidir sobre un mateix és d’allò més natural.

–Serem independents el 2014?

–A mi m’és absolutament igual que sigui el 2014 o quan convingui. No sé com dir-ho. Jo m’ho prenc com el famós viatge a Ítaca. No perquè sigui el 2014 o el 2015, o perquè solucionem un tema econòmic, deixaré de reclamar poder viure la meva identitat lliurement. Persistiré passi el que passi. Jo no tinc pressa. El 2014 és una oportunitat, no només per aconseguir la independència, sinó per sortir col·lectivament de l’armari, per fer-se preguntes, per forjar una majoria sòlida. Tinc la impressió que hi ha molta gent que és d’esquerres, de centre, i de dretes, que té la convicció que el poble català existeix i que som una nació.

–És optimista...

–Això del ‘som una nació’ és una manera de dir amb la boca petita que ‘volem la independència’.  Ara tenim l'oportunitat de dir-ho amb la boca més grossa i d’avançar sense complexos. No dubto que qui diu que ‘som una nació’ ho diu perquè pensa que som una nació incompleta. Si no, quin sentit té afirmar-ho? L’afirmació denota per sí mateixa una necessitat de redefinir-se també legalment. Diem el contingut perquè ens falta la forma. Si ho afirmem, és perquè ens falta la forma que té una nació normal, que és l’estat propi. Jo no crec que qui diu que som una nació ho digui perquè ja li sembla bé no tenir veu ni capacitat d’autogovernar-nos. A la Catalunya actual, si dius ‘som una nació’, no has acabat la frase sense afegir-hi ‘sense estat’. No cal ser catedràtic per veure-ho.

–Encara hi ha por de dir-se independentista?

- El 2014 no és la data límit després de la qual deixarem de reivindicar el que volem. És un bon moment per treure’s la por de sobre. Encara hi ha gent d’una certa edat que pensa en les històries de la guerra civil, que va ser quelcom molt dolorós. Per part de l’estat i de gent que li fa el joc des d’aquí, hi ha una clara voluntat de fer el discurs de la por. I això és un dels elements que tenim l’oportunitat de vèncer els pròxims anys. Aquí no declararem la guerra a ningú. El que farem és exercir els drets democràtics més elementals. No hi ha res més democràtic que decidir què es vol ser.

–La vostra nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó?

–Sí, és evident. Però és que això no t’ho pots inventar. La història és la que és, nosaltres som qui som, i som on som. Jo ara de cop no em puc inventar un país del no res. Jo no puc dir que vull la independència per Vilanova i que els altres ja s’ho faran. Els Països Catalans són una realitat que no podem negar. El territori és el que és. Que hi hagi una autonomia aquí i una altra allà són coses eventuals, són acords puntuals entre algunes persones, però la nació està per damunt d’aquestes circumstàncies menors. Tinc ben clar quina és la meva nació, que és la catalana. No puc pas desprendre’m d’una part de mi mateix.

–Com tenim la internacionalització del fet català?

–Jo penso que anem avançant. Que cada cop és més fàcil explicar qui som i que a cada pas hi ha més gent que comprèn la realitat catalana. A veure, tampoc podem demanar un coneixement de la nostra realitat que nosaltres no tenim de les altres. Quanta gent a Catalunya sap quina és la complexitat nacional a Bèlgica, amb flamencs i valons? Vull dir, si demanes a Tanzània què passa a Catalunya, segurament en sabran tant com nosaltres sabem de Tanzània. Però és cert que hi ha un avenç en aquest terreny. Es tracta de persistir. Alguna cosa passa quan un poble insisteix al llarg de la seva història. Ara en Pau Casals per aquí, ara l’altra per allà… Anem tocant la pera i al final se’ns fa cas.

–Penseu que es pot produir una fractura social?

–El procés d’independència no té perquè ser gens tràgic. Podem plantejar-lo, i estem en condicions de fer-ho, des d’una òptica plenament racional i democràtica. I d’aquesta manera guanyarem una acceptació molt gran de la comunitat internacional. Si les coses es fan ben fetes, tothom les entén. Els de dins i els de fora.

–Dieu que la independència no és un final, sinó el principi. Què voleu dir?

–La independència és l’inici de l’oportunitat de construir un país més just, més lliure i més digne. Per això dic que no tinc pressa. De fet, és una contradicció perquè sí que tenim pressa, però no hem de tenir pressa. Cal fer les coses ben fetes perquè és important començar amb bon peu. La independència és una eina. Hem d’aprofitar les oportunitats que se’ns presentin per aconseguir la independència, però no podem pensar que som a l’esprint final. La llibertat és el començament d’una nova etapa que no ens permetrà jeure per descansar. A la independència hi hem d’arribar bé, amb força i solidesa.  Tenir la sobirania plena ens demanarà un esforç per saber-la aprofitar. La Catalunya actual ens pot haver mal acostumat a donar les culpes de tot a Espanya. Quan siguem independents, ja no s’hi valdrà això. La independència no vol dir automàticament una vida més fàcil, sinó més responsabilitat.

–Què us sembla l’argument de l’espoli com a motor independentista?

–Actualment és un dels més evidents. Però a mi no em sembla ni de bon tros l’argument més profund ni el més sòlid. Hi ha coses que són més importants que la nostra butxaca. Econòmicament hi ha moltes raons que ens impulsen a voler la independència. I potser són les més convincents per als més incrèduls. Però, a mi, si no hi hagués el problema econòmic, no se m’acabarien les ganes i les raons per voler la llibertat. Si la vull és per poder definir el meu futur lliurement. Ningú no ens ha de dir qui som, ni com som, ni què volem. Només ho podem decidir nosaltres.

–Amb iniciatives com l’ANC, els ciutadans superen el ritme i la capacitat de donar respostes dels partits?

–I tant. És així. La societat civil està en un moment d’ebullició i no està disposada a mirar com passen les coses per davant seu sense fer-hi res. Són moments molt difícils i la societat demostra que no passa de tot. Per desgràcia som una democràcia jove, però seríem de les més antigues si en Franco i companyia no ens haguéssin trencat el fil de la història. I la democràcia no és això de votar un cop cada quatre anys i ja està. La implicació dels ciutadans en els afers col·lectius és un element fonamental de la democràcia. I ara tornem a prendre la paraula. Els partits i les institucions sempre aniran a remolc del que passi al carrer. Si la societat civil no pressiona, ningú no es mourà. Els propis partits ho reconeixen.

–Quin paper esteu disposat a fer en aquest procés d’independència?

–Jo? No m’ho he plantejat pas. Jo estic disposat a fer el paper de ciutadà. Quin rol he de fer jo? Jo no estic gens acostumat a parlar en boca dels altres. A mi em costa això. El que vaig dir l’altre dia a l’acte del Sant Jordi ho vaig escriure jo perquè volia dir el que jo penso. Jo només sé parlar per mi mateix. És molt difícil que m’adapti a fer el discurs que m’han escrit. No en sé. No puc fer de portaveu d’un moviment, perquè sempre parlo en representació meva i d’allò que penso. Jo, si m’ho demanen, defensaré el que penso. Si serveixo per aconseguir avançar cap a la independència, estaré encantat d’ajudar a qui m’ho demani.

–Teniu alguna proposta per ampliar la base social independentista?

–Convido tothom a expressar el seu independentisme sense manies. És el que he fet sempre, amb naturalitat. Som més dels que sembla i no passa res. Per ser independentista no cal ser pelut i cridaner, tot i que jo sóc pelut i cridaner. Tothom hi té un lloc en aquesta lluita. Tots tenim dret a fer-nos el nostre futur. El que està passant al nostre país és brutal. El procés de canvi és extraordinari i ens mereixem el futur lliure que estem construïnt.

Men?ame