Realisme i nació (un assaig de filosofia impura)

He llegit un llibre que paga la pena comentar perque té darrere una gran estima pel país, pel nostre País Valencià, la preocupació per la llengua i per la reflexió per comprendre millor el món actual a partir del propòsit d’aclarir què és això d’una nació, si ho podem definir i en quins termes ho podem fer, sense equivocar-nos “gaire”, si pot ser. Ara que hi ha polítics -com l’actual president de la Diputació de València- que insulten i anomenen “gilipolles” els mestres que fan servir “aleshores” i “gairebé” en les seues classes. Deixem de banda els insults i el fangar de la corrupció i tornem a la filosofia, tot i que el fang no el deixarem perquè la filosofia -com vorem- només pot parlar des del fang, des de la provisionalitat i la fragilitat d’un coneixement sempre en revisió. Es tracta de l’últim premi Octubre d’assaig de l’any passat, “Realisme i nació (Un assaig de filosofia impura)” d’Antoni Defez Martín, edicions 3i4.En la primera part aclareix la impuresa de la filosofia a partir de l’anècdota de Tales de Milet i el pou, contada per Diògenes Laerci en la “vida dels més il·lustres filòsofs grecs”. Una nit Tales va eixir de casa a observar els estels i va caure en un pou; llavors una anciana li va retreure: “Oh Tales, tu et vanes de veure el que és al cel, mentre que no veus allò que tens als peus”. El professor Defez fa servir la filosofia com una eina per veure d’ocupar-se d’algunes coses que té davant dels nassos, allò que Fuster va definir com “l’art d’agafar la vaca pels collons”, des del qüestionament del sentit comú o dels coneixements establerts, des de la idea de la filosofia com a l’escrecència interseccional, és a dir, que només s’ocupen on hi ha excedents de producció, la filosofia com a sospita, desconfiança o com a activitat gratuïta i estèril. La filosofia naix en èpoques de crisi, de contrasts i de canvis, d’una necessitat d’aclariment conceptual i de major comprensió i consisteix en activitats d’aclariment conceptual i definicions sobre els nostres pensaments i creences necessitats sempre de revisió, aclariment i reformulació. Comprendre i aclarir-se són processos intrínsecament inacabables, no poden clausurar-se mai. La filosofia és impura perquè es tracta d’una empresa humana del coneixement, barrejada amb la ciència (coneixements empírics, coherència lògica, consistència conceptual) i la possibilitat de construir noves comprensions i el contrast amb comprensions distintes a les nostres: afer potser edificant perquè la nostra compresió pot millorar i ser més perspíscua, i per tant, ser més acceptable que unes altres. La filosofia és una activitat impura que té voluntat de veritat, però el resultat no pot ser la veritat, perquè és companya de la vida, sempre necessitada de ser compresa, aclarida d’una manera més clara i acceptable. Si reconeixem que no hi ha veritats filosòfiques, que els problemes filosòfics no tenen solució en tant que problemes d’argumentació i que el vector temperamental és decisiu, sembla que no podem parlar de progrés en filosofia, sinó potser només “d’un cert progrés” perquè sabent com s’han abordat els problemes anteriorment, podem entendre millor els nous problemes que ara se’ns plantegen? En filosofia la continuïtat del progrés no està garantit, no hi ha arguments definitius, demostratius o concloents, sinó únicament arguments importants. La filosofia només pot ser una promesa de comprensió irremeiablement problemàtica perquè depén tant de les nostres preconcepcions com de les nostres actituds emotivointel·lectuals. Només podem aspirar en filosofia a la nostra claredat, a la nostra comprensió, des de la llibertat i la solitud irremeiable de la reflexió.

En la segona part del llibre, en realitat allò que tenim davant dels nassos, és analitzar la nostra realitat, però és real la realitat? Després d’analitzar les distintes maneres d’aproximar-se a la realitat, -almenys des del realisme versus l’irrealisme i proposar la formulació d’un realisme antirealista on es tracta de reconèixer que només té sentit dir què hi ha en la realitat o com és la realitat a partir de les accions naturals, espontànies i simbòliques dels éssers humans, a les que el coneixement humà es trobaria íntimament lligat-, s’admet que el nostre coneixement creix a partir de la nostra conducta natural, la qual actua com a límit indepassable en el nostre accés al món. Així no podem separar el com de la realitat -com coneixem la realitat- de la nostra praxi. I per aquest motiu aquest antirealista no nega que la realitat existisca, sinó que tinga sentit dir que existisca per si mateix o autoidentificant-se més enllà de la nostra praxi. Per tant, no té sentit parlar d’entitats, d’identitats i de diferències independentment de la nostra capacitat de detectar-les i discriminar-les, perquè justament és la nostra capacitat de detectar-les i discriminar-les allò que dóna dret a parlar-ne. La filosofia des d’un realisme antirealista s’ocupa dels fets humanament coneguts i la resistència que ens ofereixen en el seu copsament i interpretació, del soroll de què ens parla Woody Allen al seu llibre “La meva filosofia (1966), en una citació inicial que encapçala el llibre que comentem. Després de parar la taula parsimoniosament.

En el tercer capítol “Nació i identitat” se’ns serveixen els plats amb les menges suculentes que tant esperàvem; és la part que més m’ha interessat perquè aterra a parlar dels dilemes que cal tenir en compte en parlar de nació: del patriotisme, de cosmopolitisme, nacionalisme, universalisme i particularisme; s’afirma la nació com a realitat intensional, com a comunitats imaginades, Benedict Anderson, són realitats socials, culturals i històriques que naixen a la modernitat, a pesar que puguen ser més o menys diverses, canviants, fragmentàries i amb límits borrosos. Les nacions són importants i afecten la pròpia identitat personal dels individus i col·lectius humans i la seua formació discursiva. Les nacions no existeixen independentment de les actituds proposicionals compartides -les creences, els desigs, les aspiracions, les memòries, etc. que cap a elles tenen els seus membres, de manera que igual que poden ser creades o neutralitzades, també poden diluir-se o desaparèixer… és a dir, les nacions existeixen només si hi ha una massa crítica de població suficient que hi creu (des de la insatisfació que tenen les comunitats humanes a l’aspiració, satisfeta o no acomplerta, a l’autogovern o a la independència). El gradualisme no té per què significar una renúncia a unes cotes cada vegada majors d’independència i d’autogovern. En contra del que diuen Eric Hobswbawm i Ernst Gellner en “Nacionalismes” (1998) que és el nacionalisme el que crea les nacions a la modernitat davant situacions de crisi d’identitat, individual i col·lectiva, deixant de banda els aspectes ètnics, simbòlics, culturals i de memòria col·lectiva, que adverteix Anthony D. Smith en “Els orígens ètnics de les nacions” (1986) o en “La nació en la història (2000), el professor Defez afirma que les nacions sí que tenen melic, sentit i significació per als éssers humans. I denuncia les desqualificacions del nacionalisme emergent però no dels nacionalismes dominants i ja instituïts estatalment o creure que té sentit la noció de “ciutadà del món” com quelcom previ, en sentit ontològic, a la noció dels éssers humans com a éssers ubicats en alguna tradició cultural o en alguna nació, denuncia també la confusió interessada entre nacionalisme i xovinisme en alguns d’aquests intel·lectuals europeus que ataquen el nacionalisme de les nacions sense estat, de vegades, des d’una pretesa desubicació, pèrdua de memòria, de límits i d’horitzons… En l’apartat “nació i memòria” ens descriu la circumstància valenciana, la inexistència del País Valencià en el mateix sentit que Miguel Ángel Asturias afirmava que Guatemala no existia: “ho sé perquè hi vaig nàixer i encara hi visc…”. En realitat, el País Valencià només existiria, si més no de moment, en algunes versions de l’imaginari col·lectiu català, per exemple, i per sort, en les notícies del temps de TV3 i en el d’alguns valencians, però de fet no formaria part de l’imaginari col·lectiu de la gran majoria dels valencians, per als quals la seua realitat política és únicament la de ser una comunitat entre altres…

En la darrera part del llibre ens parla de la situació de Catalunya i la del País Valencià, de la funció del blaverisme com a expressió pura i dura de l’espanyolisme més ranci; el blaverisme o anticatalanisme fou creat en la dècada dels setanta pels sectors més reaccionaris, més franquistes, de la dreta valenciana i madrilenya com una mena de pantalla davant d’un suposat perill pancatalanista, estratègia que va quallar, com era d’esperar, en els sectors més conservadors i franquistes de la població. Ara bé, el PSOE local hi va contemporitzar i força, i des del silenci o la complicitat van contribuir a la formació d’aquest espantall, per por a perdre vots i per creure’s les “raons” de l’enemic. Les estratègies mínimament racionals davant el blaverisme fracassen perquè, com si es tractés d’un virus, mutarà contínuament per tal de perpetuar-se, en un deliri in crescendo, de disbarat en disbarat, fins a l’infinit.. Perquè el blaverisme només pretén la màxima minorització i pobresa -en definitiva, la desaparició- de la identitat valenciana -catalana- al País Valencià, i amb aquesta finalitat usarà la ficció ad libitum. Per això se’ns recomana no entrar en el seu joc, ignorar-lo. La meua opinió, distinta a la del meu amic Defez, és que això és impossible, davant les irracionalitats del blaverisme és necessari desemmascarar la manca d’arguments, les fal·làcies, les mentides, la mala fe, els intents liquidacionistes, assimilacionistes, racistes i exterministes que subjauen al seu si. Perquè del contrari, el virus s’extén arreu del país, perquè les forces vives dels partits majoritaris, la jerarquia eclesiàstica i els mitjans de comunicació hegemònics li donen un suport constant i incessant que cal replicar i argumentar contínuament perquè no s’instal·le definitivament la irracionalitat d’un pseudofeixisme que amenaça d’extingir-nos mitjançant la força bruta, la negació de la mínima racionalitat, de l’amnèsia d’història, de la pèrdua de memòria, de la llengua i cultura compartida i de l’absència de llibertat. Al final de l’assaig es fa la proposta d’un nacionalisme liberal, en sentit polític, que els espanyols reconeguen el seu nacionalisme invisibilitzat i que entenguen, comprenguen i reconeguen els altres nacionalismes que hi ha a l’estat espanyol a l’estil del canadenc Kymlincka a “La política vernacla” (2000) o del gallec Suso del Toro “Una altra idea d’Espanya” (2005), una Espanya comprensiva, una Espanya de nacions amb les quatre llengües oficials, una Espanya feta des de la decisió lliure de seguir vivint junts en un projecte comú. Coses que el nacionalisme espanyol no ha tolerat mai fins ara.

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

Enllaços
Hemeroteca: Plaça de la Vila
Vols afegir la teua opinió?