El col·lapse
Amb Rodalia no tenim davant una emergència reparable. Tenim davant el col·lapse d'un sistema ferroviari que ha estat saturat, estirat i explotat més enllà de qualsevol límit raonable durant decennis
Espanya es va inventar una amplada de via diferent per la por de la invasió francesa, i ara haurà d'accelerar la transformació del corredor mediterrani a l'amplada de via europea perquè els francesos –o els alemanys o qui siga– puguen córrer a defensar les fronteres exteriors de la Unió, si cal
L'esquifit nivell moral que revela el comportament de Mazón i Vilaplana és terrible. És realment esgotador. Perquè no parlem d'errades polítiques, de decisions discutibles, de prioritats equivocades. Parlem d'una mentida sostinguda durant mesos davant 229 morts
Els errors que es cometen per servir un partit solen ser els més irreparables, perquè naixen del menyspreu del bé comú
L'estat espanyol no té cap problema amb la corrupció en si mateixa –és un estat, per definició, corrupte. En canvi, sí que té un problema segons qui la comet, segons la nacionalitat de qui la comet
Un diari plural no és igual que un diari amorf, i VilaWeb no es deixarà arrossegar cap a allò que alguns volen presentar com a hipotètics terrenys de debat, però que en realitat no són sinó paranys contra la democràcia i els drets humans
La solidaritat no és un reflex automàtic. No és una virtut que s’exercesca indiscriminadament, com qui reparteix almoina sense mirar a qui
Més que commemorar la mort de Franco, tots hauríem de commemorar la vida dels milions de persones que van fer possible que el seu règim no fos la passejada militar que ell somniava
En segons quines circumstàncies, per al sistema pot ser còmode i útil d'oferir una llibertat simbòlica si en realitat li serveix per a mantenir millor la soga al coll. I d'això tracta la pancarta en català a la Gran Via de Madrid
Una cosa és exigir les responsabilitats a qui les té quan les té i una altra és rabejar-te en la crueltat verbal quan ja no perilles perquè t'enfrontes a un ninot
Sánchez s'ha convertit en el perfecte exemple del polític que ha oblidat per a què volia el poder –si és que mai ho ha sabut, això
Hi ha una diferència entre violència política extrema i protesta radicalitzada. Entre un genocidi i tallar una carretera. Entre crims de guerra i cremar contenidors. Entre assassinar i desobeir. Europa ho veu, això, però Espanya no ho vol veure
La llibertat d'expressió no perilla a Catalunya. Però sí que perilla –d’una manera evident– la capacitat i la voluntat de les institucions catalanes de defensar la llengua pròpia del país
La dimissió de Mazón havia obert una escletxa perquè el país pogués respirar, per repensar el model de governança i restaurar la confiança perduda en les institucions, però el PP s'ha estimat més tapar-la amb ciment
L'extrema dreta que en diuen identitària té moltes variants nacionals i fins i tot ideològiques, però totes acaben convergint sempre en una mateixa agenda antiimmigració que les fa miraculosament compatibles
La primera responsabilitat d'un poble que vol ser lliure és saber llegir la pròpia història amb la generositat intel·ligent dels qui entenen que les nacions es fan a foc lent, amb paciència, amb la suma de gests que, aïlladament, poden semblar insuficients, però que, acumulats, esdevenen irresistibles
El Sàhara Occidental hauria pogut ser l'única descolonització digna feta mai per Espanya. Però van preferir l'escapisme covard, el mercadeig vergonyós, el tripijoc miserable. Es van estimar més trair la paraula donada que no encarar-se a un problema complex. Molt espanyol, tot plegat
Els líders carismàtics que apareixen com a salvadors, que prometen una política diferent i que semblen encarnar l'autenticitat que tant anhelem tots, poden decebre tant o més que els polítics tradicionals, com ha demostrat de sobres Ada Colau
Les eleccions, en el context del règim postfranquista, no són un mecanisme de control ciutadà sobre els governants, sinó un ritual periòdic que legitima quatre anys de govern, per més desconnectat que estiga de la realitat social
Nosaltres hem de saber –i cal que ho diguem i ho repetim en veu alta– que la caiguda de Mazón no ha estat cosa de l'atzar o la mala sort. No: ha estat i és una conquesta del carrer, durament treballada
Mazón encara té l'única potestat legal de convocar eleccions o dimitir, però ja no pot triar si ho fa o no, i encara menys qui serà el seu successor. Té el poder formal però ja no té el poder real ni la capacitat de desafiar-lo
La pressió popular, les filtracions periodístiques que arriben dels entorns més íntims i la impudícia amb què el PP parla de la successió indiquen que les hores de Carlos Mazón al capdavant de la Generalitat comencen a estar comptades
Les eleccions actuals són un mercat on es venen paquets tancats cada quatre anys. El ciutadà té el dret de triar entre menús pre-establerts, però no té el dret de cuinar. I si el menú no li acaba de fer el pes, mala sort: s’haurà d'esperar quatre anys per tornar a escollir entre opcions igualment insatisfactòries
El funeral de València d'ahir, i jo me n'alegre, no serà recordat per les paraules buides i la geometria perfecta del dol oficial, sinó pel clam irat dels familiars, valents, que no acceptaren de ser comparses en la representació
Si acceptem que governar sense govern és normal, si normalitzem la idea que un executiu es pot mantenir indefinidament al poder sense tenir el suport parlamentari per a legislar, acceptarem una mutació profunda del sistema que el converteix en alguna cosa més acostada a una oligarquia institucional que no a una democràcia representativa
Quan un partit polític descobreix que els seus interlocutors han convertit la dilació en estratègia i l'incompliment en mètode trampós, aleshores la ruptura no és solament legítima: és imprescindible per a preservar el sentit de la democràcia i la dignitat de l'acció política
L'actuació del president de la Generalitat en les hores més crítiques de la gota freda posa en relleu fins a quin punt va negligir la importància de la situació i no es va preocupar d'encapçalar la resposta
La democràcia –que hauria de ser l'instrument per a canalitzar en tot moment la voluntat popular– pot esdevenir també, i paradoxalment, el mur que la bloca
Té sentit, per a Junts, aguantar aquesta forma zombi de negociar dels socialistes en què, si no hi ha una crisi extrema, no se'n treu cap resultat?
Caminen, doncs, per recordar-nos que la república del 2017, per breu i precària que fos, va existir. Que no va ser ni un somni ni un deliri ni un error. Que no va ser un símbol, sinó un acte polític major. I que renunciar-hi, fer veure que no va existir, no és pas prudència, sinó en tot cas una posició política ben conscient i que cal remarcar: en contra d’allò que s'hi va fer
El creixement de l'independentisme quebequès implica un debat estratègic que cal importar també al nostre país sobre què significa ser independentista: hom és independentista per a gestionar la comunitat autònoma espanyola o per a alliberar la nació?
Junts, amb el pacte per a investir Pedro Sánchez, va renunciar a la confrontació metòdica que havia dibuixat i mantingut molt bé a l'exili, però ara resulta que dos anys després té les butxaques tan buides com ERC vuit anys després
Tard o d'hora el país es tornarà a preguntar obertament si no seria més honest i molt més pràctic de reconèixer que aquestes promeses espanyoles no són sinó un exercici cínic de prestidigitació política que no porta mai enlloc
Cal abandonar la ingenuïtat estètica, la posició de bona persona, l'infantilisme cec enfront del perill, i assumir que la democràcia s'apaga si ningú no hi posa llenya i, sobretot, si ningú no la defensa dels enemics
El rebuig a l'OPA del BBVA demostra, sobretot, que Catalunya és més sensata que no ha estat mai Josep Oliu
Els Comuns parlen molt de transformació, però la història recent ens demostra que quan arriba el moment de "donar el colp de martell necessari per a fer caure el mur", que deia Rosa Luxemburg, aleshores sempre decideixen que no avui no toca
De totes les batalles culturals que el PSOE ha volgut lliurar, la tauromàquia és l'única en què coincideix plenament amb Vox, i fins i tot prefereix regalar-li la victòria, abstenint-se quan algú vol qüestionar-la. Cal demanar-se, doncs, per què
Canvies el rètol de la porta, destitueixes un parell de directors, fas unes quantes declaracions indignades davant les càmeres i, quan ningú no mira, tu mateix signes la pròrroga del contracte amb qui toca i de la manera més discreta possible. ‘Business as usual’ i a passar per caixa
La gran aturada que s'ha volgut fer dels processos independentistes al món no és sostenible. La pressió acumulada és enorme, cerca escletxes i, tard o d'hora, les trobarà
El dia de la hispanitat el van inventar els feixistes espanyols per atacar la Segona República i la democràcia · La covarda transició postfranquista l'ha mantingut, malgrat que té una història que fa feredat
Celebrem i saludem que les bombes s'aturen i que els ostatges puguen tornar a casa, i reconeguem sense recel l'esforç diplomàtic que ha fet possible aquest moment. Però no ens enganyem pas: un alto-el-foc no és la pau