05.07.2019 - 21:50
Mentre els del gremi de la falta d’ortografia ens anguniegem pels resultats de l’EULP a punt de sortir i els del món normal s’esbatussen per si les torradores han de ser catalanoparlants, a l’IEC van per feina. Si és veritat que la llengua és de qui la treballa (la terra ja fa temps que sabem que no), ara mateix la venerable Casa de Convalescència deu estar a vessar de títols de propietat.
D’entrada, cal que sapigueu que tot allò de la nova gramàtica només era el començament. Un cop editat el supertotxo en paper l’any 2017 (1.500 pàgines) i poc després la versió anomenada ‘essencial’ en línia, ara acaben d’enllestir la germana petita, la Gramàtica bàsica, que passat l’estiu tots portareu a la butxaca. Molt més manejable, esperem que serveixi per posar una mica de rigor a tanta discussió de barra de bar. Per als qui no sou de quinto, penseu que també aprofitaran la canícula per incorporar un cercador a la versió en línia (animats com estan amb la cosa electrònica, es veu que el pas següent serà fer la versió en línia de la GIEC, la grossa). A partir del setembre, qui no se sabrà de memòria les novetats en matèria gramatical serà ben bé perquè no voldrà.
Més deures que ha fet la Filològica aprofitant que estàvem entretinguts amb les nostres batusses: un acord amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel qual aquesta incorporarà les Normes ortogràfiques que l’IEC va aprovar el 2016. Això, que segons com pot semblar una banalitat o segons com una bertranada, no és ni l’una cosa ni l’altra, ans al contrari: és un indicador de fins a qui punt la política de convergència amb les altres institucions que intervenen en la codificació de la llengua (una de les llacunes històriques de l’IEC post-Fabra) està donant fruits saborosos. És una línia de treball bàsica. El veritable corredor mediterrani.
Més, va. Encara que no us l’hagin presentat mai, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és una eina colossal d’anàlisi lingüística creada a partir del buidatge de textos escrits entre 1833 (l’any que Aribau, com bé sabeu, va escriure la seva celebèrrima oda) i el 1988. A disposició de tothom. Després n’hi han afegit d’escrits fins al 2002. I ara el repte immediat és accelerar la introducció de més material per tal que, abans de deu anys, el CTILC ja incorpori textos de fins a l’any anterior, de manera que esdevingui pràcticament una base de consulta literària en temps real.
Però la llengua, ja ho hem dit altres vegades, camina cap a una nova oralitat, no solament aquí sinó a tot el planeta. I resulta que la tradició lexicogràfica ha begut durant tant de temps de les fonts escrites que va coixa de col·loquialitat (a pesar que els mitjans audiovisuals fa uns quants anys que proporcionen material, sobretot a través dels llibres d’estil d’emissores de ràdio i televisió). A fi de compensar el desequilibri, doncs, una de les feines que també ha posat en solfa la Filològica és la creació d’un segon corpus, en aquest cas oral, a partir d’arxius televisius. De moment, de caràcter formal. Es tracta de seguir la via d’altres tradicions lexicogràfiques, com l’anglesa o la francesa, pioneres a l’hora d’incorporar àudios com a font de treball fonètic, amb la intenció última de conformar un retrat més rigorós de la llengua real.
Per acabar, la notícia que de moment no es pot qualificar de bomba però de bombeta potser sí: el nou diccionari normatiu. Sabeu aquell diccionari del qual tots ens queixem (l’un perquè no accepta allò que es diu al seu carrer, l’altre perquè no incorpora indicacions dialectals, aquest perquè va ple de castellanismes, aquell perquè n’hi ha massa pocs…)? Doncs aquest. Ara com ara amb prou feines podem parlar de bombeta perquè tot just som en fase embrionària: s’ha aprovat la creació de la comissió que se n’ocuparà, cosa que vol dir que va per llarg. Ja sabem, això sí, que, a diferència de l’actual DIEC2, només tindrà versió en línia. Ara, primer, tal com avisa la directora de la secció, Teresa Cabré, és probable que prèviament hagi de superar un debat esquerrapublicanista: l’eixamplament de la base. Dit en mode qüestió i en filologuès: convé ampliar el focus lexicogràfic, tot incorporant termes que són estàndard en valencià i en balear, per tal que aquests parlants el facin seu, o, al contrari, és preferible restringir l’àmbit per evitar controvèrsies com les que històricament han adormit o paralitzat projectes? Si hi rumieu un moment veureu que és, i us ho dic amb un mot del diccionari dels planys, un veritable desafiu.
Perepunyetes com sou, segur que ara mateix us demaneu com és que podem saber tot això. Doncs gràcies a la reunió anual d’un dels grans invents de la nova Filològica, l’anomenada Acadèmia Oberta. Es tracta d’un espai de debat entre els acadèmics i assessors lingüístics de la majoria de mitjans de comunicació del país, entès en sentit ampli, tant territorial (també n’hi ha d’IB3 i d’À Punt) com de format. En aquesta finestra oberta entre filòlegs d’acadèmia i de trinxera t’assabentes des de secrets d’estat com els esmentats fins a peripècies del delicat quefer quotidià de la Comissió de Lexicografia (sí, l’encarregada d’acceptar o rebutjar nanos i quiròfans). Com, per exemple, que no fa gaire els venedors d’assegurances es volien canviar el nom i els en van consultar l’oportunitat. I com es volien dir? Corredors, tal vegada? No, que d’això també se’n deien. Es volien dir ‘mediadors’. Què diríeu que va passar? Vosaltres què hauríeu fet? Us deixo cinc minuts per rumiar-hi, va. Després, podeu contemplar el resultat de la negociació: la seu gremial de Barcelona i la resposta de l’Institut.
