'Els vermells del negre', de David Ribas.

Amb pocs dies de diferència he tingut la sort d’escoltar poemes de la sèrie ‘Teoria dels colors’ del llibre Poemes de l’Alquimista, de Josep Palau i Fabre. ‘Teoria dels colors’ és una sèrie de set poemes, cadascun sobre un color, que Palau va dedicar ‘al boig dels colors, Picasso’.

Quina bellesa i quina intel·ligència que despleguen. Quina manera de mirar de Palau, que ens sorprèn una vegada rere una altra, trencant tòpics (suats). I quina valentia de dedicar-los a Picasso, el gran monstre descomunal de la pintura del segle XX. Palau, que va ser un dels grans especialistes en aquest artista, alhora que fou un home minuciós i perfeccionista, havia d’estar ben segur del que escrivia per dedicar-los a un dels seus mites.

Vaig sentir en la veu del poeta Josep Pedrals el poema ‘Cul d’ampolla’: ‘El verd és el color de les profunditats. Els crims són verds, les conspiracions són verdes, l’enveja és verda. En els culs d’ampolla hi ha amagat el verí de totes les perversitats. No interrogueu mai un cul d’ampolla. No vulgueu saber els seus secrets. Hi ha un punyal que se us clavarà per l’esquena, que també és verd. (…) El més tendre dels verds sap mil vegades més lletra menuda que el més ofensiu dels vermells.’

La poesia de Palau, dita per la rapsoda i també poeta Anna Maluquer, enmig de les vinyes i amb el mar de fons, amplificava el seu efecte amb el poema ‘El Danubi blau’: ‘Res no altera la visió blava de les coses. I la barca del pensament, igual que la de rems, navega sobre el blau. El blau tenyeix, destenyeix. Sincronitza amb el temps. Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves. El blau és sempre musical, des de l’ultramarí fins a l’atzur transparent.’

I el vermell? Oh, el vermell!, que Palau i Fabre va titular ‘El primer amor’: ‘Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa. Roig o vermell, què importa? El vermell ho és fins a la bogeria. Potser mirem el blau però abracem el vermell. (…) Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.’

Els poemes de Palau i Fabre enmig de les vinyes feia de bo de recordar que el color en el vi també és un element important. Desplega un joc metafòric que va des del color teula al color cirera per als vins negres, i del color palla a l’or vell, per als vins blancs. Els colors, que provenen dels pigments que porten els tanins, a la pell del raïm, i que tenen una intensitat i una tonalitat en funció del temps que la pell del raïm és en contacte amb el most durant la fermentació i també en la posterior criança. I també depèn de processos tècnics com el filtratge (o no) d’un vi, que afectarà la limpidesa. I l’edat del vi també en modifica el color.   

Però el color d’un vi també pot ser pura aparença, una màscara, un joc de miralls encaminat a enterbolir la transparència, que és honradesa. Així parlava una vegada en un tast el sommelier Josep Roca, del Celler de can Roca. Una reflexió lúcida i molt pertinent: Josep Roca va prendre una copa de vi blanc a cada mà. Eren ben diferents a simple vista. Un vi era agradable, transparent, ben filtrat, d’un groc palla sense defectes. L’altre era tèrbol, espès, de color oxidat, dens. Aleshores, el sommelier va preguntar: ‘Quanta transparència podem digerir? Què hi ha en un vi que ens mostra la vida? La transparència d’un vi recau en la transparència del color que té? Heu de saber que el vi més transparent a la copa és elaborat amb llevats afegits i ha viscut tota una sèrie de processos que no tenen res a veure amb el seu procés natural. En canvi aquest vi tèrbol és un vi fet gairebé només amb les mans i sense afegir-hi res. És un vi que tot i que sembla que no es pugui beure, és ple de consciència ecològica. Conté una transparència obscura, sense filtre, i encara que aparentment no ho sembli, és un vi que transmet una gran transparència.’

Josep Roca va sorprendre amb el concepte de transparència, com Palau i Fabre ens va sorprendre amb la seva intensa i plena de certesa ‘Teoria dels colors’. Acabem amb un dels seus versos del poema dedicat al color roig, color de vi. Que diu: «La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diuen que és verda!».

[Imatge: ‘Els vermells del negre’, de David Ribas.]

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]