La profecia de Sun Tzu i els resultats de diumenge

El que no té volta de fulla, és que la majoria dels catalans ja són independentistes. I d’una manera transversal. N’hi ha de tots els colors polítics, però decidits a partir palletes amb el regne veí. I no sembla que cap dels independentistes, dels de sempre o dels acabats de convertir, tinga cap interès en tornar enrere. Perquè no hi ha on tornar, d’una banda; però també perquè com canta Raimón, “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. I això, al camp contrari, no passa.

Vull suposar que l’escenari “indults per claudicació” el descartes pel respecte que, sens dubte, es mereix la dignitat de tothom. Certament, per mi és impossible imaginar-lo, i ni tan sols sospitar que algú (del partit que sigui) hi pugui estar especulant. Però hem viscut tantes coses ja … Són tants anys de transició modèlica sense ruptura, de fer país tot fent pedagogia per les espanyes, de peix al cove… I els de la tercera via que acaronen la versió segle XXI de la maleïda ensarronada són tan poderosos…
En fi, no cridem el mal temps. M’afegeixo al to optimista de l’article remarcant un altre aspecte positiu dels resultats: sigui qui sigui que pogués tenir la temptació de cridar al “seny” fent por amb el fantasma de la dreta, s’ha quedat sense fantasma. I probablement per molt de temps.

Bé, confiaré -com quasi sempre- en la visió privilegiada, panoràmica, informada d’en Vicent. Esperaré que la demostrada resiliència i fortalesa actuals ens portin a la unilateralidad que pronostica a mitjà termini. Anhelaré que aquesta inexorabilitat de les etapes, madurada a foc lent, ens porti a la victòria. Resaré perquè la provisionalitat no ens faci massa mesells. Finalment, faré el que podré per gestionar bé en la mesura de les meves capacitats aquest temps d’interregne. (i malgrat tot, el regust agredolç per aquesta manca d’estratègia conjunta, persisteix)

Sempre és perillós pensar que l’enemic és estúpid, com fa l’efecte que plantea aquest editorial. La repressió, ara està clar, no està dissenyada per a arranconar els catalans sense cap sórdida, sino per fer a aplicar un càstig exemplar als independentistes. Això ha funcionar sempre, i està tornant a funcionar: la victòria sense precedents d’ERC sota un ideari aigualit, mentre que JxC i el Front Republicà, que han mantingut l’ideari independentista que va fer possible l’1-O, han rebut un càstig electoral seriós, confirma que la repressió està funcionant. És per això que a molts el resultat de les eleccions ens resulta tan decebedor. Si els catalans ens oblidem tan fàcilment dels que ens han estat més lleials, la lliçó pels líders del futur està clara: ven la moto de la independència com a ideal inabastible tant com vulguis, des tantes posturetes com vulguis, però a l’hora de la veritat no t’enfrontis mai als poders de Madrid, perquè l’Estat t’ho farà pagar I els teus propia votants t’abandonaran. Això és el que ara està fent la cúpula d’ERC, això sembla que els ha donat la victòria, i això és el que a molts ens fa tan descontents del resultat d’aquestes eleccions…

A veure, a Little Big Horn, els indis varen acorralar en Custer. I va acabar amb en Custer i tots els seus homes morts, no passant per sobre. Amb resistència ferotge, però morts.

Amb això vull dir que sempre queda bé citar a Sun Tzu, però com sempre depèn de quants siguem.

Jo crec que l’estratègia d’arraconar-nos i arrossegar els catalans cap a l’independentisme i cap a la tensió ha estat volguda per part dels ideòlegs espanyols des de fa molt de temps. Es tractava de trencar tots els ponts de diàleg per mirar de radicalitzar la postura catalana i poder reaccionar davant de radicals. És de manual.

Compten amb que demogràficament i econòmica són molt més forts, i amb els mecanismes polítics d’un estat que fan que ningú fora d’Espanya gosi ficar-se gaire amb ells per por de perdre interessos compartits (no són els únics: mireu què estan fent els països democràtics amb llocs com ara Corea del Nord, Polònia i Hongria- només es mouen si els perjudica els interessos).

Compten també amb que, en termes efectius i més enllà de manifestacions i protestes, serem incapaços de reaccionar de forma efectiva. Malauradament, de moment, tenen raó: més enllà de concerts a Lledoners i manifestacions massives que els bufen l’orella, no hem estat capaços de fer res per molestar-los. Si fins i tot a Madrid els vàrem recollir els papers i ho vàrem deixar tot endreçat !!

No, això no prendrà cap forma de solució mentre no siguem una nosa molt important i molt continuada en el temps per ells i per Europa. Mentre la nostra actuació no faci que desitgin arribar a alguna mena d’acord. No és només resiliència (això fa 500 anys que ho practiquem i ens ha permès sobreviure a la desaparició com a poble i com a cultura, que no és gens menyspreable, però poca cosa més), sinó acció. Sobretot acció. I una que faci que per ells siguem molt incòmodes. I que no estigui basada en la violència, perquè és el que estan buscant.

Exemples d’accions ? Desobediència massiva a nivell d’ajuntaments, vagues als carrers, bloqueig de l’economia, desobediència civil generalitzada, etc. En fi, el que varen fer els hindús amb els anglesos, o els negres sudafricans amb l’apartheid, o els negres americans amb els supremacistes blancs del sud.

Si és que està tot inventat, i en política sovint no es juga a escacs o es fa ballet, sinó que les coses són molt més dures i molt més crues. Aprenem-ho ja d’una vegada i tirem endavant. Amb ERC, PDEcat o Front Republicà, m’és igual.

La regió d’Espanya espanyolitzada vira del blau al vermell mentre a Catalunya, el País Basc i les altres nacions cerquen amb una desesperant lentitud altres colors; perquè mentre una és el colonitzador, les altres es resisteixen a ser colonitzades després de tres-cents o cin-cents anys segons com es miri. Ni això sabem encara.

El primer error és creure que el colonitzador té ideologia i el segon és fiar-ho tot a l’excusa del primer. Perquè sense col•laboradors interns ja faria temps que a Catalunya seríem independents com a Portugal. També, cal superar el subterfugi de la fantasia ideològica, atès que el problema és entre colonitzador i colonitzat.

Només cal veure el pànic dels partits catalans a les Primàries. O, com els col•legis professionals parasitats pels partits polítics han fet de corretja de transmissió de la mentalitat colonitzadora espanyola. O, com tot just ara ens adonem que sense sindicats nacionals no podem defensar un model productiu independent de la metròpoli colonial.

Tampoc els representants de l’advocacia catalana no han alertat de la manca de justícia, ni dels economistes de la bombolla financera, ni dels arquitectes de la manca d’habitatge públic, ni dels enginyers de la manca d’un transport públic eficient, etc. Tot just després de 43 anys les Cambres de Comerç desperten a la necessitat de tenir veu pròpia.

Cal una nova cultura política que allunyi la democràcia catalana dels vicis del clientelisme instal•lat tant a les administracions, com als col•legis professionals, gremis, sindicats, etc..I, per descomptat de la premsa i dels mitjans d’informació tant públics com privats encara tan supeditats al paper clientelar que fomenta la partidització de la democràcia catalana.

Som on som; doncs, molts en parlen però encara temen una República catalana independent i lliure.

Una vegada més haig d’estar d’acord amb Miquel Gilibert. L’esment que fa del Gral. Custer em recorda un fet també real: fa molts anys en la verema francesa un grup de 3 homes van aparèixer al matí amb esgarrepades a la cara. Van acorralar un gat en una habitació tancant-li l’única eixida per la porta. El gat va deixar de fugir és va llençar furiós contra ells. Jo que encara no havia descobert Sun-tzu, vaig dir-lis que el gat els havia atacat perquè no tenia sortida. Ara el gat se’l van cruspir amb arròs i el vi que diàriament donava el patró francès als veremadors. Salut.

Sun Tzu crec ens diria als catalans que acorralem tant com puguem als espanyols però que l’única via de sortida i rendició que agafarà aquest enemic es quan els guanyem clarament en vots.

Vots, molts més vots dels que tenim és el que necessitem per guanyar un referèndum d’autodeterminació d’independència, que si es fes ara perdríem segur (39%…) Quina obsessió que tenen en perdre!!!

Encara estàvem a la fase d’acorrelament encara inacabada (faltava guanyar en vots, molts vots), i algú va pensar que l’enemic ja es rendiria, ERC i CUP ens van portar a l’últim atac ‘suïcida’ del 27O2017 i vam acabar tots escombrats… i ningú a la comunitat internacional ha avalat els pasos unilaterals de Catalunya, tothom ha negat la nostra declaració d’independència… L’art de la guerra es molt antic…

QUE ÉS EL QUE COMPTA?

1/ No cal magnificar tant el triomf de l’independentisme. Només faltaria que amb la brutal repressió el país, en ple judici, no hagués reaccionat. Estem vius i té molt valor, com també el te l’obstinada voluntat que demostrem en cada una de le eleccions.

2/ Treure’n conclusions entre l’independentisme de qui busca el millor camí cap a l’independència em sembla estèril i enganyós quan es tracta d’unes eleccions espanyoles. L’hegemonia d’ERC de què servirà? Anar al congreso ens proporciona més despeses que guanys en termes polítics perquè només erosiona les nostres posicions, ens divideix per res.

3/ La repressió pura i dura ens empeny a la unilateralitat. Potser un xic massa determinista. Però pel boc gros estic d’acord. No contemplo la derrota.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I EXILIATS!

El fet es que ER s’ha portat el gat a l’aigua, per raons diverses, però es on estem i hi serem per una temporada. Caldrà veure quins nous vectors s’obren amb aquest nou lideratge. El meu vot i crec que el de molts, no a estat gratuït. Ha estat un vot utilitari. Es tractava d’obtenir el mapa que em dibuixat i de que tothom ho veiés a dins i a fora d’Espanya. No importava tant amb quin color dibuixavem el pais com que quedes ben dibuixat. I ho hem aconseguit! Felicitem-nos per això. El camí es fa pas a pas i aquest l’hem fet. Bona diada treballadora.

Mai he dubtat de que ERC és un partit independentista, el problema son els terminis per a aconseguir-ho i penso que molts tenim la sensació que és a llarg termini, ben diferent de l’espai liderat, per el President Puigdemont que la vol a curt termini.

En Rufian, ahir, a la pregunta de la periodista de TV3 de si ERC renunciaria a la unilateralitat, va recordar que en Junqueras ja havia parlat de “multilateralitat”.. Es obvi que a ixò exclou la unilateralitat.

Ens ho estan dient ben clar.

Per altra banda ERC vol ampliar la base. Molt bé, però això és ser deslleial amb l’espai que lidera Puigdemont, doncs quan aquest espai era autonomista, la demanda d’ERC va ser intensa per a que aquest espai es fes independentista i ara, es queda ella amb aquest espai, ( ells ho vesteixen dient eixamplar la base) i deixa als altres més sols que un mussol.

Us imagineu que l’espai que ara lidera en Puigemont, decidís el mateix i fessin competència entre ells a veure qui és me autonomista, igual que han fet els 3 extremes dretes espanyoles?

Quin fart de riure se’n farien els d’allà.

I finalment hi ha un altre efecte. Han aconseguit dividir el CDRs i puc parlar per experiència pròpia.

A un fòrum per CDRs, on hi publiquem tot tipus d’opinions, jo vaig fer unes reflexions dient més menys això que estic dient aquí.

Doncs una persona d’ERC va respondre que davant dels atacs contra ERC, ell es donava de baixa del fòrum.

Aquest és un cas clar i fefaent, però n’he vist més. Quan estem fent coses pels CDRs, abans tothom donava la seva opinió i era acceptada o no però cap problema.

Ara, quan algú dona alguna opinió, he pogut comprovar que molts ja se’ l miren de reüll i pensen “i ara aquest perquè ho diu això? Què hi guanya ell o seu espai?

Per tant, crec que ERC l’ha errada i aquesta divisió serà convenientment aprofitada pels d’allà.

L’única esperança és que els d’allà continuen tenint errades i ens continuïn ajudant, sense voler, com ara mateix amb el cas de negar-li el dret a presentar-se a Puigdemont i els altres companys a les europees.

Espero que la militància d’ERC faci rectificar la direcció, com ja va fer al darrer Congrés, quan fer tornar a posar que ells no renunciaven a la via unilateral, encara que el seu màxim dirigent no n’hagi fet ni el més mínim cas.

Comparteixo que la possibilitat que Espanya canviï de rumb, no existeix. Per tant tampoc existeix cap possibilitat d’entesa o de pacte. No perquè siguin ferms, sinó perquè són ases. En canvi sí que em penso que si les eleccions europees desbanquessin el PP europeu de la cúpula de la Unió que tan pèssima i destructiva ha estat, llavors Espanya estaria realment perduda. Espanya sense la protecció d’algú no és viable de cap manera, ni políticament ni econòmica. Això, ara per ara és l’únic que em permet continuar sent optimista en el nostre viatge cap a la República independent. És per això a més de l’odi que els podreix, que s’oposen d’aquesta forma tan estúpida i clarament il·legal a la candidatura del President Puigdemont, d’en Toni Comín, de la Clara Ponsatí, i si se’n surten també de tots els altres candidats independentistes, uns perquè estan exiliats i els altres perquè són presos. Ho fan així tant a la descarada, perquè tenen pànic i per a evitar tres candidats més que votaran contra la continuació del mandat feixista/ nazi que ha destruït de socarre’l els principis de la Unió. El canvi dels capos de la màfia que es va apoderar de la direcció de la Unió, si es produeix, suposarà el final d’Espanya tal com la coneixem, perquè per poc que canviï, la protecció de les barrabassades espanyoles s’haurà acabat, i amb elles, la repressió brutal i l’estúpida unión de su patria.

D’una manera o d’una altra, ja s’ha dit que cal unilateralitat. Aquests no és pas el problema. Crec que l’editorial d’avui ho deixa molt clar. A l’altra costat, l’estat espanyol defensa la seva raó de ser, que no és altra que el principi d’autoritat. Les eleccions no canvien res; però sí expressen dinàmiques de relat. I és evident que la raó de l’estat espanyol està soterrada: la inexistència de cap proposta programàtica, i la pugna evident per ocupar els espais a esquerra i dreta entre els partits oficials del règim i els seus substituts, ho fan evident. Fixeu-vos sinó en aquest particular ball que ens ofereixen unes dretes que ara descobrim ( a pilota passada ) més entestats en l’enroc que en el jaque mate ( tot i els esforços d’alguns politicòlegs i periodistes per explicar que no podia ser de cap altra manera ). En aquests context, és evident que el judici és una raó d’estat, que no hi ha possibilitat de mantenir cap pacte constituent normal; i que la única sortida és l’escarment. En definitiva, un cul de sac. I un comença a pensar que sino volgut; potser sí tolerat per l’entorn que ens acull.
Per tant, si la unilateralitat és indiscutible; què està en joc? El quant i el com. No em fa res defensar el paper estratègic del President tot i no ser-ne votant. Estic d’acord amb la línia que defensa vilaweb, en tant que el President a l’exili és un actor polític de primer ordre. A l’altre costat, els presos ostatges, juguen l’altra paper. L’independentisme està jugant molt bé una partida política on els actors es distribueixen els papers. No estem pas en el supòsit de la substitució, doncs no estem per mantenir ni el règim, ni l’autonomia. Simplement, perquè ja ens l’han pres de les mans ( quelcom que representa nítidament l’expresident Mas ). Ens caldrà perseverança per aguantar la única resposta de l’estat, que no és altra que la repressió. Ens caldrà paciència per buscar el quan i el com. Ens caldrà perspectiva per entendre l’obligada confrontació que ordena l’especialització política de la diversitat del independentisme a la recerca del “momentum”. Perspectiva doncs per mantenir aquesta confiança a la que tant bé ajuda vilaweb. Moltes gràcies!

Dels resultats de les eleccions de diumenge se’n poden fer moltes elucubracions. Jo no estic tan d’acord en considerar que tots els que han votat a ERC ho han fet amb l’axioma “d’eixamplar la base” o d’esperar que l’estat espanyol caigui del cavall en els pròxims 40 o 60 anys i accepti un referèndum d’autodeterminació. Les eleccions de diumenge eren per votar un govern a Espanya. Molts catalans vam votar en clau de procés d’independència, sense fer diferències amb les eleccions al Parlament de Catalunya, però molts d’altres, que probablement també voten independència a les catalanes, en aquesta ocasió han votat en clau dreta-esquerra o si voleu liberalisme-socialisme. És aquí on la por a la ultra dreta ha fet forat. Per tant, en la situació que ens trobem, els resultats són bons. Ho són perquè el moviment independentista encara no és prou madur per votar en bloc a les generals, la prova són els mes de quatre-cents-mil vots de diferència respecte a les del 21 de desembre de 1917. Cal tenir en compte la difícil transició, encara no acabada, de l’espai post convergent, la poca presència, admetent totes les dificultats, del president Puigdemont en la campanya, la no participació de la CUP i la confusió que ha pogut causar la irrupció del FR amb les escasses possibilitats de guanyar un escó. El tauler actual no fa tenir gaires esperances pel què fa a un avenç significatiu del procés d’independència. No oblidem que l’estat espanyol té un trumfo molt important, els ostatges polítics. ERC ha incorporat, a corre cuita, elements al seu espai que no són independentistes, tinguem-ho clar. L’olla va fent xup xup, el brou encara no està fet.

Sr. Partal la qüestió és de què parlem quan parlem d,independentisme?. Per mi ERC ha deixat de ser un partit independentista i la gent se n,adonarà aviat.
L’objectiu d’ERC és l’hegemonia, ells mateixos ho han dit, i l’independència és l’estratègia. Per mi, l’evolució actual d’ERC és comparable amb la de C’s. Amb totes les diferències ideològiques, és clar. Els uns volien desbancar el PP i han hagut de fer el gir des del centre que pregonaven inicialment, a la dreta absoluta, però encara mantenen la fama de ser de centre.
ERC per captar els vots moderats dels convergents i socialistes ha hagut de fer un gir cap a l’autonomisme, però conserva la fama d’independentistes.
Com Arrimadas al Parlament les passades eleccions, ERC ha fet una victòria pírrica, però ha aconseguit l’hegemonia. Veurem si a les properes votacions (amb alguns anys de perspectiva) els catalans independentistes de debò li mantenen la confiança.
Per mi la nostra estratègia ha de ser seguir persistint en la denúncia de tot plegat. Els abusos de l’estat principalment, però també les falornies que ens volen fer empassar alguns mal anomenats independentistes.

Dels resultats del diumenge em sorgeixen les següents preguntes i consideracions:

1) Al conjunt dels partits independentistes els va faltar mig milió de vots respecte les eleccions al Parlament anterior. Ja se que no son el mateix, però els votants si que som els mateixos. Aleshores, o es van quedar a casa o van anar al PSOE. Caldrà fer una bona anàlisi per a poder dirigir bé les estratègies electorals si es vol eixamplar la base.

2) ERC anava a aquestes eleccions amb un missatge mes ben travat que no pas JxCat. ERC es presenta per a dialogar. JxCat no sabíem si era per dialogar o per bloquejar. Apart ERC ja partia d’una posició mes avantatgada, mes guanyadora.

3) De cara a les europees, en canvi, sembla que JxCat va amb una intenció mes clara: que el President Puigdemont obtingui llibertat se moviments per tot arreu (si finalment se’n surten legalment). Amb una clara internacionalització del Procés.

4) Penso que hi ha un gruix de votants que pot haver repartit el vot entre ERC i JxCat en les 2 conteses electorals. En aquests casos, es normal apostar per ERC en el Congrés i pel President Puigdemont com a diputat europeu.

5) El lideratge de l’independemtisme i l’estrategia del Procés realment només es podrà votar en unes eleccions al Parlament. Caldrà deixar passar aquests mesos fins a la sentencia.

Atesa la realitat dels fets i de la situació, i que el Poble Català seguim mostrant la nostra voluntat de independència a cada ocasió que tenim, ara hem de prendre el nostre destí en mans pròpies.

El Poble Català —del Principat però també de tota la Nació— sí que té una altra eixida si s’organitza com a tal poble i actua ell mateix directament en Dret Internacional Públic. Pel que fa al Principat, això vol dir actuar des de fora dels òrgans de representació i govern autonòmic que hi té l’Estat Espanyol per al conjunt de la població, per al que en diuen “el Poble de Catalunya”.

Després, de la fase actual d’inscripcions (urgents) al Cens Electoral del Poble Català —compatibles amb el suport al Consell per la República, però a no confondre amb aquell registre suport— caldrà l’elecció de la Cambra de Representants del Poble Català no regida per la Constitució Espanyola. Aquesta autoritat catalana paral·lela ha d’obtenir, en primer lloc, de la comunitat internacional (que la pot acceptar com a interlocutora, en plantejar la relació des d’un organisme nou extern a l’Estat Espanyol) el reconeixement del Poble Català com a subjecte de l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, i per tant en igualtat de drets amb el altres pobles, en particular amb el Poble Espanyol de Catalunya i amb dret a l’autodeterminació per a poder decidir si també vol tenir un estat propi. I d’allà seguir endavant ja sense unilateralitat i que sigui la comunitat internacional qui obtingui que l’Estat Espanyol reconegui el Poble Català i els seus drets com a subjecte de Dret Internacional Públic per a negociar les condicions de la separació i reconeixement del nou Estat Català.
Arguments des de l’any 2001 i inscripcions al Cens Electoral: https://comites-poble-catala.org

En canvi, si ens tanquéssim a cercar l’eixida només dintre dels òrgans de l’Estat Espanyol, dels que el Parlament i el Govern de Catalunya en formen part i dintre de l’ordenament constitucional del Poble Espanyol, no hi trobaríem eixida possible per l’autodeterminació del Poble Català. Aquesta visió voluntàriament estreta, volent ignorant el que dic més amunt, penso que ens abocaria una altra vegada a la il·lusió de la unilateralitat que ens va portar els dolorosos efectes que coneixem. I les mateixes causes produeixen els mateixos efectes.

Això no menysprea gens els partits que es declaren favorables a la independència ni el que puguin fer en aquest sentit en tots els òrgans on tinguin membres elegits. El camí que proposem des fa anys és i sempre ha sigut proposat com paral·lel i no competitiu amb ells. Tenen una tasca imprescindible en aquest procés orientat altrament. Des dels òrgans i institucions on treballen poden i han de preservar i enfortir la Nació Catalana, “nation building”, en tots els aspectes. A fi que l’Estat català sigui viable en el moment de la Independència, guanyada pel Poble Català per vies directes internacionals. Amb aquesta finalitat, convé que els polítics independentistes siguin majoritaris en tots els estament on sigui possible durant l’autonomia, i per això els hem de votar i cridar a votar per ells. Però amb aquesta finalitat, declarant-se partidaris que el Poble català es doti d’un estat reconegut, però sense que ens diguin que ells faran la independència des d’aquells òrgans i estaments més amunt descrits. Car aleshores, a força de dir-ho en campanya electoral i de no poder-ho fer quan la realitat s’imposa com ja s’ha vist, anirien perdent els vots d’electors independentistes.

Albert Bertrana i Bernaus
Federació de Comitès Poble Català (entitat registrada a Brussel·les)

He sabut que el president d’Indra ja no és el mateix. Podria en Vicent Partal fer algun editorial sobre Indra i la seva xarxa de Poder?

Tinc tota la sensació que aquestes eleccions han estat dirigides, amb independència del que hagin votat els electors. Tant aquí com a Espanya. Dirigides des de fora de l’Estat. No interessava la dreta, ni aquí ni allà, per una qüestió d’estabilitat.

El que sí podem fer és decantar el poder amb les nostres preferències quotidianes: consum, llengua, cultura, sostenibilitat i determinació.

El Consell per la República em sembla molt determinant. Jo hi he adherit als meus pares que són grans i sols no ho haurien fet.
Si ens en volem sortit el Consell és una eina i em resulta incomprensible el nombre baixíssim d’adhesions.

Vaig dir que en campanya no diria una sola paraula contra ERC. I ho mantinc. Perquè encara estem en campanya.
Em sembla una irresponsabilitatfer-ho. ERC té molts votants independentistes, si no tots. I això és el que importa.
Llegir atacs constants als d’ERC per part de l’independentisme em sembla molt més perjudicial per a la causa de la llibertat del país que el que puguin fer les cúpules, al cap i a la fi les cúpules són reemplaçables. Però en canvi el sentiment de desencís i fàstic de les persones que reben atacs constants contra els seus líders no és reemplaçable i els pot conduir a abandonar la lluita. Jo tampoc voldria un país on el veí, amb qui comparteixo projecte, em mostra despreci per no pensar igual que ell.

El mateix es pot dir per aquells que ataquen Puigdemont i JxC per una qüestió hegemònica i ideològica de classes.

Vejam si creixem d’una maleïda vegada. O la llibertat ens l’haurem de pintar a l’oli.

ERC ha ampliat la base a molts barris de Barcelona que eren històricament socialistes, és a dir d’ esquerres,perquè están en contra del 155 i de la repressió. I perquè han captat el missatge de fons, que és tornar a la pau de l’ autonomisme tot dient que és per ser més. És a dir que no hi haurà independència. Són més llestos que molts independentistes, que aquest missatge no l’ han captat. Per tant estic decebuda si. Perquè l’ editorial sería vàlid si hagués guanyat l’ independentisme. Però no ho ha fet. Vicent, dius que com podem pensar que tornarán plàcidament a l’ autonomisme mentre els seus presos es podreixen a la presó durant molts anys? No, no, no pensem pas que els abandonaran. Pensem que Iceta és molt llest, i no se li escapa res que no vulgui. Com també pensem que els ” comideros madrileños” de dretes,saben el que es cou, I están negres amb Sánchez perquè ha pactat quelcom amb l’ independentisme. Si lligues tot això amb lo contentes que están algunes TV estatals de la victoria d’ ERC, no cal ser gaire llest per a saber que hi haurà els indults que “se li van escapar” a Iceta. I tampoc cal esmerar-se gaire per saber quina serà la moneda de canvi. Però bé, els resultats són els que són. I és el que han volgut els catalans. Així que res, disfrutem tant com poguem del que quedi, perquè les conseqüències les plorarem d’ aquí a no molts anys. Almenys hauré viscut un somni preciós. Això no m’ ho treurà ningú. Jo em dedicaré a protegir tant com pugui i en el que pugui al nostre President legítim. M’ agafaré al somni fins que el poguem fer tornar. És el que queda de l’ 1 octubre, l’ acte de democràcia més radical que s’ ha produït a Europa en dècades.

Gràcies, Vicent, per l’ Editorial. És difícil sentir i llegir que L’ INDEPENDENTISME HA GUANYAT. És més corrent embrancar-se , com si res no hagués passat, amb l’ eterna crítica a ERC per part d’algun sector de l’ independentisme, que per sort no és el majoritari, com s’ ha vist en la votació. El 21D vam lluir de victòria , sense aturar-nos en qui havia sigut o no el guanyador de les eleccions, el president Carles Puigdemont. Alerta! L’ independentisme català trontollarà si seguim -com ahir passava per les xarxes- utilitzant els mantres habituals, que si bé són ben respectables durant les campanyes, passen a ser rancuniosos davant uns resultats determinats.
Com dius, Vicent, en el teu escrit “Els votants d’Esquerra Republicana, com els de Junts per Catalunya i els del Front Republicà, han votat independència, han votat república i han votat contra la repressió. Creure que alguns d’ells han votat contra la independència i per tornar a l’autonomia, contra la república i a favor del monarca o a favor de la repressió perquè els presos polítics i els exiliats resten en la situació actual és insostenible”.

Si us plau, independentistes!!! Reconèixer que hi ha diferències entre nosaltres és el gran favor que ens podem fer. Si acceptem que, per damunt de tot plegat, volem la República Independent de Catalunya.

La via unilateral portarà a les mateixes conseqüències ja vistes i que s’estan patint dolorosament de fa temps pels polítics, familiars i pel poble en general. En aquest sentit estic d’acord amb que diu el Sr. Albert Bertrana, cal cercar una altra via, forçosament, no podem ser tan cabuts. I aquesta via existeix o al menys cal explorar-la i és la del Dret Internacional gestionat des d’organismes de nou encuny que no hàgin jurat la constitució espanyola. La carta de les NU i els Drets Humans ens emparen però miren cap a un altre cantó com fa la UE quan es produeix un trencament de l’ordre establert i el país te una capa o aparença de democràcia tot i que se sàpiga que no ho és.

Sr. Partal, he hagut de respirat tres cop per assossegar-me després del seu editorial.

Com vaig tard en la lectura de Vilaweb no he pogut llegir els comentaris de tothom, així doncs demano disculpes si repetixo alguna cosa que ja s’ha dit anteriorment.

Primer – Jo sóc una de les persones que s’ha mostrat més activament crítica amb ERC, però la deriva que ha fet aquest partit ho ha propiciat (o això vostè m’ho negarà) i honestament, el to que utilitza en el seu paràgraf és el de renyar-nos per no ser més indulgents i donar més confiança a ERC. A més a més s’ens tracta com si no tinguessim memòria. Les nostres sospites són fonamentades ja que abans de les eleccions ja van dir que no hi hauria línies vermelles i quan Pedro Sanchez el va tancar la porta, van haver de callar.

Segon – En un paràgraf del seu editorial assenyala: “ERC, ho han explicat ells de manera meridianament clara, no volia que la proclamació de la independència anés com va anar. I és per això que reclama autocrítica amb què va passar i diu que ens cal ser més. Considera que no estàvem preparats i no es va fer bé”, però què passa? Ja ningú recorda com va pressionar ERC al President Puigdemont per tal que proclamés la indpendència, quan hi havia l’incertesa de convocar eleccions ? Perlamortdedéu!!! Ens hem begut l’enteniment?. Ja ningú recorda aquell “proclament-la ja!!” d’Oriol Junqueras. I ara, bé ara, ja fa temps que diuen que hem de ser més, en realitat el que volien dir és que han der ser més quins votin ERC.

Tercer – En els debats electorals, Jaume Asens va assenyalar, i penso que molt encertadament tot i que no comparteixo altres criteris amb els Comuns, que no trobava diferències entre el que postulava ERC i el que postulaven els Comuns. O vostè, Sr. Partal, no recorda el magre paper que va fer Gerard Gómez del Moral en el debat de Vilaweb?

Quart – Tampoc m’agraden segons quins gestos d’altres partits, ahir, per exemple, quan vaig escoltar que el President Torra havia demanat una trobada amb en Pedro Sànchez, vaig pensar: “no hi ha dignitat”.

Cinquè – Vull deixar ben clar en aquesta sala que no sóc ni pertany a cap partit, A CAP!! Solament sóc d’aquell que em sembli que portarà la indpendència o que posarà tots els pals a les rodes possibles a l’Estat. Això fins on jo sé ERC no ho ha garantit i JxCat amb la boca petita.

Com sempre, Sr. Partal, tot i les discrepàncies, Cordialment.

És ben cert que li correspon al guanyador moure fitxa o marcar el camí als partits independentistes. En té el dret.
Malgrat el desig de veure-hi clar, no li demano al líder que mostri de seguida els plans, perquè el cicle electoral no s’ha tancat i no trobarà ningú que se li escolti a l’altra banda. Però sí ií li demano que prengui decisions bo i aprofitant la visita del President Torra als nostres presos polítics. Ens hem d’organitzar per portar la iniciativa i marcar l’agenda política, perquè no podem assolir els objectius si ens hem de desempellegar de la repressió

Com a ciutadans de la futura República, la lectura de Zun Tzu hauria de ser obligatòria. Dit al revés, si no entens el que diu aquest estratega xinés, se’t farà difícil guanyar batalles contra un adversari molt superior en força.
I diu que, quan ets inferior en forces, pots prendre dues decissions: una, entrar en combat fins al final; l’altra renunciar al combat, reorganitzar-te i esperar unes condicions millors.
Raona que, si prens la decisió d’entrar en combat fins a la fi, és ben possible que no tinguis cap nova opció d’enfrontar-te al teu adversari perque t’haurà exterminat definitivament.
Trobo que, tot i les extremes dificultats i contradiccions, ho estem fent molt bé com a poble. Algú més deu haver llegit Zun Tzu. Per cert el van publicar les Edicions de l’Abadia de Montserrat.
…perquè ho devien fer?

Sólo quería hacer una puntualización en cuanto a mi aparente rechazo hacia ERC.

NO, NO es a ERC, es a aquellos que malgastaron, por razones que considero de política e intereses partidistas, el increíble capital ciudadano acumulado que tanto costó conseguir y que se manifestó masivamente el 1-O.

Me da igual que se llame ERC, o que sea la cúpula o parte de la cúpula de ERC, o algunos jefes de los post-convergentes o quien sea. A mí lo de las siglas me la trae al pairo desde hace ya muchísimos años.

Si se llegó a celebrar el 1-O no fue mediante siglas de partidos políticos sino mediante un proyecto ciudadano transversal único. La primera Diada a la que asistí fue a la de la cadena humana, Via Catalana, desde Le Perthus hasta Vinaròs. Lo primero que me llamó la atención (me dejó a cuadros) fue la diversidad de personas que participaban, diversidad de edades, diversidad de clases sociales. He de reconocer que me emocioné hasta las lágrimas, aun hoy en día me emociono, al igual que me emocioné en todas las posteriores Diadas, manifestaciones, viaje a Bruselas e incluso, aunque ya con la mosca (varias moscas) en la oreja, en la manifestación que tuvo lugar en el corazón de la Corte del Reino.

A partir del 1-O, volvimos al reino de taifas (los partidos políticos).

Los bípedos tenemos tendencia a tener la memoria corta, me imagino que por una cuestión de protegernos ante la adversidad. Pero lo cierto es que a partir del 1-O las taifas comenzaron, de una manera vergonzosa, a descalificarse entre ellas (unos más que otros todo hay que decirlo). Yo no me lo podía creer hasta que entendí que de lo que se trataba para las taifas era de capitalizar en beneficio político propio el increíble movimiento social que dio lugar al 1-O.

Agradezco, Sr. Partal, su visión positiva. Tan sólo añadiría que no hay que menospreciar el poder de la Corte del Reino por muy zafios que sean. En el partido del 1-O, Corte del Reino (en sus diversas declinaciones) 2, Movimiento transversal independentista 0 y, en mi opinión, el responsable es el reino de taifas en la Catalunya independentista.

Paciencia y buenos alimentos pero también, como decía Sun Tzu, al contrincante (no me gusta la palabra enemigo) no hay que menospreciarlo, hay que conocerlo y desenmascararlo y éste, en mi opinión, a fecha de hoy está intramuros.

¡Qué vergüenza haber malgastado la ilusión y entrega de tantos y tantos catalanes independentistas!

Sr. Partal, no crec que ningú hagi votat “contra la independència”, però és una qüestió d’intensitat, i el binomi esquerra/dreta ha pesat molt.

L’article, i molts comentaristes, dona per fet que la repressió i les sentències dels judicis son inalterables. Potser sí, però jo veig la possibilitat real que Sánchez es tregui de la butxava l’indult i la ciutatadania senti una forta temptació a tornar a la “normalitat”, sense presos i amb pactes.

Tot aixó són especulacions, no conclusions anticipades. Mentrestant, dono el benefici del dubte als nostres representants al congrés i espero un vot robust a les europees.

La repressió i les prohibicions continuaran però també han de continuar la paciència i la perseverança! I pel que fa a la perspectiva, què?

–Que què? De cara al 26M: 8 SUGGERIMENTS D’ALLIBERAMENT NACIONAL
–I si la sentència del Judici polític no és d’innocència i amb desgreuges, què?
–Haurem d’aguantar encara més agressions, extorsions, perjuris i il·legalitats?
–I si tornen a imposar el 155, què? –Existeix un Pla d’Alliberament Nacional?
Els 8 suggeriments:
1. Reportatge d’acarament dels perjuris judicials amb els vídeos de la realitat. Ja!
2. I en el cas de persistir la indefensió, fer un conat de renuncia dels defensors?
3. I alhora, la Revolució Nacional, començant per establir el rècord mundial de
manifestacions simultànies, una a cada un dels 2.229 punts de votació de l’1-O.
4. Requerir que el Cas Català sigui Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat,
com a paradigma de la imperiosa reconversió humanística internacional.
5. I ensinistrar milers de voluntaris que, en anar i tornar de la feina, facin mítings
als transports públics, amb missatges breus i concisos facilitats diàriament.
6. I publicar articles i, a les televisions catalanes, emetre pel·lícules sobre casos
reals de ciutadans condemnats injustament i declarats innocents al cap d’anys.
7. I engegades, o anunciades, aquestes possibilitats i totes les que s’hi puguin
afegir, guanyar amb gran majoria les eleccions municipals i europees del 26M.
8. Crear un Comitè de Creativitat per a l’Alliberament de Catalunya. I un Concurs
d’Idees sobre la Salvació Nacional? I considerar una mena de manumissió? I…
I + propostes a disposició de qui tingui possibilitats d’execució i difusió mundial.

Cert,, ha estat un avenç molt important que reafirma a l’independentisme el creixement fins i tot els votants del Front Republicà van fer un bon paper malgrat l’espantall de Vox, que durarà poc a Catalunya, just perquè el Principat en pocs mesos serem independents, la posició indispensable per crear la unitat entre els pobles, quan els demòcrates espanyols puguin deslliurar-se de la tirania de sempre, d’ençà el primer dia que van mal parir el Reino-estat.
La maduresa ha quedat demostrada i Junts per Catalunya també s’ha alegrat de la gran victòria de ERC. Endavant !!!!

Després de llegir l’editorial ahir vespre, no vaig tenir ganes de fer cap comentari. Ara, a punt d’acabar el període, acabo de llegir uns quants comentaris, i em surt molt de dins estar molt d’acord amb la Sílvia Fortuño, la Gemma R. i la Rosa Gispert; però un dels factors de cabreig, haver perdut 450000 vots respecte al 21D, està magníficament matisat pel comentari del Salvador Aregall, moltes gràcies, trobo que és una anàlisi molt intel·ligent, i me la crec. Ara cal que Boye i cia tinguin raó en la seva aparent seguretat de que es guanyaran els recursos a temps per poder donar a Puigdemont la immunitat europea.

Per Sintetitzar, ERC va deixar a la CUP, posar la pistola al pit a Puigdemont que volia fer eleccions i va tenir que declarar la República que després va suspendre.
Després ERC ha volgut eixamplar la base quan tocava unitat i no ha volgut unitat per eixamplar la base.
Quan havia tant independentisme actiu han aconseguit que el PSC descarat del 155, pogués reviure.
M’agradaria ser optimista amb l’article però estic molt dolgut amb el partidisme dels qui han fugit quan tocava unitat.
La unilateralitat la va defensar Junqueras amb vehemència i ara em sobten els canvis de criteri de qui s’equivoca masses voltes per al meu gust.
Puigdemont ens ha donat els millors moments d’autoestima nacional i semble que alguns no ho han paït bé.
Jo els hi votat a tots i amb CiU em vaig emprenyar molt i vaig deixar de votar-los fa molts anys però Puigdemont és el poble, res a veure amb els partits.
S”ha guanyat vel meu respecte cosa que no va fer el seu partit.
Ara tocava país i ERC ha volgut partit.
Veure’m com acabarà, ho veure’m en primera persona per sort o per desgràcia.
De moment es lleig,…. veure’m com acaba.