ERC

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

La interpretació dels resultats electorals és una art complexa. Perquè la pressió per vestir exageradament uns vots contra uns altres és massa gran. Fa anys que crec que les eleccions són, òbviament, importants, però no tant com sembla, i encara menys enmig de processos revolucionaris com el català. I fa anys també que constate que el vot dels ciutadans no és tan maquiavèl·lic com el volem interpretar sempre els analistes. Partint d’aquesta base, doncs, em permetreu uns quants comentaris sobre el resultat de diumenge al Principat i el panorama que s’obre.

Primer. Lindependentisme ha guanyat i és això que compta

En un ambient tan tens com el que hi ha entre els diversos grups independentistes, no m’ha estranyat –tot i que m’ha sobtat molt– que hi haja independentistes decebuts malgrat que l’independentisme ha guanyat les eleccions espanyoles al Principat, una assignatura impossible fins ara. Allò que es veu des de fora és el mapa, i en aquest sentit la victòria d’ERC, i l’augment d’escons en conjunt que ha comportat, és una notícia excel·lent. Sens dubte. Que l’independentisme ja estiga en condicions de guanyar-ho tot al Principat i que, de fet, ho guanye tot és un avenç històric que no pot ser tapat per la batalla entre partits o per les sospites, siguen quines siguen, sobre què pensa fer ERC en realitat amb els seus vots.

I això, per dos motius fonamentals. Per respecte a la gent que ha votat l’independentisme, a tota, i perquè, en definitiva, tampoc no dependrà gaire d’ERC què puga fer finalment amb aquests escons.

Els votants d’Esquerra Republicana, com els de Junts per Catalunya i els del Front Republicà, han votat independència, han votat república i han votat contra la repressió. Creure que alguns d’ells han votat contra la independència i per tornar a l’autonomia, contra la república i a favor del monarca o a favor de la repressió perquè els presos polítics i els exiliats resten en la situació actual és insostenible. Hem dit un milió de vegades que a les manifestacions i defensant els col·legis el Primer d’Octubre, hi érem tots, sense importar-nos el color polític del veí. I aquesta volta, d’eixe ‘tots’, la majoria ha decidit que li donava més confiança ERC. I ha optat pel partit d’Oriol Junqueras. És evident que hi va haver una pressió ambiental a favor d’ells en què coincidien l’interès d’ERC i el de l’estat per apartar de l’escenari polític el president Carles Puigdemont. I és veritat que els mitjans unionistes han preferit fer la lectura que Puigdemont ha estat derrotat abans que no pas que l’independentisme ha guanyat. La gravetat de la decisió adoptada per Espanya sobre la candidatura del president a les europees encara ho fa més clar tot plegat. Però des de quan són els diaris de Madrid els que marquen el pas a l’independentisme? Junts per Catalunya ha de reflexionar, perquè és evident que no pot pensar que ho ha fet tot bé. I ja veurem què passa a les europees. Som a mitja partida i ERC encara no ha pogut ni començar a gestionar la seua victòria. Quan ho faça tindrem temps de sobres per a analitzar els seus passos i lloar-los o criticar-los en funció d’allò que facen.

Segon. El judici continua, impassible

I aquest és el fet més colpidor. Ahir i dilluns hi va haver judici. Amb quatre dels presos convertits en diputats i un en senador. Encara amb les urnes sobre les taules, el Tribunal Suprem espanyol va continuar amb la farsa. Com si no haguera passat res de res. I això, com deia al començament, em va fer recordar que les eleccions són importants, òbviament, però no tant com sembla.

I per això aquest és un cas de manual. Algunes preguntes retòriques: canviarà el resultat electoral la condemna ja escrita contra Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i la resta dels presos polítics? No. Deixarem d’indignar-nos cada dia veient l’espectacle que té lloc a Madrid perquè l’independentisme ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya? No. Els quinze diputats d’ERC i els set de JxCat obren una esperança de resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya? No. Seurà Pedro Sánchez amb Oriol Junqueras per pactar alguna cosa, per saludar-se, com a mínim? No ho crec. S’arreglaran, com si fos màgia, la rodalia de Renfe, la gestió de l’aeroport, es recuperaran totes les lleis de l’anterior parlament impugnades? És evident que no.

I aleshores, de què val aquesta victòria, podríem demanar-nos? En el dia a dia, de res. Però en la batalla per la independència, de molt.

En el dia a dia, aquesta victòria serviria per a negociar la formació del govern, per a pactar un programa que definís aquest govern i que incorporés demandes de la minoria. Això passa en un país normal i en una situació normal. Però ni som en un país normal ni aquesta és una situació normal. Som a la Catalunya del 2019 que cerca la manera de fer efectiva la república proclamada el 2017 i, en aquest context, la victòria no té cap efecte pràctic en el dia a dia.

A més, el resultat fa que els escons independentistes siguen menys decisius en aquesta legislatura que no pas en l’anterior. Molt probablement, Pedro Sánchez i Ciutadans acabaran entenent-se d’una manera o d’una altra, tenint en compte la possibilitat de governar junts. Només depèn d’ells.

Però encara que, a la curta, la victòria és poc rellevant, el context fa que aquesta siga una victòria resilient, una demostració sostinguda de la força de l’independentisme, que ja no és cap excepció, després del 9-N, el 27-S, l’1-O, el 21-D i el 28-A.

Qualsevol observador que vulga entendre què passa a Catalunya, a hores d’ara ja està convençut que, anant-ho guanyant tot del 2014 al 2019, l’independentisme compleix una de les clàusules bàsiques que justifica el dret d’autodeterminació: que siga una demanda majoritària i sostinguda en el temps. Si és majoritària o no, alguns ho podrien discutir. Però que és sostinguda en el temps, ja ningú no s’atreveix a qüestionar-ho. Quan el president Puigdemont va parlar des de Girona el 28 d’octubre, després de la proclamació de la república, va insistir en les famoses tres P: paciència, perseverança i perspectiva. No les hauríem de perdre de vista.

Per això, aquesta victòria cal posar-la al lloc que li correspon. Ja veurem si representa de manera definitiva un relleu en la direcció de l’independentisme i cap a on va; potser després de les europees, el temps ho dirà. Però, siga com siga, espere que tots recordem que l’objectiu pel qual hem fet tanta feina tanta gent és fer efectiva la independència, no pas quin partit o quin polític la fa, ni quants diputats tenen els uns i els altres.

Tercer. No hi ha cap eixida fora de la unilateralitat

I anem al moll de l’os. Suposem que hi ha hagut aquest relleu en el lideratge i acceptem, només per seguir amb l’argument, que va en la línia d’alentir el procés d’independència cercant de fer un referèndum acordat amb Espanya i evitant la unilateralitat, d’acord amb la línia adoptada des del 30 de gener de 2017, quan no es va investir el president Puigdemont.

Podria passar que ERC regalés els seus vots a Pedro Sánchez per ser president. D’acord. Però això no ens hauria de sorprendre ara. Ja va passar amb la moció de censura a Mariano Rajoy, que els dos partits independentistes van regalar els vots a Sánchez. I mesos després, els mateixos dos partits el van fer caure retirant-li el suport en la votació del pressupost. Per ací, ja hi hem passat, doncs.

No sé si algú encara espera que Sánchez faça cap gest cap a l’independentisme, però no el farà. De cap manera. En la millor de les hipòtesis, farà córrer el rellotge i guanyarà una mica de temps, però res més. Si finalment no aconseguira de pactar amb Ciutadans, intentaria de pactar amb Podem, cosa que tampoc no serà fàcil, i després, rebre gratis els vots de l’independentisme durant tant de temps com poguera, però sense donar res a canvi. Però el calendari no li ho posa fàcil. La sentència del judici eixirà a l’octubre o al novembre i serà de molts anys de presó. I, fins i tot, si jo acceptara que alguns dirigents independentistes estiguessen decidits a tornar a l’autonomisme, no em puc creure que estiguessen disposats a abandonar els seus presos i deixar-los podrir-se entre quatre parets durant vint anys.

On vull anar a parar? Que la repressió fa impossible cap acord i això porta, novament, a la unilateralitat. I no crec que passe gaire temps abans que això siga evident. ERC, ho han explicat ells de manera meridianament clara, no volia que la proclamació de la independència anés com va anar. I és per això que reclama autocrítica amb què va passar i diu que ens cal ser més. Considera que no estàvem preparats i no es va fer bé. I hi ha una part substancial de l’electorat que deu compartir aquesta necessitat, a la vista del vot de diumenge. Ara bé, l’objectiu continua essent el mateix: una república independent.

La qüestió és quant de temps podrà sostenir ERC –si és que vol fer això– la idea que hi ha un camí que no siga la unilateralitat –i ací he de recordar que Oriol Junqueras, en l’entrevista que va concedir a VilaWeb la setmana passada, va reconèixer que calien moments unilaterals. ERC ara és al capdavant de l’independentisme i li toca moure fitxa. No se’n pot amagar. Que ho faça i com més aviat millor. Té tota l’autoritat electoral guanyada per a indicar quin és el camí que considera adequat, i el contrast amb la realitat ja s’encarregarà de demostrar si aquest camí existeix o no. La repressió continuarà, la intransigència nacionalista espanyola continuarà, la negativa al diàleg continuarà. I també la voluntat d’independència dels votants, de la gent.

Precisament, perquè venim d’un camí que comença a ser llarg i hem travessat fases tan diferents, jo no estic pas intranquil. Això que fem és sòlid, i no es desfarà com el sucre ni cometent els pitjors errors –que alguns ja els hem comès. Perquè, davant, Espanya és una paret sense cap capacitat de diàleg i, per tant, es complirà la profecia de Sun Tzu. El genial militar, filòsof i estrateg xinès, nascut el 544 abans de Crist, ja va explicar a L’art de la guerra que la pitjor decisió possible era acorralar l’enemic sense deixar-li una via fàcil per on escapar: ‘Si fas això, simplement passaran per damunt teu, si no tenen una altra manera de sobreviure.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.