L'escriptor Rafael Nadal.

Rafael Nadal (Girona, 1954), format com a periodista, director d’El Periódico de Catalunya els anys 2006-2010 i avui tertulià en diversos mitjans, es va estrenar en el camp de la literatura l’any 2011 amb Els mandarins, que aplegava retrats sobre personatges amb poder que havia tractat en la pràctica periodística. Després va guanyar el premi Josep Pla amb Quan érem feliços (2012), una obra memorialística dels anys d’infantesa. La seguí Quan en dèiem xampany (2013), novel·la centrada en la generació dels seus besavis, nissaga familiar vinculada a la indústria surera, a cavall de Caçà de la Selva i la Xampanya. El 2015 va publicar la novel·la menys vinculada a la seva història familiar, La maledicció dels Palmisano, de gran èxit a Catalunya i que fou traduïda a una dotzena de llengües. Avui és un dels escriptors catalans que ven més llibres i que té més projecció internacional. En aquest context, ara proposa una història centrada en la postguerra i, de retruc, en la guerra del 1936-1939, de títol suggeridor i enigmàtic: La senyora Stendhal (Columna).

És difícil de parlar d’aquesta novel·la sense avançar res que no n’espatlli la lectura, tenint en compte que conté un final inesperat que capgira i reforça l’ambigüitat d’una part important dels elements principals que conté. Per tant, haurem d’eludir moltes preguntes que aquest final obre. Curiosament, el silenci que toca fer ens porta a pensar en la idea del silenci com a motor de la història. Certament, el silenci entès com allò no dit, la decisió de la senyora Stendhal de mantenir en silenci certs fets que determinen la seva història personal i la dels seus, marca els esdeveniments tràgics de la novel·la.

Però comencem pel títol, tan suggeridor…

—El títol és un homenatge a les dones que van tenir la intuïció que l’alliberament de les classes populars passava per l’escola, per la formació i la cultura. I en aquest sentit hi ha un homenatge a l’afrancesament del país. Sempre explico que això ve de França i de la proximitat amb la frontera: hem de recordar que el primer institut de secundària que hi va haver a l’estat espanyol es va obrir a la ciutat de Figueres, a mitjan segle XIX. El govern federalista de l’Empordà, per formar les classes populars, va obrir aquest centre que tenia una voluntat transversal i era laic. Tot i ser laic, van posar-hi al capdavant un religiós expulsat de França. Ell tenia el mètode i els coneixements, els d’aquí no eren sectaris. En aquest sentit, també s’ha de recordar que als anys seixanta, quan jo estudiava, hi havia escoles de secundària religioses pagades per la burgesia a la majoria de ciutats i molts pobles del país. I l’altre homenatge del llibre és a Stendhal, és clar. Al seu llegat literari, naturalment, però també a la síndrome que porta el seu nom [relacionada amb el trasbals per l’acumulació de bellesa i l’exuberància del plaer artístic]. Cercar la bellesa inabastable produeix molt de plaer també en tot el camí que s’ha de recórrer. I veig també la bellesa en el fet moral. La senyora Stendhal no aconseguirà mai sentir el predomini dels valors morals en què tant creu, però fa un camí molt positiu per defensar-los.

En el llibre hi ha la figura de la dona que ho aguanta tot, també aquests valors d’educació i cultura. Precisament, un fet remarcable de la novel·la és que palesa que la derrota de la guerra és també, i potser sobretot, la derrota de la cultura i d’uns valors.
—Agafo com a veu narrativa el nen, perquè em va bé la veu infantil, que es mira les coses d’una manera neta, innocent. I en aquest sentit el que està bé i el que està malament es converteixen en fets més primaris. Amb l’adolescència, aquesta innocència es va perdent i va descobrint el sistema repressiu organitzat. El sentit polític dels fets arriba amb el temps, que és quan el nen, en Lluc, en pren consciència. Ara, la veritable protagonista és la senyora Stendhal, filla d’un home de cultura, l’avi Dídac. I és la protagonista fins i tot quan no surt en el relat, perquè es manté el referent moral. Ella ho diu clar, que si s’ha d’actuar a través de la violència, estan perduts. Només podran superar-se i superar la situació amb valors, cultura i educació. Perquè ella avisa el seu fill Dani i el petit Lluc que les coses no són com semblen, que hi ha matisos, que dos cacics que aparentment són el mateix, no ho són…

Els grans silencis imposats són com un baix continu, en aquesta novel·la.
—Jo vinc d’una generació que viu el silenci. Descobrim les injustícies d’una manera pausada, de mica en mica. Perquè el record de la guerra, quan érem petits, encara era vivíssim, però ningú no en parlava i ningú no en volia explicar res. Ni els vencedors ni els vençuts. Hi ha una mena de pacte de silenci. Els perdedors abaixen el cap per por que els perjudiquin fins a fer-los caure en la misèria, però en la intimitat de les cases també passava: era la voluntat de treure’s de sobre el rancor i avançar. Això és molt femení també. Altra vegada són les dones i el seu paper determinant: dones que porten la casa i que treballen al camp, que porten els comptes de la casa i la direcció intel·lectual dels fills. Són les que defensen que els nens han d’estudiar per a ser alguna cosa el dia de demà, que el mestre ha dit que el nen val, que li hem de donar una oportunitat.

Hi ha moltes menes de silencis en la novel·la, però els més interessants són els que la senyora Stendhal decideix d’imposar-se. Decidir què explica i què no explica als seus fills, i com això els afecta, és un gran tema universal.
—Ella pensa que la realitat l’ha de descobrir cadascú. La veritat és aquella que cadascú va trobant. Si ella hagués explicat la realitat, hauria prostituït la història.

Què voleu dir?
—Ella va donant pistes, pautes, perquè en Lluc, l’infant, agafi uns camins determinats: li fa entendre que la vida no és blanc o negre, se li enfada quan tracta malament una noia… Però haver d’explicar la realitat, la veritat, no ho pot fer, perquè implica una derrota, perquè implica que en Lluc no té categoria moral. En el fons, el final és una tragèdia grega. Aquests silencis han existit sempre! Perquè els silencis desencadenen més accions que paraules. La literatura és així i ha de ser així.

L’estructura de la novel·la comença en forma de postals costumistes, a voltes de caire modernista, on el paisatge té un paper, també.
—Són fragments breus perquè és la veu del nen que parla, com si fossin impulsos. La veu infantil necessita la brevetat i saltar d’una banda a una altra. I el paisatge sí, és molt potent. Les arbredes tenen vida. La gent que viu en aquests entorns parlen de la natura que marca el pas de la vida i també de fets sobrenaturals, com parlar amb el vent. A la novel·la, la carretera també és protagonista.

On el situeu, aquest poble?
—És un poble al peu de les Guilleries, entre Olot i Girona. Aquest també era el món i l’entorn dels maquis, d’en Quico Sabater. Territori a través del qual s’arribava al Pirineu i a la frontera.

Aquesta primera part també és plena de sentimentalitat.
—Sentimental, sí, però no pas nostàlgic. Som més feliços ara que quan érem feliços. No sóc nostàlgic. Jo d’abans només enyoro el contacte amb la natura i un cert temps més pausat.

Home, però per a en Lluc aquell any passat a la casa de la carretera dels arbres, quan en tenia deu, és la seva arcàdia.
—És clar, després de la mort de la seva mare i de l’internat, tornar al poble i recuperar una família… Sí, en aquest sentit sí que pot sentir nostàlgia, clarament.

La segona part del relat canvia de narrador i canvia de forma: el text i l’acció flueixen, es fan més lleugers, àgils.
—És clar, pren la paraula el comissari per explicar els fets de la guerra i necessita que el relat no sigui tan fragmentat.

I parlem un moment del final: aquest final inesperat, que posa en qüestió un munt de coses, també ajuda a matisar els tòpics que en relats de guerra i postguerra gairebé semblen inevitables. De bons i dolents.
—Ajuda a reforçar l’ambigüitat, certament. Una anècdota que em va explicar en Modest Prats em va ajudar molt a construir el final. Una vegada es va publicar una biografia de Modest Prats on es deia que durant la guerra els colpistes havien mort el seu pare. Ell va cridar el periodista que ho havia escrit i li va dir: ‘Aquí els feixistes van matar a tort i a dret durant la guerra, però el meu pare, que era missaire, el van matar els milicians.’ I la resposta del periodista el va deixar glaçat: ‘Però com pot ser que a tu, un capellà progre, li matessin el pare els bons?’

Caram, quina anècdota.
—És no entendre res. Jo que em sento hereu de la República, que defenso que la legitimitat la tenia la República, també sé que en l’àmbit individual, en el bàndol republicà, es van cometre assassinats per motius de venjança, per motius religiosos, d’abús de poder. I cal saber-ho explicar també. Em sento hereu de la República, però reprovo totalment els abusos comesos pels milicians durant la guerra. Voldria una Catalunya més radical en la condemna del franquisme i la recuperació de la memòria i l’homenatge a les víctimes, alhora que la condemna dels abusos que hi va haver en el bàndol republicà durant la guerra, tots aquells crims sense cap justificació fruit de revenges personals o per raons de credo. Hi ha moltes menes de víctimes, per exemple, les que per raons de valors ètics i culturals van patir repressió en els excessos del bàndol republicà i després de la guerra els franquistes van condemnar a l’ostracisme. La senyora Stendhal perd la guerra com a republicana i com a dona.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]