Quim Monzó: ‘L’estat espanyol està molt desesperat’ (I)

Quedem al seu estudi, un entresol lluminós del barri de Sant Antoni de Barcelona. Un únic espai, agradable, amb poques coses i amb una taula que sosté una baluerna que aixeca l’ordinador de treball a una altura de més de metre seixanta. Perquè Quim Monzó escriu bo i dret, per un problema de circulació a les cames. Ens rep d’hora, tot i que ell hauria volgut que encara ho fos més: comença a treballar abans de dos quarts de nou. L’article diari a La Vanguardia, perfeccionista de mena com és, li crema a les mans. S’ha afaitat la barba que duia i només s’ha deixat el bigoti. Diu que és el pas previ per acabar amb la cara neta de pèl.

Abans d’arribar al seu estudi, hem comprat el diari per saber de què parla en la seva columna. És una d’aquelles columnes que li han sortit rodones: marca Monzó: ‘Per no parlar de pronoms febles’. Ens presenta un músic matemàtic italià, Lorenzo Bagliani, que ha fet una cançó, ‘Il congiuntivo’, que explica com s’ha d’utilitzar aquest temps verbal. Ens descriu el videoclip de la cançó: hi apareix una parella a punt de petonejar-se, però una frase mal escrita fa que ella fugi corrent. I Monzó es demana: hi ha gent que es nega a mantenir relacions sexuals amb algú que li agrada perquè fa servir una gramàtica infecta? Tot seguit ens demostra que sí, amb un estudi que ha fet el portal de cites online Zoosk. De manera que en una columna ens descobreix un artista singular, presenta una realitat lingüística deficient, trenca un tòpic (la gent escriu malament i això no inquieta ningú) i ho mostra com un fet social, vinculat a les relacions amoroses.

Però aquesta entrevista no comença per la columna del dia ni per l’ofici de columnista, sinó per uns fets imprevists que s’esdevenen el dia abans: el dijous 15 de març, a primera hora, la Guàrdia Civil va entrar a la seu d’Òmnium en cerca de proves incriminatòries sobre el referèndum de l’1-O. A la seu d’Òmnium, on la Guàrdia Civil va retenir més d’una desena persones i se’n va endur material i ordinadors, vuit dies abans s’havia anunciat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I Monzó hi era per a respondre les preguntes dels periodistes. (Podeu llegir la segona part de l’entrevista)

—He vist a Twitter que ahir vau seguir l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Òmnium.
—Sí. Jo m’assabento de les notícies per mitjans digitals, perquè avui dia tot va tan ràpid, les notícies corren com no havien corregut mai.

—Aquesta rapidesa, una riuada constant d’informació, us perjudica o us afavoreix, la feina?
—Per a les columnes, et fa escriure d’una altra manera. Sobretot a aquells qui fan actualitat política. Jo els planyo, perquè poden fer un article sobre el que passa al matí, lliurar-lo a la redacció i l’endemà quan surt publicat ja no serveix de res, perquè tot ha canviat. Això abans no passava. Fa trenta anys, feies una columna sobre fets que havien passat dues setmanes abans. Tot anava molt lent. Ara tot s’ha accelerat. És bo? Sí, perquè estem molt més informats. Però als columnistes que escriuen de política els planyo. A mi, com que no escric de política, m’afecta poc.

—I més enllà de l’articulisme? Us angoixa?
—T’hi acostumes a la força, perquè no pots evitar-ho. A més, no hi ha res a fer, és així. Ja no serà mai més res com havia estat. Tens informació contradictòria de tot i has de valorar què és veritat i què és mentida, perquè cada cop te l’engalten més, fins i tot amb coses que no tenen a veure amb la política. Et poden estar explicant una gran bestiesa que creus que és mentida i és veritat i, al contrari, dónes per bones informacions que es demostren falses. Però això no és nou. Jo recordo que als anys vuitanta col·laborava a La Vanguardia, a la ‘reserva sioux’, aquelles planes que publicaven en català, i em vaig inventar un país. Era l’època que anava caient la Unió Soviètica i apareixien estats dels quals no havíem sentit parlar mai, com… el Quirguizistan. Ucraïna i Bielorússia els sabies, però molts no. I me’n vaig inventar un que es deia Devònia. Vaig inventar-me’n la història, l’himne, i comentava com n’era d’injust que es parlés tant de Txetxènia i ningú no parlés de Devònia. Recordo que la Rosa Maria Piñol em va trucar preguntant si aquest país existia. Me l’havia inventat, però podia existir un país d’aquests dels quals no sabíem res. Aleshores la base de dades de referència era l’Enciclopèdia Britànica. Però si l’Enciclopèdia Britànica no en parlava, encara podia ser que hi hagués un error. En canvi, avui dia tu t’inventes Devònia i en cinc minuts la gent sap que te l’has inventat, que no ha existit mai, perquè fent una cerca a Google no trobaràs res.

—Sant Google.
—Sant Google, això.

—Però, així i tot, la informació a les xarxes és plena de rumors i mentides.
—Sí, molts mitjans de comunicació actuals i jovenalla que va a la seva accepten qualsevol ‘moto’ que li venguin.

—Tornant a la Guàrdia Civil ocupant la seu d’Òmnium, vau repiular alguns missatges que em van agradar. N’he seleccionat tres. El primer de Cris (@gallifantes) que diu: ‘El jutge prohibeix manifestar-se davant d’Òmnium. Prohibit el dret de manifestació. Ja ha arribat.’
—És que a Twitter hi ha molta merda, però hi ha coses molt bones. És veritat: ja no et pots ni manifestar. És brutal! L’estat espanyol està molt desesperat. Amb el poder que té i les armes que té. Ells tenen armes! Nosaltres no en tenim. I a l’altra banda, nosaltres estem en la línia de dir: ‘Oh, quina gran creativitat! Sempre hi ha un gir en el guió. Però arriba un punt que d’aquests girs la gent ja n’està fins als nassos. La gent ha acabat fins al capdamunt de tantes pel·liculetes de James Bond. Però sí que és cert que ells, amb tot el poder que tenen, van desconcertats. I ara que en Puigdemont se’n va uns quants dies a Suïssa i el fiscal demana d’activar l’euroordre i Suïssa ja ha dit que no hi ha cap problema amb aquest individu… No hi ha res condemnable en la seva actuació. Això és un problema d’Espanya. És brutal. Passa que a Europa se li’n fot això, i se li’n fot tot. Tu creus que els que tenen el poder… caixa, cobri i a viure. Sempre ha estat així, veig.

—En algun moment havíeu estat europeista? Us havíeu cregut l’Europa d’uns valors socials que feia millor el conjunt dels estats de la Unió?
—Europeista què vol dir? Que Europa ens salvarà? No. A mi Europa no m’havia significat res. Jo sóc europeu perquè he nascut a Barcelona, però ja està. A mi el que m’agrada d’Europa és que, amb els quilòmetres recorreguts durant un dia, trobem unes quantes vegades que canvia el paisatge, la llengua i la cultura. No és com als Estats Units que has de conduir milers de quilòmetres perquè la cosa canviï mínimament. Aquí no, en un mateix dia de viatge et trobes cultures molt diferents. Això és bo, això està bé. Amb tot, avui dia també a Europa tot és igual: tot són botigues de roba Zara i cafès Starbucks. Europa segueix el ritme del món.  Tot el món és així. La gent viatja però a tot arreu es troben les mateixes llambordes. Tot és el mateix. I a m’agradava l’Europa diversa.

—Un altre repiulet que vau fer ahir, el dels portuaris de la CNT, dient: ‘On s’ha d’anar avui per a ser sediciós?’ Aquests portuaris són molt potents i van ser molt dignes amb tot l’enrenou que van haver de suportar amb els vaixells de la policia espanyola.
—És el sindicat de portuaris de la CNT. Em sembla que apleguen tots els del port, no tan sols els estibadors. Sobretot els que fan les càrregues dels contenidors. Va ser sorprenent com en una situació com aquella dels ‘piolins’, ells anaven informant, va ser divertit. Aquests mantenen una actitud combativa. I ho fan molt bé, tenen gràcia. Jo vaig tenir un company d’escola, quan estudiava a les Escoles Perpinyà de Sants, que va deixar embarassada la nòvia, se’n van anar a viure junts i es va fer estibador, perquè la seva família era de la Barceloneta i devia tenir parents que treballaven al port. Des dels disset anys que treballava descarregant contenidors. Ho dic perquè els portuaris són una gent que la seva vida és treballar i que no els donin pel sac i que no els humiliïn ni els trepitgin els drets. A més, se solidaritzen amb tothom que té problemes amb l’autoritat.

—En aquest sentit s’assemblen amb els bombers.
—Sí, perquè els bombers sempre han estat un cos estimadíssim per la gent, perquè ningú no ha vist mai un bomber fotent cops de porra a ningú. Tothom ha vist els bombers quan hi ha hagut un incendi a casa, agafant els nens i traient-los a fora. És un cos que sempre ha estat estimat. A banda, pels volts de l’1 d’octubre van plantar cara als ‘robocops’ aquells. La imatge era brutal, el món flipava. I per això els van cridat l’alto, perquè havien sortit a manifestar-se amb l’uniforme.

—Hi ha aquella fotografia dels bombers enfilats al terrat del Museu d’Història de Catalunya, que ha quedat gravada en l’imaginari.
—En Mas-Colell va dir una cosa ara fa un mes o mes i mig: el moment important és l’1-O per les imatges que conté, per la gent enfrontant-se sense armes i sense res a uns tios que anaven a hostiar i obrir el cap de qui fos.

—No creieu que l’1-O és un fet tan significat, de tanta força, que ha passat a marcat la nostra història recent i com a referent hi serà sempre?
—Sí, però, aviam, per a molts és el gran dia, però per a gent que som més grans, recordem manifestacions del gener o el febrer de l’any 1976 que van ser impressionants. Després es van diluir. Amb l’1-O passarà igual. Quedarà en la història però passarà un temps i… que la gent no es pensi que això no ha passat mai. Coses així han passat sempre, estem així de tota la vida. Ja eren això els merders dels anys trenta, que no els he viscut. Jo els he après de la gent gran, dels meus pares que m’ho explicaven. Amb això passarà igual.

—Creieu que es diluirà.
—És clar que es diluirà. Com a punt d’inflexió va ser perfecte, però tal com van les coses… A veure quin govern de la Generalitat hi haurà, si serà fet amb el patronatge a mida de la Moncloa, i de la Zarzuela, és clar. Perquè una altra cosa va ser el discurs famós del senyor aquell del dia 3 d’octubre. Amb una ràbia que li pujava dels budells! Jo al·lucinava. Però també ens n’oblidarem. Mira, jo recordo fa uns vint anys, en el programa ‘Persones humanes’ de Miquel Calçada, els guionistes van decidir que els joves ja no sabien qui era Franco. I era veritat. Per a nosaltres Franco era un referent, negatiu evidentment, però referent. Però per als joves no. I el programa va aplegar en Manolo Vázquez Montalbán i en Fabián Estapé en una taula rodona divertidíssima, explicant als nens qui era Franco. Va ser un programa boníssim, perquè estava pensat per explicar-los qui era Franco. És que les generacions van una rere una altra. I el que per a una generació ha estat importantíssim, per a la generació següent ha estat menys important i l’altra ja pregunta: ‘De què em parla?’

—Doncs abans que es dilueixi l’1-O, us volia demanar: l’actitud de la gent, de resistència pacífica, defensant unes urnes, perquè ‘no pot ser que no em deixin votar’…
—Vaig veure molts casos de gent que no estava a favor de la independència però que es va indignar. Escolta’m, els britànics s’ho van manegar bé amb Escòcia: van permetre un referèndum, el debat es va perdre, és clar, perquè hi havia totes les campanyes de la por sobre els pensionistes, perquè en general els vells estan cagats, perquè ja el fet de ser vell és una desgràcia, t’ho dic jo. I així i tot els va anar pels pèls. Però els britànics ho van fer d’una manera elegant. No com aquí, enviant la policia a cops de porra i les forces armades fent-se el xulo pels carrers, amb els tancs amunt i avall.

—Sí, però us volia preguntar si considereu que aquell dia hi va haver una acció de revolució. Sense la força i determinació de la gent, no seríem on som.
—A mi aquestes paraules, ‘revolució’… Mira, jo no parlo de política perquè no hi entenc, igual que de futbol. No sé analitzar un partit, només et sabré dir: ‘S’obren molt per les bandes’, que és el que sento que diu tothom. I en política, igual. Per a mi una revolució com Déu mana acaba com la francesa.

—No heu considerat que potser les revolucions avui es fan d’una altra manera?
—Jo em perdo. És revolució?, és revolta?

—Es prefiguren dues revolucions que podrem viure en el nostre temps: la revolució que ens portarà a la República i la revolució feminista. Són una altra mena d’armes les que s’usen.
—Una revolució feminista amb armes, estaria molt bé.

—Ha, ha, ha.
—No sé què dir-te. Jo el que he vist és que amb això que es diu que el 8 de març va significar un canvi radical, doncs, sí, veig que molts partits que abans feien mutis, ara s’hi apunten. Rivera mateix, ara resulta que és un líder feminista. Però, a què durà aquesta situació? No ho sé. I hi ha la posició del ‘dontancredisme’… Saps qui és el personatge de Don Tancredo?

—Digueu, digueu.
—En els toros, en alguns llocs, també al Vallespir, sortia un personatge que es col·locava enmig de la plaça, tot vestit de blanc, amb un barret com d’arlequí, però tot blanc. Aleshores deixaven anar el toro. La gràcia era que el toro no l’identifiqués com a humà. I s’estava allà com una estàtua. Jo amb els tics no podria fer de Don Tancredo. I això és el que fa Rajoy, no enfrontar-se mai a res i veure-les passar. S’ha repetit mil vegades, no m’ho he inventat jo. I Espanya feia de Don Tancredo, però ara ha començat a hostiar altra vegada. No és que per primera vegada hagi tret les porres, sempre les ha tingut a la mà i les ha fet servir o no segons li interessava.

—Un últim piulet que vull destacar que vau repiular ahir, d’Amadeu Brugués.
—Oh, Amadeu Brugués! El meu líder polític és Amadeu Brugués. Per què t’ho dic? Perquè els sentiments, tu ja notes quins són, però sobretot els treu el dramatisme; la cursileria, la inflamació… No és negatiu a res d’això, simplement no vol contribuir a l’allau de tòpics i tòpics que corren, alhora que amb la ironia dóna més força als seus comentaris.

—Us coneixeu personalment?
—Sí. Ens coneixíem només de Twitter, però fa un programa setmanal de ràdio, a Ràdio Ateneu del Clot, amb Lo Guerra i alguns altres animals que corren per aquesta xarxa. És un personatge extraordinari, en sap un colló de llengua, però la major virtut que li trobo és que sempre hi posa una mica de gel i ironia, ironia i ironia.

—Doncs ahir deia: ‘Esmorzar amb porres ja és més tradicional a Catalunya que a Madrid.’
—Això és una frase extraordinària per iniciar un article. Què és la porra a Madrid? Mira, jo no l’havia tastat mai fins aquest gener. Per Sant Antoni aquí davant de l’estudi s’hi posa la fira amb tot d’atraccions i s’hi va posar una xurreria que porten uns ucraïnesos. En aquesta xurreria vaig tastar les porres. Són diferents dels xurros. Hi ha patates fregides i també fan xuixos, tot i que no són de la mateixa qualitat que els que fan les pastisseries, però això costa molt de trobar. Jo sort en tinc d’una a prop, aquí a Sant Antoni, carrer Sepúlveda amb Viladomat. Una pastisseria que es diu Calderón. America Sánchez, que vivia si no m’equivoco a Vallvidrera, baixava a comprar en aquesta pastisseria. És que tots els pastissos i pastetes són… És una família simpatiquíssima. Ara, si tens diabetis, val més que no t’hi acostis.

—De moment, no.
—Jo ho dic per mi.

—Sortosament, l’humor no ha deixat de ser present aquests mesos tan durs des de l’1-O.
—I això ens ha salvat. Algun dia, un d’aquests jovencells que han de fer una tesi doctoral o aquestes mandangues, ho hauria d’estudiar d’una manera seriosa. Aquest component d’humor ha ajudat tant, tant! Ha ajudat més que els més abrandats, que quan obren la boca diuen unes bestieses que fan dubtar que vagin pel bon camí. ‘Polònia’ ha fet una feina per treure’s el barret. Aquest programa que es diu ‘Està passant’, amb el Toni Solé, Òscar Andreu i Jair Domínguez, és mel i és reconfortant pensar que si el país és una mica així, ja ens va bé. I ‘La competència’, fa molts anys que dura, però tots aquests mesos ha estat un referent per a pensar que el cervell encara funciona.

—Després de l’1-O a la majoria ens va costar molt de tirar endavant amb la feina. Aixecar els articles aquella tardor us va costar?
—Molt. A més hi havia una cosa: tenia la ràdio engegada, però si volia llegir premsa, no puc tenir la ràdio engegada. I per posar-te a escriure, havies de tancar la ràdio, tancar tots els accessos a mitjans digitals, perquè constantment anaven sortint coses. Costava molt aixecar un article, encara que no parlessis de política. No podies estar-te’n, de controlar què passava, perquè cada quinze minuts canviaven les coses.

[Fi de la primera part.]

Podeu llegir la segona part de l’entrevista:

• Quim Monzó: ‘Diuen: “No vull” Però de què em parles? No vol que l’aixafi un cotxe o no vol menjar peres? Ah: No en vull!’ (i II)