Oriol Junqueras va participar ahir en un acte organitzat pels companys del Punt Avui. Hi conversà amb l’economista Xavier Sala i Martín, que en un moment determinat va explicar què faria ell en el cas que no es pogués fer el referèndum. Va dir que caldria proclamar la independència unilateralment, d’acord amb el resultat del 27-S. L’aplaudiment, com explica Pere Cardús en la seua crònica, va ser eixordador. I Junqueras aleshores s’hi va agafar per explicar que el programa de Junts pel Sí incorpora una clàusula que també ho recull –ben bé no és això, però s’hi acosta molt.

La polèmica ha esclatat de seguida. I alguna gent sembla que s’ha sorprès per l’aparició d’una ‘notícia’ que cal aclarir que era escrita i publicada de fa anys. Concretament, n’és l’origen la pàgina 230 del Llibre Blanc de la Transició Nacional, en l’apartat ‘El procés constituent’, que es va fer públic el 14 de juliol de 2014. Aviat farà tres anys, doncs. I, com recorda Junqueras, també en el programa electoral de Junts pel Sí es pot trobar un text de les mateixes característiques.

Un text, diguem-ho clar, d’una lògica demolidora. Enfront de l’immobilisme total i absolut de l’estat, seria una incongruència i una enorme irresponsabilitat no preveure una fórmula clara i nítida que impedís la paràlisi forçada del procés. I, sortosament, el 27-S va crear les condicions que fan possible de tenir aquest roc a la faixa: hi ha una majoria independentista al Parlament de Catalunya que pot proclamar avui mateix, si ho creu convenient, la independència.

La pregunta, per tant, no és per què pot passar això, sinó què pretenen els qui s’escandalitzen ara quan hom els recorda que la darrera paraula la té Catalunya. Volen què tothom reste aturat a les ordres de Madrid, en el moment i la forma que Madrid ho decidesca? Volen que Madrid ni tan sols haja de fer l’esforç de presentar cap alternativa a la independència? Amb l’ordeno y mando ja n’hi ha prou?

Jo ja entenc que la insistència del poder mediàtic i polític espanyol a afirmar, com si fos veritat, que no hi haurà referèndum, ni independència ni res de res puga emboirar la vista d’alguns. És comprensible fins i tot que aquesta sembra constant del dubte, unida a la poca traça que a voltes, com la setmana passada, tenen els partits independentistes, puga suscitar interrogants en algun cap, desil·lusions. Però per a saber on som i què volem fer cal no oblidar mai que no s’hi ha arribat perquè un dia un polític fes una declaració, sinó després d’anys de molta feina, gràcies a l’esforç militant, constant i tossut de centenars de milers de persones, gràcies a mobilitzacions històriques repetides sempre que ha calgut, sense defallir, gràcies a l’esforç intel·lectual impagable de moltíssima gent, començant pel CATN, com avui és ben visible. I sobretot, sobretot, gràcies als vots d’un milió nou-cents seixanta-sis mil cinc-cents vuit catalans.

Això tenim i per això som on som. I si hi ha ningú que es vulga creure que tot aquest moviment restarà un dia aturat, miraculosament, perquè des de Madrid tanquen aquesta porta o aquella, que s’ho crega. Però que sàpiga també que si en compte de ser tan prepotent s’hagués mirat l’esforç immens fet per aquest país els darrers sis anys amb el mínim de respecte intel·lectual que es mereix, avui s’hauria estalviat una sorpresa. Que em sembla, i espere sincerament, que no serà pas ni l’última ni la més gruixuda.

 

[Bon dia] –Mariano Rajoy serà cridat a declarar com a testimoni en el judici del cas Gürtel, finalment. És lògic que siga així, per més que la Moncloa haja posat el crit al cel. Qui pot conèixer millor que ell tot allò que passava dins el seu partit? En molts països europeus, Rajoy ja hauria dimitit fa molt temps i en gairebé tots hauria hagut de donar unes explicacions molt concretes de tot l’escàndol. Ara, no és ni lògic ni sensat que Rajoy acabe anant primer a explicar la Gürtel a un tribunal que no pas al parlament.

–Ahir, després de sis mesos de treballs, l’anomenat Tribunal Monsanto va fer públiques les seues conclusions. S’hi destaca la culpabilitat de la multinacional, acusada de crims contra la humanitat, però també la molt difícil i interessant proposta de definir, en la llei internacional, el delicte d’ecocidi. Cal recordar que aquest tribunal no és un tribunal formal, encara que siga presidit per un ex-jutge de la Cort Europea dels Drets de l’Home, sinó una iniciativa de la societat civil.

–Un dia menys per a les eleccions presidencials franceses i la cosa és d’infart. El darrer sondatge dibuixat els quatre candidats (Macron 23%, Le Pen 22%, Fillon 20%, Mélenchon 19%) en una franja de vot que té quatre punts de diferència totals, és a dir, dins el marge estatístic d’error, que es considera de tres punts. Això vol dir, ras i curt, que no hi ha manera de saber què passarà diumenge.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]