Si un espectador fulleja la cartellera de teatre musical a Barcelona, trobarà tot tipus d’obres. Des de musicals més realistes de la mà de Scaramouche fins d’altres amb un regust més humorístic, com ho són Priscilla, Reina del Desierto i Gente Bien. Aquests tres productes concretament, que han esdevingut taquillers en els darrers mesos, comparteixen un denominador comú. Sobre l’escenari, el gènere no es defineix. Homes interpreten papers efeminats, es vesteixen de dona o fins i tot es llancen al transformisme.

Les noves generacions estan trencant cada cop més amb la diferenciació entre gèneres, obrint pas a un ampli espectre d’identitats. No parlem de blanc o negre, sinó d’una complexa escala de grisos.  Entre bastidors, sembla que les etiquetes d’home i dona han desaparegut. Al cap i al a fi, les arts escèniques i el teatre musical en concret suposen una finestra oberta a ser un mateix, a crear. Però, fins a quin punt s’estén avui dia la vinculació d’homosexualitat amb interpretació?

D’on venim?

La història del teatre musical demostra que la qüestió del gènere ha estat el leitmotiv de les seves múltiples varietats. Al segle XX, el panorama internacional era desigual. Per una banda, els musicals realistes dels Estats Units com Oklahoma! acceptaven l’actor homosexual, mentre que altres subgèneres eren molt retrògrades.

A l’altra banda de l’Atlàntic, Europa havia fet ja passes de gegant: abans de la Segona Guerra Mundial, es respirava una atmosfera d’ebullició de llibertat i gènere, retratada sobretot en el cabaret expressionista alemany. “Buscaven que els actors fossin molt transgressors i exagerats en les formes, fins i tot andrògins”, explica Esperanza Ferrer, especialista en Història de les Arts de l’espectacle.

La involució que va suposar l’arribada dels règims feixistes al continent europeu es va començar a superar a partir dels anys seixanta. Moviments com la cultura hippie als Estats Units i la movida madrileña a l’Estat espanyol dues dècades després han ajudat a “situar-nos en un punt semblant al del prefranquisme”, afegeix Ferrer.

Esperanza Ferrer, especialista en Històries de les Arts de l’espectacle:
“Buscaven que els actors fossin molt transgressors i exagerats en les formes, fins i tot andrògins”

La realitat a la capital catalana

Passejant pel centre de la ciutat comtal, descobrim que l’opinió del pati de butaques difereix en arguments, però no en perspectiva: no hi ha un estigma generalitzat envers l’actor i la seva sexualitat. Per tant, s’accepta que un home pugi a un escenari a fer teatre, dansa o ball, independentment de la seva condició sexual. Tant si sent atracció per un altre noi com si no, disfressar-se de dona està deixant de ser un sinònim de menys masculinitat, tant davant com darrere del teló. Esperanza Ferrer, professora d’Arts Escèniques a la Universitat de Barcelona, subratlla que els mitjans de comunicació han jugat a favor. “Tenen una forta repercussió normalitzadora en tant que apareixen presentadors homosexuals”, reconeix.

Malgrat tot, les escoles d’art dramàtic continuen veient que les adolescents ocupen més places que ells. Es deurà aquesta bretxa entre sexes a una qüestió de vocació o bé s’amaga una convenció social cap a la professió? “Per defecte, la societat tendeix a fer una mirada molt masculina de la societat, i les arts poden quedar fora de la foto”, afirma Josep Galindo, director d’Eòlia.

Les arts escèniques s’associen més amb els àmbits sensibles. Un fet que, a nivell sociològic i antropològic, es correspon amb la dona. “Dir que un nen amb tutú és homosexual és la brometa fàcil”, admet Galindo. Segons ell, és a causa d’aquest complex autoinduït que el noi desorientat no tendirà a anar cap a les arts escèniques. D’això es deriva que, considerant que els homes són menys en nombre a l’esfera del teatre musical, les oportunitats professionals seran superiors.

El moviment és, per al comunicòleg i director escènic Manel Palència-Lefler, un altre factor situat al centre de la qüestió. “Les dones són considerades lliures de moure’s i expressar-se com els vingui de gust; en canvi, l’home està educat amb uns paràmetres d’inexpressivitat i rigidesa”, detalla.

Històries sense màscara

Al teatre musical, l’home fa un pas més en la interpretació, i s’endinsa en el terreny de la dansa i el cant. Amb el seu cos i la seva veu ha de recrear un personatge i fer sortir a la superfície el seu món interior, fent-lo versemblant als ulls del públic. Aquesta capacitat de fer vibrar l’audiència i gaudir de l’espectacle amb sentiments ha estat motiu de burla per alguns actors de l’escena catalana. El lligam que arquetípicament guarda amb l’univers femení ha ocasionat que la masculinitat i la interpretació arribin a convertir-se en pols oposats.

Tot i que les experiències personals no són extrapolables, la majoria d’elles coincideixen en sentenciar que qui imposa el prejudici és perquè no coneix el teatre o directament no hi està en contacte. “Només cal anar al teatre i estar al corrent de què passa a la cultura a Barcelona i l’estigma desapareix”, diu Bernat Cot, actor de la companyia La Cubana.

Avui dia els actors se senten a gust interpretant dones i hi ha una tendència creixent a agradar aquests papers

Però, tal com han explicat alguns testimonis, sí que han estat alguna vegada sota el punt de mira pel fet de dedicar-se a l’art del teatre musical, fins i tot dins la mateixa professió. De fet, Cisco Cruz, que participa en El Petit Príncep, reconeix que, durant la seva formació artística, havia sentit la broma de “si acabes l’Institut del Teatre sense sortir de l’armari, ja pots dir que no ets gai”.

En definitiva, avui dia els actors se senten a gust interpretant dones no només perquè els estereotips semblen haver-se relaxat, sinó que, a més a més, hi ha una tendència creixent a agradar aquests papers. Al cap i a la fi, “el públic sap que ets mentida, que no ets qui estàs interpretant”, afirma Jordi Millán, director i actor de La Cubana.

 

Qüestió de passes

Actors, estudiosos i el públic mateix ho refermen: cada cop són menys els estigmes que envolten el teatre musical i els seus actors. A més, aquestes visions estereotipades es troben en cercles allunyats de la vida artística. Tot i així, encara persisteix una mirada escèptica envers l’opinió pública. Segons Palència-Lefler, les mentides no són descartables en un ambient com mediàtic on ser correcte políticament està a l’ordre del dia.

Tant si el ciutadà respon de cara a la galeria com si no, la normalització encara ha de recórrer un llarg camí. Josep Galindo deia així: “Estem en una societat absolutament adolescent que encara ha de madurar, però no va en bolquers. Qui ha de consolidar el viatge cap a una mirada més progressista, idealista i despreocupada són les generacions properes i guanyar el terreny perdut”. Ara, la voluntat de fer passes cap a la inclusió del gènere i, en definitiva, la llibertat a l’escenari resideix a l’auditori.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]