Retingueu aquesta definició perquè és la clau de tot: ‘antiespanyol’. La presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, es va referir ahir a Mariano Rajoy titllant-lo d’antiespanyol. La definició no és ni anecdòtica ni innocent. És precisa. I fàcil de desenvolupar: si a Rajoy li importàs Espanya no l’empenyeria, com fa, al caire del penya-segat.

Armengol va fer aquestes declaracions a Madrid, acompanyant-les d’una altra càrrega de profunditat. No tan solament es va manifestar contrària a l’aplicació de l’article 155, sinó que va exigir que si mai se sospesa aquesta possibilitat el PSOE prenga la decisió col·lectivament. I ja va avisar que ella votaria que no. Al vespre, en una entrevista televisada, Pedro Sánchez va matar el debat: el PSOE és contraria a aplicar el 155.

Al matí, a la Moncloa, Mariano Rajoy havia rebut Pedro Sánchez, per parlar de la situació catalana. I es va trobar amb una resposta ambivalent, amplificada immediatament a Madrid per Margarita Robles i a Barcelona per Miquel Iceta. Coincideixen amb el PP en el fet de refusar el referèndum del primer d’octubre però en res més. Sánchez exigeix que el govern espanyol i el català negocien i fins i tot avisa que si Rajoy no ho fa ell mateix impulsarà mesures des del parlament espanyol per a negociar amb Catalunya. Rajoy no en vol ni sentir parlar. Al vespre, Sánchez anava tirant bombes contra el cap de govern: ‘He demanat a Rajoy que vaja a parlar amb Puigdemont’, va dir.

Fa mesos que sabíem que, així que la decisió del govern català fos impossible d’eludir, a Madrid passarien coses. Era ben elemental i els únics que no ho volien veure eren els fanàtics que creuen més en la ideologia que no pas en els fets. No puc dir, doncs, que m’estranye la situació creada ahir, però hi done una importància fonamental: el front de Madrid, si és que ha existit mai, s’esquerda. I cal entendre’n les raons.

Hi ha, com és evident, la impossibilitat de domar els batlles del PSC. Ells no seran la barricada contra el referèndum. No gosaran, la majoria no estan disposats a jugar-se-la així. Però hi ha un altre element, molt més important encara, que és el que Armengol posava sobre la taula amb la seua contundent caracterització de Rajoy.

Rajoy no pensa què és millor per a Espanya; pensa què millor per al PP i per a continuar robant a Espanya. I veu en l’atac a Catalunya una eina magnífica, sobretot, per a domesticar el PSOE i posar-lo al seu servei. Per a anul·lar-lo com a oposició. Generant un clima extremadament violent, Rajoy intenta o bé doblegar el PSOE i convertir-lo en una sucursal ideològica del PP, intranscendent, o bé, si no es doblega, acusar-lo de separatista i fer-lo responsable de tots els mals d’Espanya. (No us en sorprengueu: d’ací a uns quants dies començareu a sentir-los-ho dir, si tot continua igual.)

D’una manera o altra, Rajoy vol laminar el PSOE i acorralar-lo. Però què passa si el PSOE s’escapoleix de l’escomesa i en comptes de deixar-se sotmetre reacciona? Bé, aquest és el punt on som avui mateix, un punt interessant com pocs. Perquè Rajoy està més sol, infinitament més sol, i la seua solució, si és que en tenia cap, com més va més dubtosa es veu.

La Generalitat, mentrestant només ha d’esperar, amb tota la tranquil·litat del món. O referèndum el primer d’octubre o oferta de pacte del congrés espanyol per a fer un referèndum acordat un poquet més tard. Perquè menys que referèndum d’autodeterminació no s’acceptarà i més tard del dia que es convoque tampoc no hi haurà ja res a parlar. La pressa sobtada de Sánchez és, doncs, una magnífica notícia.


[Bon dia] –Els col·legues d’Equinox, un mitjà en francès que es fa des de Barcelona, van descobrir ahir una recomanació sobre Catalunya continguda en el darrer llibre del primer ministre francès, Edouard Philippe, que s’acaba de posar a la venda. El llibre, Des hommes qui lisent, és un assaig sobre els llibres i la lectura que conté una apassionada defensa del Sant Jordi català: ‘Et plutôt que de présenter par le menu la diffusion effrayante du monstrueux Petit Livre Rouge chinois, censé forger un peuple à l’image des commandements de son avant-garde éclairée, c’est vers la Catalogne qu’il faut se tourner.’ Pas mal.

–Yabiladi publica una història interessant que diu que Blas Infante, el fundador del nacionalisme andalús i símbol de dignitat i resistència del seu poble, s’havia convertit a l’islam durant la guerra del Rif. No n’havia sentit parlar mai, però després, fent una cerca, he vist que hi ha un debat –petit i limitat, això sí– sobre aquest tema. M’ha deixat intrigat…

–La senyora noruega que arriba a l’Alfàs del Pi i creu que pot reclamar que els seus fills siguen educats en espanyol perquè ella es pensava que anava a Espanya. Mare de Déu, quina historieta que conten aquests de l’Español. Quina gent, per favor!

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]