El passat pesa i el present grinyola. Però sobretot pesa si s’ignora i grinyola per les mateixes causes. Per això la professora d’història Eugènia de Pagès acaba de publicar No m’ho van ensenyar a l’escola, un llibre de divulgació històrica per a adults que reformula alguns dels mites i tergiversacions de la història espanyola, recupera aspectes de la història catalana i observa els dèficits democràtics espanyols i la pervivència del franquisme. Partint d’un seguit d’articles que publicava en un bloc, ara els ha refets i ens presenta un llibre que sobretot obliga el lector a qüestionar-se els coneixements històrics. Avui a les 19.00 hores es presenta a l’Espai Vilaweb.

Per què aquest llibre ara?
—He estat professora d’història durant molts anys. Conec la història estudiada durant el franquisme, la que he impartit com a professora molt influïda pel marxisme i la que s’ensenya avui dia. I és un contínuum històric en el qual es produeixen moltes tergiversacions i en el qual hi ha molts de forats i coses que no s’han explicat i que em venia de gust d’aclarir, amb l’avantatge que sé on anar a buscar la informació.

Hi ha una certa història que tampoc no s’explica ara?
—Sí, i hi ha moltes raons que expliquen que no es faci. Per això vaig pensar de fer un llibre per a ciutadans amb curiositat. Els historiadors som els periodistes del passat, però passa que molts fan servir un llenguatge acadèmic molt carregós i alguns directament no saben escriure. La història ha de ser atractiva i planera perquè el ciutadà amb curiositat hi pugui accedir d’una manera fàcil.

Esmenteu Tony Judt, al pròleg. És un model a seguir?
—No, no és cap model, però es un home que ha provat d’explicar Europa. És mes gran que jo i explica que als anys seixanta i setanta havies d’emprar el marxisme com a ideologia si volies ser prou progre, però el marxisme, com hem sabut, es una ideologia absolutista de bons i dolents que va ser útil per a expulsar la foscor del franquisme però que ha deixat moltes explicacions incompletes al camí.

En la vostra obra, heu tingut la gosadia de fer història coetània, explicant els vint anys entre el 1990 i el 2010…
—Sí, perquè per entendre on som cal explicar aquesta part. Això es com un pantà, que quan les coses van bé tot funciona a la perfecció, però quan les aigües baixen deixen veure la porqueria, i en aquest cas el que es veu és que la democràcia formal és fortament contaminada encara pel franquisme.

De fet, us demaneu si el franquisme va ser un accident històric o una part més d’aquest contínuum històric…
—Efectivament, jo apunto que en la biografia de Franco feta per Paul Preston ja es veu que potser ve d’alguna cosa que és un missatge de continuïtat. Les dues propostes principals que tenia Franco era guanyar la guerra i crear un nou imperi. La primera l’aconsegueix i la segona no, però la idea de l’imperi hi era ben present des del primer moment.

Tampoc no és res nou. Tota la ideologia feixista ho ha volgut: des del V Imperi de Salazar a Portugal fins a la Gran Sèrbia de Milosevic passant pel tercer Reich de Hitler o per la voluntat imperial italiana…
—Sí, és cert, és una concepció de molts feixismes, però és una part de la seva ideologia.

Ara, sí que és clar que la Transició no va existir com a tal, sinó que va haver-hi una reconversió…
—Un fingiment molt gran i un pacte que potser era necessari en aquell moment per la correlació de forces, però que avui dia no té cap mena de sentit. És com un edifici afectat per aluminosi i que acabarà sortint. Ens van dir que el virus franquista s’havia eliminat per sempre més però era una gran mentida. Espanya no va tenir el seu any zero el 1975 ni el 78. Al contrari, l’any zero és el 1939, el de la gran patacada.

En el primer capítol del llibre ja alerteu de la invenció del terme de Reconquesta…
—És clar, la gent que la duia a terme no tenia ni idea que reconquerís res. Fins i tot Ortega i Gasset alerta que no es pot parlar de reconquesta per a procés històric que dura vuit segles. Al segle XVII i XVIII ja s’empra el terme, però és al segle XIX quan es popularitza amb una intenció política clara: buscar un passat comú per a la nació.

És a dir, que la invenció d’Espanya com a nació es molt recent…
—Històricament, fa quatre dies. Però això no és diferent del que ha passat en altres nacionalismes. Les històries nacionals es construeixen tot sovint sobre mites fundacionals i tergiversacions. El concepte de reconquesta mateix, fins ara els especialistes no han començat a qüestionar-lo.

Heu estat professora d’història durant molts d’anys, però em sembla que les coses no han canviat gaire i que de la Segona Guerra Mundial i del franquisme se’n continua parlant poc a les aules…
—No se’n parla i això no és gens innocent. Qualsevol sistema autoritari, la primera cosa que vol fer és construir el relat històric. I això ho féu el franquisme i s’ha continuat fent fins ara. Jo sempre dic que la veritat té moltes cares, però la mentida només una. Per això és important que hi hagi llibres com aquest.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]