La proliferació de festivals de novel·la negra a casa nostra –si no ens hem descomptat n’hi ha setze als Països Catalans, la immensa majoria amb menys de quatre edicions-  els obliga a tots a buscar singularitzacions que els facin atractius per al públic. En el cas de Cubelles Noir, que se celebrarà del 17 al 20 d’agost, es va optar entre altres coses per atorgar dos guardons, el premi a la millor novel·la negra escrita per una dona en català i el mateix en castellà. D’aquesta manera es volia reconèixer la tasca de les creadores en el gènere negre, molt sovint invisibilitzades en un món molt masculí, començant pels editors i crítics literaris i acabant pels directors de festival, quasi majoritàriament homes.  Així les coses, aquest agost es premiaran les millors novel·les del 2016 y l’any passat es va atorgar el guardó a La puta d’oros de l’Helena Torres, publicada per Gregal el 2015.

Independentment de si es comparteixen o no els objectius del premi instituït pel festival, el cert és que el 2016 les dones que escriuen novel·la negra en català varen proporcionar als lectors una collita excel·lent de la qual les cinc finalistes són només una mostra de la potència de les narradores catalanes de gènere.

Abans d’analitzar aquestes cinc obres finalistes i les seves autores convé fer una petita anàlisi general que pot explicar aquesta eclosió. Si a finals dels 80 i principis dels 90 hi havia algunes dones que escrivien en català i publicaven a la Negra de la Magrana –Assumpta Margenat, Margarida Aritzeta, Maria Antònia Oliver, per exemple- i que prenien el relleu a una pionera com Maria Aurèlia Capmany, és cert que des de llavors ençà eren molt poques les autores que feien noir en català. El fet de publicar de forma discontinuada en catàlegs generalistes, tampoc no ajudava a fer-les veure i qui havia aconseguit un major èxit era  la Teresa Solana.

L’aparició de l’antologia Elles també maten, publicada per Llibres del Delicte el 2013 i preparada per l’escriptora i professora Anna Maria Villalonga va servir per posar sobre la taula tot un seguit de dones que amb major o menor mesura havien escrit negre en els darrers anys i va ser el primer gran mostrador. A partir d’aquí, algunes van reprendre aquest camí i d’altres van començar a fer novel·la d’aquesta mena i van trobar una gran receptivitat en l’editorial que dirigeix Marc Moreno. Altres editorials també varen reforçar el seu catàleg amb dones, com és el cas de Pagès Editors, que va trobar un bon filó en el cas de Montse Sanjuan. I des de llavors fins ara, les dones han anat tenint cada cop més presència als catàlegs, als festivals i a les trobades de novel·la negra, fins al punt que fins i tot hi ha un grup de recerca a la Universitat de Barcelona sobre dona i novel·la negra.

Les finalistes

Però, quines són les millors novel·les negres del 2016 per als organitzadors del festival Cubelles Noir? Doncs aquestes: El fil de l’aranya. Margarida Aritzeta. Llibres del Delicte; L’illa sense temps. Esperança Camps. Meteora; Tota la veritat. Núria Cadenes. RBA; Sense cadàver. Fàtima Llambrich. Ara; i Cendra. Sílvia Mayans. Pagès.

Margarida Aritzeta

El fil de l’aranya, de la Margarida Aritzeta (Valls, 1953), és la segona aventura de la Mina Fuster, mossa d’esquadra destinada en terres tarragonines, amb una peculiar relació conflictiva amb la seva mare i amb un equip d’allò més singular. Ens trobem al davant d’un cas de novel·la de procediment policíac –aquelles en què el lector segueix la investigació d’un membre de les forces de l’ordre per resoldre un cas-, però amb dosis afegides de complexitat narrativa com correspon a una escriptora molt ambiciosa. Aritzeta és una de les poques supervivents (l’única dona) d’aquella fornada de narradores dels anys 80 i 90 que ha tornat al gènere negre i a més a més amb la creació d’una nova sèrie. El seu personatge, és un homenatge explícit a Jaume Fuster, un dels pares de la novel·la negra en català, bon amic de l’Aritzeta i al qual l’autora ha dedicat nombrosos estudis. Aritzeta ha tornat al gènere negre després de participar en l’antologia d’Anna Maria Villalonga. El jurat ha decidit incloure-la entre les millors novel·les de l’any per l’excel·lent construcció de la trama, per la versemblança dels personatges i perquè suposa una aposta ferma per una proposta serial.

Esperança Camps

L’illa sense temps, d’Esperança Camps (Ciutadella, 1964) és la segona obra realment negra de l’autora, que tot i això ja havia emprat elements i recursos del gènere en la majoria de les seves obres anteriors. La ciutadellenca, que viu a València des de fa més de vint anys, on treballa com a periodista, és avui per avui una de les narradores més sòlides de la literatura catalana, segons la crítica. Amb La cara B (Llibres del Delicte, 2015) ja va ser una de les finalistes de l’any passat, però la seva proposta terriblement agosarada des del punt de vista narratiu no va ser la proposta més valorada pel jurat. I és que les obres de Camps –que ha incidit en el gènere i acaba de publicar La Draga– són de les que reclamen un lector atent, participatiu, disposat a entrar en les propostes i en el joc totalment ambiciós de la seva narrativa. Reclama el que Umberto Eco diria un “lector in fábula”. En aquesta ocasió, una periodista torna a una illa (innominada) per investigar la mort d’una anciana nonagenària  amb unes tisores al cap. El jurat ha decidit nominar-la per la seva reconstrucció perfecta d’un món insular, per la profunditat del personatge principal i pels dominis de les tècniques narratives. Camps també prové de la collita d’Elles també maten.

Núria Cadenes

La periodista, llibretera, activista i escriptora Núria Cadenes  (Barcelona, 1970), va guanyar el premi Crims de Tinta del 2016 amb Tota la veritat (RBA). Cadenes, que no havia escrit novel·la negra fins al moment, tot i que en el seu llibre anterior havia retratat sense nomenar-lo el banquer Joan March, un dels personatges més sinistres de la història contemporània, va guanyar el premi amb una obra molt dura, ambientada en el món rural on un peix gros ha mort. El protagonista real de la novel·la és d’una banda el poble i de l’altra la voluntat d’estil de la Núria Cadenes, que ha fet una indagació en el mal molt semblant a la que planteja en algunes novel·les un dels grans clàssics americans, Jim Thompson. Cadenes va ser l’autora del millor relat de l’antologia de Villalonga, conte que és en la gènesi d’aquesta novel·la, que compta com un dels grans avaladors amb Carlos Zanón, l’actual comissari de BCNegra. El jurat l’ha seleccionada per l’homenatge inherent a la novel·lística de Jim Thompson en particular i del gènere negre clàssic americà en general; i pel joc de múltiples veus narratives que la converteixen en una novel·la negra fora del comú, amb una marcada voluntat d’estil.

Fàtima Llambrich

Diuen que quan no hi ha cadàver no hi pot haver condemna. Fins ara. Fàtima Llambrich (L’Ametlla de Mar, 1980) és periodista de TV3 especialitzada en crònica negra i autora de Sense cadàver, basada en el doble homicidi pel qual està complint pena de presó Ramón Laso, amb qui la Fàtima s’ha entrevistat a la presó desenes de vegades per escriure un thriller policial, periodístic i judicial on s’ajunta per trencar el mite de que sense cadàver no hi ha crim. Llambrich ha trenat un gran retrat del seu personatge, condemnat a 30 anys de presó. Es pot discutir molt sobre fins a quin punt aquest llibre és o no una novel·la, però oi que els americans varen resoldre l’etiqueta de A sang freda de Truman Capote encunyant el terme de ‘novel·la de no ficció’? El jurat l’ha escollit per l’ús perfecte de la documentació i de la precisió dels termes judicials i policíacs i per la construcció d’un thriller honest i poc vist en la nostra literatura.

Sílvia Mayans

Pel que fa a la Sílvia Mayans (1969), prové de l’escuderia de Pagès Editors, on ja va publicar el 2012, Cap llàgrima sobre la tomba, obra finalista del premi Ferran Canyameres. En les seves dues novel·les Mayans ha centrat l’acció en les Terres de l’Ebre i en el principi de la Transició. L’autora fa bastants anys que viu a Arnes (La Terra Alta) i ha convertit el seu escenari vital en escenari novel·lesc a partir de la figura d’un investigador casual, Elíades Bel, que es va veient implicant en diferents casos i que té com a ajudants la seva mig promesa, una perruquera amb bastant més seny que ell i un seu cosí, Lo Margallo, que és qui li proporciona la majoria de la informació sobre els personatges locals. Els motius per incloure la novel·la entre les finalistes són l’acurat ús de la llengua i la incardinació de les parles ebrenques amb total fluïdesa en el llibre, la recreació del període històric i un molt valorat ús del sentit de l’humor.

Aquestes són, doncs les millors novel·les negres escrites en català per dones durant el 2016. Totes d’editorials diferents, totes d’escriptores perifèriques o que han anat a viure a la perifèria barcelonina i cap igual que l’altra: tenim una novel·la de procediment;  una novel·la amb periodista com a protagonista, una novel·la rural i coral, un thriller judicial i una novel·la amb investigador casual. I les cinc publicades per editorials diferents. Tot això demostra que les dones maten molt bé, amb múltiple varietat  i que de cada vegada més editorials aposten per elles. El dissabte 19 d’agost, a Cubelles, sabrem la guanyadora.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]