Amb només dues novel·les negres publicades, Cap llàgrima sobre la tomba i Cendra (2012 i 2016, a Pagès ambdues), Sílvia Mayans (1969) ha originat una sotragada de gran profunditat en el gènere negre en català, tant per l’escenari escollit com per l’època d’ambientació de les seves obres, a més de la gran valentia a l’hora d’emprar la llengua en tota la seva extensió. Resident des de fa anys a Arnes, intenta a més a més dinamitzar literàriament al màxim una terra bellíssima on es treballa el camp de sol a sol i on la terra, el paisatge i la cultura poden maridar perfectament mentre el sol es pon o s’alça damunt marjals i rius que conformen allò que tan genèricament anomenem ‘Terres de l’Ebre’, i que demostren que, fent servir el genèric, no sabem res d’alguns dels llocs més bonics del país.

Teniu dues novel·les negres publicades i us heu consolidat com una veu a seguir, amb un estil propi. Hi ha més obres de gènere de Sílvia Mayans o s’endinsarà en uns altres camins?
—Crec que el territori ebrenc encara dóna per a resoldre més crims. És cert que actualment treballo en una altra direcció, necessito experimentar nous camins, airejar-me una mica. Però tinc la idea de tancar, si més no, una trilogia negra i ebrenca, de la qual falta la darrera part.

En les vostres dues obres trobem un personatge, Elíades Bel, amb arrels a Arnes però nascut a Barcelona, i un marc cronològic molt concret: la transició. Per què aquestes dues eleccions?
—El perfil vital de l’Elíades és paregut al meu. La seva mirada és la meva, la d’un foraster de capital adaptant-se a un nou medi del qual té molt a aprendre. L’elecció del territori és també un homenatge al poble  d’acollida. Aquest homenatge és especialment necessari perquè les terres del sud són les grans desconegudes a la resta del país. Quan em vaig posar a escriure Cap llàgrima sobre la tomba, la primera novel·la,  volia fer veure que alguns fets poden tenir conseqüències que afecten les generacions posteriors, fills i néts. Per això havia d’allunyar-me temporalment de l’actualitat. M’interessava molt situar-me a la transició. És una època que jo he viscut en primera persona de menuda i volia revisar-la amb una mirada més adulta.

Perquè quant de temps fa que viviu a la Terra Alta? Què us ha aportat vitalment i literàriament?
—Vaig venir-hi l’any 2009, buscant un ritme de vida més pausat i més natural, un entorn lliure de l’agressivitat de la ciutat. Els nous reptes (l’adaptació al medi rural n’és un) resulten molt estimulants, t’obliguen a canviar les perspectives, els punts de vista. És un procés d’aprenentatge. En l’àmbit literari, m’ha ofert temps per a escriure. I inspiració, sense cap mena de dubte: és impossible de no commoure’s amb els paisatges solitaris i feréstecs, amb les converses amb els veïns i amics que m’han anat desvelant els secrets i la història d’aquestes terres, caminant  pels escenaris perduts de la batalla de l’Ebre…

Aquests darrers temps hi ha una polèmica sobre la qualitat del català en la narrativa catalana i sobre el possible empobriment. Qui us llegeixi descobrirà, en canvi, que al vostre text hi ha una riquesa molt gran, precisament gràcies al joc amb el dialecte…
—Si una llengua és viva és perquè es parla. La riquesa lèxica no és als diccionaris, sinó als carrers, als barris, als pobles. Si aconseguim plasmar-la en lletra d’impremta enriquirem també la nostra literatura. I s’han de fer reviure expressions que han caigut en desús però que poden ser imprescindibles en novel·les ambientades en moments històrics anteriors al segle XXI. Ho sabíeu que llengües com l’àrab no jubilen mai cap paraula, per antiga que sigui?

En el vostre llibre també us atreviu a explicar alguns fets de la guerra de 1936-1939, però des de la perspectiva del 1976 i no de l’actual… La guerra i la transició ens han marcat molt més que no ens diuen.
—La dictadura es va encarregar d’esborrar les inquietuds socials d’abans de la guerra. La transició i la bonança que va venir després van fer que les nostres mirades s’encaressin de cap al futur esperançador. Va haver-hi un intent molt marcat, per part de la classe política però també de la societat espanyola en conjunt, de girar full i, d’alguna manera, menystenir un passat tintat de sang i de pobresa.  A les ciutats va ser molt fàcil. Als pobles va haver-hi tants conflictes i revenges que les ferides encara ara no s’han tancat. L’Elíades Bel, nascut als anys cinquanta, també desconeix els petits i grans drames personals que es van viure a zones com la Terra Alta o la Franja de Ponent. Ho va descobrint a mesura que avança la novel·la.  Hem de saber d’on venim, perquè forma part de la nostra essència.

Heu escollit la novel·la i en concret el gènere negre per explicar les vostres històries: com veieu la salut de la novel·la negra en català i, particularment, l’escrita per dones?
—Personalment la tria de gènere negre no és més que un recurs estilístic en el qual m’he sentit molt còmoda i que m’ha servit per a endinsar-me en la història, en els drames humans i en les relacions personals. Però no em considero una autora de novel·la negra. Sobre la salut del gènere en català… crec que hi ha un bon grapat d’autors amb personalitat pròpia que es desmarquen de les pautes puristes de la novel·la negra per crear universos molt interessants. I es destaquen com a narradors, sense necessitat de constrènyer-los al gènere. Les dones han de reivindicar la seva narrativa com a tal, silenciant el gènere femení. Personalment, no em sento pas inclosa en cap grup de dones escriptores. Fa un parell d’anys vaig participar amb entusiasme en una taula rodona exclusivament formada per dones. Ara, però, després de debats i reflexions sobre el tema, crec que no és necessari segregar la literatura segons el sexe de l’escriptor. Ni tan sols en el marc d’un gènere que alguns consideren masculí quan en realitat,  com sempre, la majoria de lectors són dones. La normalitat hauria d’instaurar-se.

Corregiu-me si m’equivoc, però el barceloní de tota la vida té molta més tendència al Pirineu i a l’Empordà que no pas a les terres de l’Ebre? Això fa que sigueu uns grans desconeguts?
—Sí. Però mireu què us diré: també això forma part del nostre misteri. Els paisatges del nord són sublims, no ho puc negar. Però massificats i envaïts per forasters que els fan seus els caps de setmana. Veniu al delta de l’Ebre o endinseu-vos a la serralada dels Ports. Hi trobareu paratges salvatges i solitaris i pensareu que fa centúries que ningú no els trepitja. Els pobles són de pagès, absolutament autèntics, no pas residències de temporada. La primera part de la sèrie True Detective la podien haver ambientat perfectament entre la platja del Trabucador i la Ràpita. I El planeta dels simis als pics i fondalades dels Ports.

Explicàveu un dia que hi ha molts de grans escriptors de les terres de l’Ebre que precisament paguen la llunyania respecte a la capital. Us atreviríeu a fer-nos-en un possible cànon o si més no una llista extensa de recomanacions?
—Al sud som escriptors ebrencs. Autors de territoris que abracen des del pantà de Riba-roja fins al delta, estenent-se cap a la Franja de Ponent, el Matarranya, la Terra Alta, els ports de Morella, Vinaròs… Tots tenim en comú un territori, una conca i una manera de parlar. Però atenció: no som escriptors locals. Els grans pioners van ser gent com Desideri Lombarte, a qui tinc una especial devoció; Jesús Moncada, imprescindible geni de la narrativa catalana que hem de redescobrir; Gerard Vergés, el poeta de l’Ebre; Pérez-Bonfill en conte i teatre. Si us parlo dels escriptors actuals ben segur que me’n deixaré molts, però en una pinzellada, us diré: en narrativa, Francesca Aliern (la nostra escriptora xertolina més emblemàtica), Andreu Carranza (en recomano Hivern del tigre), Josep Gironès, Vicent Sanz, Lluís Rajadell, Miquel Esteve, Marta Rojals…  En narrativa curta, Jesús Tibau (que, com diu ell, mira de viure del cuentu) o Emigdi Subirats. En poesia, Àngel Martí i Callau, Cinta Mulet, Albert Guiu, Josep Igual i Juli Micolau.  En narrativa infantil i juvenil, Núria Ibáñez i Cinta Arasa. Hi afegiré l’inclassificable periodista falsetà Toni Orensanz. Novel·la negra ebrenca? Jordi Pijoan-López, un autor molt implicat en temes socials, o Fede Cortés amb la seva saga de detectius Johnson&Johnson.

Tornant a les vostres obres, totes dues traspuen un gran amor per aquestes contrades, però a la vegada mostren tota la duresa…
—La vida és dura a tot arreu. Però és davant la natura on es fa més palesa la insignificança de l’ésser humà. A pagès, i també suposo als pobles mariners, la dependència de la climatologia, la lluita per guanyar terreny a les roques i a les muntanyes és franca i oberta. Però crec que el més dur que mostro en les meves novel·les són les misèries de les persones, els nostres errors, els odis, les enveges, les  avarícies, les petites roïneses que tots tenim i tots volem amagar.

La vostra trajectòria editorial s’ha basat a no parar mai quieta a casa: quedau finalista d’un premi i tres anys després encara en feu presentacions. Fins a quin punt un escriptor és el màxim defensor i representant de la seva obra?
—Visc en una comarca de dotze mil habitants, a tres hores de Barcelona. Això ja és un obstacle per a promocionar les teves publicacions. D’una altra banda, l’oferta literària és molt gran. S’ha de lluitar molt perquè un lector llegeixi el teu llibre i no un altre. A la lleixa de la llibreria hi ha tants exemplars, tantes novetats editorials, que és un miracle que algú triï el teu. L’has de convèncer d’alguna manera i jo no en conec cap altra que duent els llibres amunt i avall, promocionant-los i confiar en el boca-orella. Això pot funcionar si la teva obra agrada, naturalment.

En totes dues obres heu fet una elecció lingüística molt concreta i marcada: com respon la gent davant aquest atreviment que hauria de ser molt més normal que no ens pensem?
—Sí, cada personatge s’expressa en la seva llengua natural. Molta gent en queda agradablement sorpresa. Sobretot perquè se senten molt identificats amb els personatges. Si ho penses bé, això fa els diàlegs més autèntics i versemblants. És clar que no es pot fonamentar tota la narració en dialecte, però sí les converses. Jo dic que uns parlen en tortosí, o franjolí,  i uns altres en barceloní. Al final tots parlem un dialecte o altre. Ningú no parla en estàndard.

Començau a ser present en els festivals de novel·la negra del país… Com veieu aquests nous fenòmens culturals?
—Em sembla magnífic que es facin festivals literaris de qualsevol gènere i arreu del territori. Fixeu-vos que remarco arreu del territori. Com a lectora penso que és un luxe que et portin els autors a casa gràcies a les fires i festivals.  Com a escriptora, us diré que els autors que escrivim en català tenim pocs aparadors per a la nostra obra. Les televisions catalanes només es fan ressò dels escriptors més mediàtics i dels ‘apadrinats’, si em permeteu l’expressió. Per cert… què se n’ha fet del programa ‘Via llibre’? Queda cap programa sobre literatura a les cadenes públiques catalanes? Em sembla també molt necessari que les activitats culturals es descentralitzin i s’expandeixin per totes les comarques. Perquè des de fora tenim la sensació que, si no et dónes a conèixer a Barcelona, no vals res.

De cada vegada som més els autors que escrivim i les editorials que publiquen. Per què creieu que és llegeix tan poc, i encara menys en la nostra llengua?
—Hi ha un bon nombre de lectors en català, que, si els escriptors no defallim i continuem millorant el nostre nivell literari, encara es fidelitzaran més. Si les editorials s’animen a traduir les obres estrangeres al català, també es compraran més exemplars en la nostra llengua.  Els traductors al català fan una feina magnífica i crec que tenen un nivell excel·lent. De fet, crec que els llibres més venuts en català són traduccions. Això ens hauria de fer reflexionar: els autors en català no enganxen el públic? No són prou promocionats? O encara tenim el complex que allò que es fa fora és millor? D’una altra banda, a molts catalanoparlants encara els és més còmode llegir en castellà. Canviar aquesta tendència és un esforç que han de fer els lectors i que no pot fer ningú més…  Entre tots (editorials, escriptors, traductors,  llibreters, promotors, lectors…) hem de fer valer la nostra llengua, que està en franc desavantatge enfront del castellà. I que consti que sóc una enamorada del castellà i de la seva literatura.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]