Hi ha escoles que, per a ampliar les hores de coneixement de l’anglès, fan algunes assignatures en aquesta llengua. En conec una en què fan parlar l’anglès als alumnes a l’hora de plàstica. I una altra que ha posat la llengua anglesa en una assignatura de medi, per als alumnes que cursen segon de primària. Diuen ‘medi’ de l’assignatura dedicada al coneixement de les ciències naturals, socials i culturals. Aquesta opció em preocupa. En el cas de les ciències naturals (vegetals i animals), com aprendran aquests alumnes els noms de les plantes i els animals en la llengua pròpia? Sabran com es diu una panerola en anglès i no la sabran dir en català? Faran una excursió, oloraran unes fulles de sàlvia i no la sabran dir en català, però en canvi els sortirà en anglès? I quin aiguabarreig faran, si a l’hora de parlar en anglès mantenen els topònims del nostre entorn i paisatge en català.

L’anglès és fonamental, i tant, però la manera d’augmentar el nivell d’aquesta llengua a bona part de les escoles del país no acaba d’encaixar amb altres necessitats de cultura de primer ordre que també cal posar a l’abast dels nostres infants. Ja ho hem dit més vegades, que, desde fa seixanta anys, la nostra desconnexió del món agrari i, en general, del món natural, és cada vegada més profunda. I això causa un empobriment radical d’uns coneixements i una cultura natural que són essencials per a la vida. Notar les estacions, saber com es cultiven i quan els aliments que mengem, passejar per un bosc i saber distingir un roure d’una alzina, i tantes i tantes altres coses. Fer l’assignatura de medi en anglès només incrementa aquest desconeixement.

Rumiant aquestes coses, i per a donar consistència a aquests raonaments, l’altre dia vaig topar-me amb un article publicat a la revista Mètode (revista de divulgació científica que edita la Universitat de València), sobre la toponímia de l’Horta de València, L’Horta a través dels seus noms (número 91, Mètode), que signa Joan Carles Membrado Tena, del departament de geografia de la Universitat de València. L’autor comença explicant:

‘El Conveni Europeu del Paisatge (Consell d’Europa, 2000) defineix el paisatge com qualsevol part del territori, tal com és percebuda per les poblacions, el caràcter del qual resulta de l’acció dels factors naturals i humans i de les seues interrelacions. En aquest sentit, són interessants les relacions que s’estableixen entre paisatge i memòria, una noció que, tal com explica el geògraf xilè Claudio Tesser (2000), correspon a l’espai del record, de les vivències i dels afectes, és a dir, a l’espai on s’ha forjat la història d’un lloc. Entre les principals evidències patrimonials per a rescatar la memòria d’un paisatge ancestral es troba la toponímia.

La toponímia és una disciplina de síntesi on convergeixen diferents camps de coneixement que interactuen de manera complementària. El geògraf nord-americà Carl O. Sauer (1956) considerava que els topònims són la quarta dimensió de la geografia (l’expressió del temps), perquè estudiar-los contribueix a la reconstrucció dels paisatges històrics. En aquest sentit, Pascual Riesco (2010) afirma que l’anàlisi diacrònica dels noms de lloc és la forma de comprendre i recuperar mentalment l’evolució d’un paisatge secular ja desaparegut.’

I conclou l’article amb aquestes paraules:

«Darrere de la críptica toponímia de l’Horta s’oculta una riquesa patrimonial i paisatgística desapareguda que forma part de la identitat comarcal. Donant a conèixer el significat dels topònims urbans principals de l’Horta propiciem que la ciutadania sàpia que allà on hui hi ha el seu habitatge, en el passat hi va haver un paisatge agrari excepcional basat en una tradició mil·lenària d’aprofitament de l’aigua. Els urbanites que hui poblen l’Horta (desconeixedors del seu espai local immediat) tenen l’oportunitat de descobrir-ne la riquesa patrimonial toponímica i el paisatge perdut que s’hi oculta i, d’aquesta manera, valorar més tant allò que sobreviu d’horta com la tasca que duen a terme els llauradors de hui dia per a preservar-la. La conservació de l’horta no és un fet aliè als habitants de la comarca: contribueix a millorar-ne la qualitat de vida des del punt de vista ambiental, econòmic, cultural i identitari.»

I dit això, abans d’entrar en el període vacacional de l’agost, una recomanació: el llibre La gastronomia dels camins, de Marisa Benavente i Pilar Herrera, que acaba de publicar Edicions Sidillà. Es tracta d’un volum que conté més de cent receptes de cuina fetes amb plantes boscanes. El llibre es divideix en dues parts. La primera descriu setanta plantes silvestres, que podem incloure en la nostra dieta. La segona part, és el receptari, que està dividit per temes: amanides; bunyols, crestes, samoses i farcellets; coques i pastissos salats; entrants i primers plats; segons plats; salses; postres; diversos; i sucs vegetals i batuts verds. El llibre també inclou una taula de recol·lecció amb els mesos de l’any. Aquest volum ens familiaritzarà amb unes plantes boscanes poc valorades i, sobretot, n’aprendrem els noms.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]